Project Gutenberg's Tres Homes Dins D'una Barca, by Jerome K. Jerome

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: Tres Homes Dins D'una Barca
       (Sense comptar-hi el gos)

Author: Jerome K. Jerome

Translator: Josep M. Mustieles

Release Date: September 9, 2009 [EBook #29944]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK TRES HOMES DINS D'UNA BARCA ***









TRES HOMES DINS UNA BARCA
(Sense comptar-hi el gos)




ACLARIMENT. Les anotacions al text referenciades aix () corresponen
a notes de l'autor o del traductor, i es troben al final de cada
captol. D'altra banda, les referenciades (*) sn notes de la
transcripci, i es troben totes al final del text.




CAPTOL I

Tres invlids.--Patiments de George i de Harris.--Un que s vctima
de cent set malalties fatals.--tils prescripcions mdiques. --Remei
contra la malaltia del fetge, per a s dels nois.--Nosaltres tenim
un gran cansament i una veritable necessitat de reps.--Una
setmana(!)... sobre l'Oce(?).--George proposa el riu.--Montmorency
fa una objecci.--Moci original, presa per majoria de tres veus
contra una.

Ens trobvem tots quatre--George, Guillem Samuel Harris, Montmorency
i jo--asseguts dins la meva cambra. Enraonvem, tot fumant, de la
nostra situaci desesperada (s, aquest, el punt de vista medical en
que em poso). Ens hi sentiem sense esperit, i, en conseqncia,
fora inquietats.

Harris ens cont que, de vegades, era atacat de rodaments de cap tan
extraordinaris, que arribava a no saber el que es feia.

George, tot seguit, ens va dir que ell _tamb_ patia rodaments de
cap sota els quals no sabia el que es feia.

Per la meva part era el fetge, que tenia revolucionat, i me n'havia
convenut per la lectura que acabava de fer d'un anunci de pndoles
privilegiades per al susdit orgue: anunci que contenia el detall
dels diferents smptomes pels quals un hom pot assabentar-se de la
indisciplina d'aquella vscera.

Doncs b: jo en tenia tots els smptomes.

s una cosa curiosa: jo mai no he pogut llegir l'anunci dels
medicaments sense que aviat em porti a la conclusi que pateixo, en
el grau ms virulent, la malaltia particular que s'hi descriu. En
cada cas, el diagnstic sembla correspondre a les sensacions que he
pogut sentir en la meva existncia.

Recordo haver estat un dia al British Museum per llegir el
tractament d'una lleugera indisposici de la qual tenia aleshores un
principi. Era, si mal no recordo, un fastigs constipat pulmonar.

Vaig pendre un llibre, i, havent llegit tot el que desitjava
d'aquest assumpte, vaig comenar de passar fulles peresosament i
vaig recrrer la histria de les malalties, en general.

He oblidat avui quina fou la primera calamitat en la qual vaig
submergir-me, per recordo ben b que era cosa devastadora,
esgarrifant.

En poques paraules: encara no havia llegit la meitat dels _smptomes
precursors_, ja estava dominat per la idea que era aquell mal el que
m'aclaparava.

Vaig restar glaat d'espant. Desprs, amb la indiferncia que
solament la desesperaci pot donar-me, vaig seguir tombant pgines,
i, arribant a les febres tifoides, vaig llegir els smptomes i vaig
descobrir que indubtablement les possea feia ja alguns mesos.
Desitjant conixer alguna altra malaltia que pogus jo tenir,
segueixo fullejant el llibre fins al _ball de Sant Vctor:_ tot
seguit em conveno que em trobo escoms d'aquest mal. Aleshores la
meva sort m'interess tan vivament, que vaig determinar-me a fer un
profund examen.

Per fer tal examen, vaig procedir alfabticament. Llegeixo el primer
article: _Ague_ (febre intermitent). M'assabento que a la propera
quinzena vaig a sofrir una intensa crisi. Pel que toca al mal de
Beright, m'aconhort el saber que jo el tenia solament de fais
modificada, grcies a la qual podria viure un parell d'anys. Tenia
el clera amb greus complicacions, i havia nat, segurament, amb la
diftria. Amb tota cura vaig espigolar les vint-i-sis lletres de
l'alfabet, obtenint, d'aquell treball, la conclusi que l'nica
malaltia de que m'alliberava era la coneguda amb el nom de _mal dels
genolls o de les serventes_.

De primer antuvi vaig ressentir-me de l'excepci: em semblava
veure-hi un insult i tot. Per qu no havia de tenir jo aquesta
darrera malaltia? Per qu l'odiosa restricci? Tot reflexionant, un
pensament menys aclaparador es fix clarament en mon esperit: vaig
recordar que tenia totes les malalties conegudes en la farmacologia,
i el meu egoisme fou venut per la meva decisi de renunciar al _mal
dels genolls_.

Jo era tamb el mimat de la gota, semblava, en un grau maligne, com
igualment del _zynosis_, des de la meva infncia. Desprs d'aquest
article no es feia pas menci de cap malaltia i vaig pensar que no
podia tenir-ne ms.

Vaig restar submergit en la meditaci. Quin bell subjecte devia jo
sser, sota el punt de vista medical! Quina superba adquisici per
a un curs de medicina! Segur que els estudiants no haurien pas
tingut necessitat de fer llurs visites als hospitals, si jo hagus
estat en llur possessi. Jo tot sol era ben b un hospital: ells
haurien pogut limitar-se a voltar la meva persona, i tot seguit
treure el ttol.

Em preguntava, amb expectaci, quant de temps podria viure. Vaig
comenar d'examinar-me: em vaig pendre el pols. Als primers moments
no sentia cap pulsaci; desprs, em sembl que es produen
bruscament. Em trec el rellotge i compto les bategades. En tenia
cent quaranta set per minut! De seguida vaig auscultar-me el cor: ni
la ms petita palpitaci. Havia deixat de bategar!! Jo estava per
creure, malgrat aix, que devia ser-hi i palpitar tostemps, per no
puc pas explicar el fenomen.

Llavors vaig examinar-me de davant (s a dir, de la part compresa
entre el meu cap i o que jo en dic la cintura), i vaig seguir el
contorn de les meves costelles, aturant-me una mica sota els
ronyons.

Cap so! Cap sensaci!

Darrerament vaig inspeccionar-me la llengua. La vaig treure a fora,
tan lluny com ella volgu anar; vaig tancar un ull, i amb l'altre
vaig escrutar. No veia sin la punta, i l'nic fruit que vaig treure
d'aquest examen fou la ms ferma certitud de que tenia
l'escarlatina.

A la sala del British hi havia entrat feli, amb bon posat, i en
sortia arrossegant-me i vacillant com una vella runa.

Vaig anar a casa del meu metge. s, aquest, un vell amic que em pren
el pols, em mira la llengua i parla del temps que fa (tot a la bona
de Du) quan em penso trobar-me malalt.

Aquesta vegada -em deia jo- li faig un bon servei, en anar-lo a
veure. Vejam: qu vol, un metge? Clients. Doncs b: jo hi anir i
tindr, amb mi sol, ms clientela que amb mil set cents d'altres
vulgars pacients que no tenen, cadascun, ms enll d'una o dues
malalties.

Arribo a casa el metge, i tinc la sort de trobar-lo.

-Digui: com va, aix, avui?- em deman. Jo vaig respondre:

-Estimat amic, no li vull fer perdre temps contant-li el detall de
tot el que tinc. La vida s curta, i, altrament, arriscaria molt si
li deixs _fer la ganyota_ abans d'arribar a la fi de la meva
histria. Solament li dir all que no tinc: no tinc el _mal de
genolls_; el que no puc dir-li s per qu, per s cosa certa. En
canvi, tinc totes les altres malalties: li ho certifico.

I vaig contar-li com m'havia assabentat de tot.

Em descord, examinant-me de cap a peus; prengu un puny meu amb les
seves grapes i em timbalej sobre el pit quan menys m'ho pensava (de
la qual acci en dic covardia); tot seguit em refreg les costelles
amb el seu cap, i desprs va asseure's, escrivint una recepta, que
pleg i em don. Jo me la fico a la butxaca i me'n vaig, portant-la
a la farmcia ms propera.

L'apotecari va llegir-la, i me la retorn bo i dient-me:

-No en tinc, d'aquest article.

-Vs no su, doncs, apotecari- vaig objectar-li.

-Prou, que en sc; per, per poder acontentar-lo, caldria que fos
tamb Societat Cooperativa i Hotel-pensi familiar. Noms sc
farmacutic, i no s pas qu dir-li.

Vaig veure el que deia la recepta. Era ben concreta, la cosa:

Un beefsteak de lliura i un bock de cervesa cada sis hores.

Una passejada al mat, cosa d'una dotzena de milles. Ficar-se al
llit a les deu del vespre.

No dessucar-se el cervell amb coses que no s'entenen.

He seguit aquestes prescripcions, amb el feli resultat (pel que em
pertoca) de resguardar la meva existncia, la qual va fent la seva
via tranquilla.

Ara tornem a l'anunci de les pndoles per al fetge.

Jo tenia, sense cap mena de dubte, tots els smptomes de la
malaltia, i el principal, entre tots, era una absoluta aversi al
treball. Cap llengua no podria mai dir el que tinc sofert per
aquesta causa. Des de la meva ms tendra infncia he estat mrtir
per aquest motiu: la malaltia mai no em deixava, ni un dia tan sols,
en anar a estudi. Ning no es donava compte que tot em provenia del
fetge. La cincia mdica era aleshores en una fase bastant menys
avanada que avui en dia, i s'atribua a la peresa la meva
desplaena vers el treball.

-Apa, dolent, gandul! Lleva't i mira de fer qualque cosa per
guanyar-te la vida- em deien, sense saber que jo era un malalt. En
compte de pndoles, rebia estirades d'orelles, i (mireu quina cosa!)
aquelles estirades em guarien sovint... pel temps que en servava el
record.

Tothom, segurament, ha pogut remarcar sovint una cosa semblant. Els
senzills medicaments, passats de moda si voleu, acostumen a sser de
ms eficcia que els especfics farmacutics.

* * *

Cosa de mitja hora vrem passar, els meus amics i jo, descrivint les
nostres malalties. Vaig explicar a George i Harris com em trobava en
llevar-me, els matins; Harris ens comunic les seves impressions
quan s'ajeia. Per la seva part, George es pos sobre la catifa, prop
de l'estufa, i ens fu una representaci intelligent i admirable
dels seus fets i gestes durant la nit. Aquest bon George es pensa
estar malalt, per en realitat no t cap motiu per a neguitejar-se.

Llavors Mrs. Poppetts truc a la porta per a saber si estvem
disposats a sopar. Nosaltres vam somriure tristament, mirant-nos
tots tres, i frem d'acord que res millor no podem fer que provar
de menjar. Harris digu, altrament, que sovint, amb una mica de
qualsevol cosa que es fiqui a l'estmac, es fa enrera una malaltia.

Mrs. Poppetts entr, doncs, amb la plata, par taula, i nosaltres
clavrem dentellada a un beefsteak amb ceba i una tarta amb
rubarbes. En aquell temps era jo ben poca cosa: i ho dic perqu
recordo que al cap de mitja hora, si fa o no fa, l'pat no tenia cap
inters per a mi. No vaig ni tocar el formatge.

Acomplit aquest deure, plens novament els gots i enceses les nostres
pipes, resumrem la conversa sobre la nostra salut.

Qu era, doncs, aquesta cosa inconeguda que ens turmentava? Ning
no la podia indicar d'una fais concreta; per fou unnime opini
que el mal, fos el que fos, provenia de gastament cerebral.

-Necessriament, ens cal reps- digu Harris.

-Reps i canvi complet de vida- va afegir George. -El gastament dels
nostres cervells ha produt una depressi general a tota l'economia
(*1). El canvi de lloc i la manca de la necessitat de pensar,
restabliran segurament l'equilibri mental.

George t un cos, ms o menys estudiant de medicina, del qual ha
pres aquesta habitud de servir-se d'expressions familiars-medicals.

Jo era del mateix parer que George i vaig suggerir la idea de cercar
un vell retir, lluny de la gernaci sorollosa, on passarem, a ple
sol, una setmana pels silenciosos boscatges (talment un niu perdut i
protegit per les fades, lliure de l'avalot del mn): un lloc
pintoresc descansant sobre les roques escarpades milenries, on el
ress del tumult del segle XIX ens arribaria afeblit per la
distncia.

Per Harris exclam:

-Segurament aix no seria gaire divertit. Conec aquests indrets de
qu parleu: un hom se'n va a jeure a les vuit del vespre; s
impossible de trobar el _Referee_ (1), ni prestat ni comprat, i cal
caminar deu milles per aconseguir una mica de tabac. Deixem-ho
crrer. Si en voleu, de reps i canvi de vida, no podreu triar res
millor que una excursi martima.

Vaig objectar-li que el seu projecte era ben realitzable en el cas
de poder-hi esmerar dos mesos, per que era contrari a la sana
moral quan no es disposa d'una setmana.

Vegeu el que passa: Embarqueu dilluns amb la ferma idea de
divertir-vos d'all ms; adreceu un alegre i onejant (onejant pel
motiu de les ones) comiat als _lascars_ que restan sobre el marge;
desprs engegueu la vostra pipa ms grossa i fu l'entremaliat sobre
el pont, com si dins dels vostres vestits hi fossin aplegats el
capit Cook, Sir Francis Drake i Cristfol Colomb. El dimarts
desitjarieu no haver comenat. El dimecres, dijous i divendres,
penseu que la mort us esdevindria agradosa. El dissabte podeu
enviar-vos una mica de brou i seure sobre el pont amb un somrs
contristat i agrat, per a respondre als que caritativament van a
demanar-vos com aneu. El diumenge repreneu les passejades i els bons
aliments. Finalment, dilluns al mat, quan sou a la borda esperant
el moment de desembarcar amb el paraiges i el malet a la m,
comenceu d'agafar gust a l'esport.

Recordo que el meu cunyat fu, certa vegada, una curta excursi
martima per restablir la seva salut. Prengu un bitllet d'anada i
tornada, per mar, de Londres a Liverpool. La sola cosa que tenia al
cor en arribar a la darrera ciutat, era vendre amb urgncia el seu
bitllet de retorn. Va oferir-lo a tothom a preu baix, i a la fi l'hi
compr, amb 18 penics, un jove bilis (ho semblava, almenys) al qual
els metges havien aconsellat justament la mar per a fer exercici.

-S, s: aneu a la mar- li digu el meu cunyat, posant afectuosament
el bitllet a les mans del jove bilis. -En tindreu per tota la vida.
Ben segur que, assegut al pont del vaixell, fareu ms exercici que
anant a tombarelles pel prat.

El meu cunyat, per a retornar, prengu el cam de ferro, dient que
el North-West Railway era prou reforament per a ell.

Un altre jove he conegut qui va viatjar durant una setmana per les
costes d'Anglaterra.

Abans de la marxa, l'encarregat dels queviures li deman si volia
pagar per cada pat o si preferia pendre un abonament, El meu
conegut es decid per l'abonament, que sortia ms econmic. El preu
per la setmana era de dues lliures i cinc xelins.

El contracte era: per a desdejuni, peix i carn rostida; per a
esmorzar, a la una, quatre plats; per a dinar, a les sis, sopa,
peix, entrant, rostit, colom o gallina, ensiam, entreteniments,
formatge i postres; a les deu, un lleuger sopar _a la fourchette_.

El meu amic, que sol tenir una gana que Du n'hi do, pens fer un
bon negoci acceptant la proposta.

Tot passant de Sheerness va sser l'hora d'esmorzar. El nostre home
no es trob amb la gana que pensava, i s'acontent amb vedella
bullida, maduixes i crema.

A la tarda, medit llargament sobre aquest pat. Li semblava no
haver menjat altra cosa que vedella bullida durant moltes setmanes,
i maduixes i crema durant molt anys. La vedella, les maduixes i la
crema semblaven sentir-se ms aviat descontentes.

A les sis anaren a dir-li que estava a punt el dinar. Aquest anunci
no l'entusiasm gaire, per es record que el dinar representava una
part de les seves dues lliures i cinc xelins, i, agafant-se a les
cordes i altres aparells, baix al menjador.

Una agradosa fortor de ceba i pernil fregit, amb una mescla d'olor
de peix i de llegums, li arrib de baix l'escala.

Li sort a l'encontre el cap de cuina, el qual va preguntar-li, amb
un somrs afalagador:

-El senyor vol alguna cosa?

-Feu-me sortir d'ac...- fou la feble resposta.

Se'l puj rpidament, el posaren contra la borda... i el deixaren.

Durant els quatre dies segents fu una vida tan senzilla com digna:
es nodria de melindros del capit, cosa ben magra (els melindros, no
pas el capit), i bevia soda-water.

Cap al divendres esdevingu ms alegre, i les va empendre amb el te
amb pastes i els rostits. El dilluns s'atipava de brou de gallina.
El dimarts deix el vaixell, i quan aquest s'allunyava del
desembarcador, el nostre home l'ull amb esguard ple de tristesa; Ja
se n'era anat! Ja desfil, amb dues lliures i cinc xelins que em
pertanyien i que no he pogut consumir! I ell deia que, si li hagus
estat concedit un sol dia de prrroga, a corre-cuita s'hauria
rescabalat de l'endarrerit.

* * *

Vaig combatre, doncs, el projecte d'excursi martima: res no temia
per la meva persona (mai no he estat malalt)(*2), per passava
angnia per George. Ell ens assegur, tot seguit, que la seva salut
no canviaria i que el projecte li anava b, per digu que ens
calia, a Harris i a mi, treure'ns del cap resoltament la idea,
perqu segurament ens posarem malalts.

Harris respongu:

-Oh! El mareig de la mar s per a mi un enigma: jo estic que s una
posa. Sovint he desitjat sentir-lo, per mai no he pogut.

I ens cont moltes ancdotes sobre el cas. Havia navegat pel canal
de la Mnega, amb una mar tan avalotada que calgu lligar els
passatgers a llurs lliteres: el capit i ell havien estat les
niques pesones que no es marejaren. Una altra vegada, havien estat
el segon del navili i Harris els nics que no emmalaltiren. De
valents, generalment, no n'eren sin un altre i ell; si aquest altre
faltava, l'nic valent era Harris.

s ben estranya cosa que, ning, estant en terra ferma, no declari
que la mar mareja. Durant les travessies es troba sobre el pont un
munt de criatures ben malaltes, i carregaments complets i tot; per
cap d'aquests qui s'han marejat no es resol, quan s en terra, a
declarar o que li esdevingu. Les colles de planyvols passatgers
que formiguejaven sobre el navili, se us amaguen un cop
desembarcats. s sempre un misteri.

Amb tot, si la majoria s'assembla a cert xicot que vaig conixer en
el vapor _Yarmouth_, puc fcilment aclarir el misteri.

Havem passat South-End Pier, i el personatge en qesti anava
penjat a la part de fora d'una portanyola, amb una posici d'all
ms perillosa. Vaig anar-hi, per provar de salvar-lo.

-Ep! Veniu! Passeu a dintre!- vaig dir-li colpejant-lo lleugerament
de les espatlles, -Podeu caure a la mar.

-Oh, Du meu! B voldria ser-hi- fou la sola resposta que vaig
obtenir, I all vaig deixar-lo.

Tres setmanes desprs, el retrobava, en un hotel de Bath, parlant
dels seus viatges i detallant amb entusiasme la seva gran afici a
la mar.

-Si en sc, de bon mar!- replicava a un jovenet que se'l mirava amb
enveja, -Prou, que en sc! Un cert dia, confesso que vaig estar amb
neguit, car ens trobvem al llarg del cap Horn i el vaixell es va
enfonsar al mat...

Jo, aleshores, li vaig preguntar:

-No estveu pas neguits, tamb, fa alguns dies, prop de Southend
Pier? No desitjveu sser llanat a l'aigua?

-Southend Pier!- exclam. Desprs s'expansion de sobte. -Ara me'n
recordo: una horrible migranya, per no tenir gens de _pikles_ (2).
Mai no els he provat. N'haveu menjat, vs, de _pickles_? (*3)

Per la meva part, he descobert un admirable preservatiu del mareig,
per al meu s personal. Assegut a un balanc, em situo al bell mig
del pont seguint els moviments del vaixell i fent per manera de
servar el cos sempre dret. Quan el vaixell puja, jo em faig cap
endavant fins que el pis ve ran del meu nas; quan es la popa, que
s'aixeca, jo segueixo el moviment en el mateix sentit. s un
magnfic exercici durant una o dues hores. Per... un hom no pot
gronxar-se durant tota una setmana.

* * *

George propos remuntar el riu.

-Gaudirem d'un ventijol fresc, de moviment i de pau. El canvi de
paisatge ens distreur el cervell {incls el poc cervell que
posseeix Harris), i el dur treball que haurem de fer ens obrir la
gana i el son.

-No hi passo- digu Harris -que George faci un treball que augmenti
la seva predisposici al son. Fra perills. Com podria dormir ms?
El dia no t sin vint-i-quatre hores, tant a l'hivern com a
l'estiu; i, si verament havia de dormir ms, tant li seria fer
l'nec, car s'estalviaria la despesa.

Ell assegur que la ribera li convenia "a Te" (a meravella).

Jo no s pas el que s, aix de "Te", (a no ser que es tracti d'un
te de sis penics, amb pa, mantega i pastes _ad libitum_, que esdev
bona cosa, vist el preu, si un hom no ha anat a dinar), malgrat
semblar que conv a tothom, segons o que diu per l'honor seu.

En conclusi: que em convenia tamb "a Te".

L'acord de Harris i jo fou que George havia tingut una bona pensada,
i vrem dir-ho amb una certa entonaci, exterioritzant la nostra
sorpresa de veure George amb seny.

L'nic de nosaltres que no es mostr gaire sedut pel projecte, fou
Montmorency. Mai no s'ha interessat pel Tmesis: vet ac.

-Tot aix est molt b, senyors- digu. -Us plau el riu? Per la
meva part, no gaire: no tinc res a fer-hi. El canvi de paisatge s
cosa fora de la meva competncia i no escombrejar! (*4) Si per un
atzar descobreixo una rata, no consentireu que l'empaiti; si
m'adormo, em jugareu una malifeta que far empassar-me una bona
glopada. Voleu la meva opini? Doncs fu una pura bogeria.

Erem tres contra un. El projecte fou adoptat.

(1) Un diari de Londres.

(2) Amanit de saladures.




CAPTOL II

Discutim un pla.--Plaer d'acampar al ras, les nits que fa bo.--
Idem... les nits de pluja.--Un comproms resta decidit.--Primeres
impressions de Montmorency, quant al comproms.--El creure's que
s's massa bo vers aquest baix mn.--Aquestes creences sn esvades
tot seguit, com mancades de tot fonament.--La nostra reuni s
ajornada.

Examinrem el mapa i formrem el nostre pla.

Harris i jo sortirem de Kingston el proper dissabte per a dur, ben
de mat, la barca a Chertsey. George vindria all, a trobar-nos,
perqu ell no pot deixar la Cit fins a la tarda, puix que est
obligat d'anar a la seva casa de Banca, on dorm des de les deu a les
quatre, excepci feta dels dissabtes, que el desperten i el porten
al carrer a les dues.

Acamparem al ras? Jaurem a cobert? George i jo estvem d'acord a
fer-ho en plena naturalesa i a ple aire. Fra una cosa tan rstica,
tan lliure, tan patriarcal!...

De mica en mica el record resplendent del sol finat s'esborra en el
cor dels nvols negres i gelats. Silenciosos, com nens enfurrunyats,
els ocells han deixat llurs cants; tan sols se sent el crit
planyvol de la polla d'aigua trencant la calma religiosa expandida
sobre les aiges--llit mortuori on el jorn expirant fa el seu darrer
sospir.

De la negra profunditat dels boscos, de cada marge, sorgeix
l'exrcit dels esperits de la nit: les ombres grises. S'arrosseguen,
avancen a pas de llop per reposar la vacillant reraguarda del dia;
passen sense soroll de llurs peus, invisibles sobre les onejants
herbes aqutiques, sobre les canyes sospirants; i, des de l'altura
del seu tron tenebrs, la nit, estenent les seves negres ales a
sobre la naturalesa enfosquida, regna, amb silenci, en son palau
fantstic illuminat per les pllides estrelles.

Aleshores deixem el nostre lleuger esquif en un angle reposat. La
tenda s aixecada, i el nostre pat frugal s ben aviat disposat i
consumit; desprs remullem la gola i encenem les nostres grosses
pipes. Una agradosa conversa s mantinguda per tots tres a una
escaient mitja veu.

En les nostres pauses, el riu, jugant entorn de la barca, conta
estranyes histries de vells secrets. Canta feblement l'antiga can
infantil, milers d'anys cantada i que cantar, encara, milers d'anys
abans que la seva veu no esdevingui ronca i perduda: aquesta can
que nosaltres (que havem aprs d'estimar la seva fesomia canviant, i
sovint ens ha acaronat damunt del seu pit glatent) ens pensem
compendre, malgrat no puguem expressar amb simples paraules la
histria que ens diu.

Mentre som asseguts sobre el marge, la lluna, que tant l'estima,
descendeix dels cels i l'embolcalla amb els seus braos d'argent,
fent-li una besada fraternal.

Nosaltres espiem el riu, que fuig remorejant fins a retrobar-se amb
la mar, sa mestressa. De mica en mica les nostres veus van
apaivagant-se, les pipes s'apaguen, i nosaltres, gent jove, poc
donats generalment a sentimentalismes, ens sentim envats
estranyament per una mescla de pensaments tristos i alegres: no
tenem desig ni inters d'enraonar ms... Ens aixecrem, doncs, tot
fent fortes riallades, i espolsant les nostres pipes ens donrem la
bona nit! per adormir-nos al gronxament de l'aigua que colpeja i
dels arbres que murmuregen, sota els ulls dels innombrables i
silenciosos estels.

Somiem que el mn s esdevingut novament jove i suau! Jove com en el
temps que no li havien encara fet arrugar el rostre els segles de
lluites i d'interessos, ni li havien fet envellir el cor els crims i
les follies dels seus fills. Suau com quan, aix una bona mareta,
ens duia al pit grandis, com abans que les burles emmetzinades
d'una societat corrompuda no haguessin fet enrojolar-nos de la
simple vida que diem, sota la seva llei, i renegar de la llar digna
i modesta on, d'en de milers d'anys, es reprodueix el gnere hum.

Harris exclam:

-Com s'ho farien, en aquells temps, quan plovia?

Mai no es pot commoure, aquest Harris! No t cap corda potica, i s
incapa de sentir un sol entusiasme per les coses intangibles. Mai
Harris no pot plorar, i no sap per qu. Si els seus ulls
llagrimegen, podeu fer una juguesca: que menja ceba crua o que ha
ficat al seu cos massa salsa Worcester.

S'escaur de trobar-vos una nit en companyia seva, vora mar, i
dir-li:

-Silenci! No sentiu? No s aix el cant de les sirenes que puja del
fons dels abismes a travs de les ones brincadisses? O ser,
potser, el ress de lgubres fantasmes que salmodien fnebres
cntics sobre els blancs cadvers embolcallats d'herbes marines?

I veureu com Harris us agafa del bra, bo i dient-vos:

-Ja s el que teniu, amic! Haveu agafat un refredament. Fu el favor
d'acompanyar-me. Conec, per ac a prop, en girar la cantonada, un
lloc on podreu trobar un glop del millor whisky escocs com mai no
haveu tastat; amb un dir Jess, restareu ms trempat que un orgue.

Harris sempre coneix un lloc, per ac a prop, en girar la
cantonada, on pot trobar-se alguna cosa especial per aixecar el
colze. Si el veissiu al Parads (suposant que semblant cosa pogus
esdevenir-li), tot seguit us saludaria dient-vos: -Qu content
estic de trobar-vos ac, company! He descobert un magnfic reducte,
un poc ms enll, en girar la cantonada, on hi ha un nctar de
_primo cartello_.

En qesti d'acampar al ras, l'observaci prctica de Harris sobre
la pluja era ben justa. Acampar aix, en semblant cas, s tanmateix
una cosa ben poc divertida.

Som a la nit. Esteu tot mullat; hi ha dins la barca dues polzades
d'aigua; tot s inundat. Veieu sobre el marge un lloc menys fangs
que els altres, i desembarqueu per anar a la tenda que dos companys
procuren d'aixecar.

La tenda, empapada d'aigua i bambolejada durament, cau i s'enrotlla
al vostre cap. Us enrabieu. La pluja segueix a torrents.

Aixecar una tenda quan fa el temps sec, ja s una cosa empipadora;
per al mig de la pluja esdev un treball herculi. El company, en
compte d'ajudar-vos, sembla bellugar-se com un ximplet. Quan haveu
fixat convenientment la vostra part de tenda, ell, amb una forta
empenta, fa malb l'obra.

-Qu feu, vs, all?

-I vs qu feu?- respon. -Deixeu anar-ho tot!

-No estireu d'all! Aix va de l'inrevs, ara. Su un poca-solta.
Torneu a comenar.

-No ho he fet pas jo- crida l'altre. -Deixeu anar la part vostra.

-Us torno a dir que ho feu tot malb- brameu, picant de peus a
terra. -Ho aneu a desballestar tot.

Ensems doneu a los cordes una bona empenta, i fu sortir de lloc les
estaques que havia clavat l'adversari.

-Embriags del dimoni!- sentiu que reganya l'altre. I, amb un cop
furis, arrenca les estaques de prop vostre. Llavors agafeu el
martell i us precipiteu entorn de la tenda per dir-li el que penseu
de l'operaci. El vostre adversari fa el mateix, voltant en el
mateix sentit que vs, per expressar-vos tota la seva opini, i
comenceu de girar i renegar tant com podeu, fins que la tenda se'n
ve a terra en un munt i us encara l'un a l'altre, i, plens
d'indignaci, crideu tots a un temps: -Veieu? El que us havia dit
que passaria.

Arriba el tercer company, fins aleshores enfeinat a treure aigua de
la barca. Ha omplert la seva manguera moltes vegades, i en deu
minuts no acaba de maleir-vos.

-I ara! Quin dimoni de joc esteu fent? Per qu aquesta tenda no s
aixecada?

A la fi, b o malament, est enllestida i podeu desembarcar tot el
vostre equipatge. s intil provar d'encendre foc al bosc: agafeu,
doncs, el vostre foguer d'esperit de vi i us hi arrupiu a l'entorn.
L'aigua de pluja s el plat principal amb que aneu a delitar-vos; el
pa s remullat en tres quartes parts; el pasts de carn s
copiosament ruixat; les confitures, la mantega, la sal i el caf
s'han barrejat, i el conjunt sembla una sopa.

En havent sopat, trobeu el vostre tabac en remull: impossible fumar.
Per sort teniu una ampolla del lquid que reanima i enerva... segons
la dosi que se'n pren. Amb tal lquid us arriba un gust per la vida
a bastament, amb la dola perspectiva d'assolir el vostre llit.

Llavors somieu que un elefant se us ha assegut sobtadament a
l'estmac, i que un volc ha fet erupci i vos ha projectat al
darrer fons de la mar, amb el susdit elefant reposant sempre
beatficament damunt vostre.

Us deixondiu amb la sensaci que un terrible esdeveniment acaba de
produir-se: la vostra primera impressi s d'haver arribat la fi del
mn. Desprs reflexioneu que aix no pot sser. Penseu tot seguit
amb lladres, amb assassins; finalment traduu les vostres sensacions
mitjanant el mtode habitual, per res no se us acut. Tot el que
imagineu s que, per exemple, milers de persones us escometen a
puntades de peu i que aneu a ofegar-vos.

A prop vostre alg sembla passar un moment perills, car sentiu com
criden a sobre del vostre llit.

Determinat a posar a bon preu la vostra vida, lluiteu frenticament,
colpejant a dreta i esquerra amb els braos i les cames, i cridant a
ple pulm; a la fi, qualque cosa es demoleix i vos trobeu amb el
cap a la fresca, entreveient a dos peus de distncia un lladre
encongit, a punt de ferir-vos, i us prepareu a sostenir-hi un combat
a mort, fins que... de cop i volta reconeixeu Jim.

-Su ben b vs: eh?- diu Jim, que us reconeix al mateix moment.

-S- responeu, refregant-vos els ulls. -Qu passa?

-Aquesta miserable tenda, em sembla que ha caigut.

-On s Bill?

Tots dos comenceu de cridar Bill, mentre el pis s'aixeca i es
balandreja sota els vostres peus, i la veu sorda que abans
escoltveu exclama al mig de la tenda enrunada:

-Eh! Fora d'aqu dalt! Fugiu de sobre el meu cap!

Bill surt, amb prou treballs, de dintre els plecs de la tenda:
sembla una vella, i t el cos tot ple de fang trepitjat; a ms a
ms, el veieu amb una disposici d'esperit massa agressiva,
persuadit d'haver estat tot una broma premeditada contra seu.

L'endem un hom s afnic, formidablement constipat i amb un humor
de diables. Les frases surten, de les goles ronques mentre us
desdejuneu.

* * *

Vrem pendre el determini de dormir al ras, les nits que fes bo; i
aixoplugar-nos en un hotel, com les persones dignes, les nits de
pluja.

Montmorency va saludar aquest comproms, aprovant-lo enterament: mai
no ha estat molt partidari de les potiques soledats. Doneu-li una
diversi sorollosa, i aleshores, per vulgar que sigui, no el fareu
menys feli.

En esguardar Montmorency es pot creure que s un ngel enviat a la
terra sota la figura d'un petit fox-terrier: un ngel que no s per
quina ra no havia d'sser adms dins el gnere hum. T una
expressi que sembla dir: Oh, quin mn tan pervers s aquest! Com
em plauria millorar-lo, ennoblir-lo! Pobre Montmorency! La seva
mena de gest ha omplert sovint de llgrimes els ulls de moltes
velles persones devotes: fins de _ladys i gentlemen_.

Quan comen de furejar pels marges (a costes meves), vaig creure de
primer antuvi que no podria persuadir-lo de restar amb mi. Vaig
pendre el costum d'asseure'm i examinar-lo quan s'estenia sobre la
catifa, davant del foc, examinant-me ell a son torn. I jo pensava:
"Segur que no viur gaire temps ac baix aquest gosset. Qualsevol
dia ser aixecat amb un carro vers el cel rutilant: aquest ser el
seu dest!"

Per aix que he pagat per culpa seva cap a una dotzena de gallines
escanyades; quan, agafant-lo de la cua, l'he deslliurat de mil
combats de carrer; quan una dona enfurismada m'ha presentat, perqu
el veis, el cadver del seu gat difunt, bo i tractant-me
d'assass; quan m'he vist demandat als tribunals pel meu ve del
costat, per haver deixat en llibertat un gos ferotge, un gos que
havia muntat la gurdia davant el seu magatzem de ferramentes durant
dues hores, una nit de fred, sense poder el ve treure ni la punta
del nas; quan he sabut que a espatlles meves el jardiner havia
guanyat 30 xelins apostant per la destrossa de tantes rates en tant
de temps... des d'aleshores he comenat de creure que potser se li
permetria de romandre en el nostre planeta una temporada ms llarga.

Vagabundejar entorn de les caneres; aplegar la canilla ms
desqualificada que pugui proveir la ciutat, i disposar-la, en ordre
de batalla pels carrers, per a combatre altres gossos de semblant
ganduleria: heu's aqu la idea que Montmorency es feia de _la gran
vida_.

Dit tot aix, es comprn la seva completa aprovaci al nostre
projecte de dormir als hotels, hostals o paradors.

* * *

Les nostres disposicions d'aquella nit foren preses a grat de tots;
mancava a decidir la tria dels fardells que ens calia dur. Per, tot
just comenada la discussi, Harris fou del parer que s'havia
emprat eloqncia a bastament per una sola nit i propos d'anar per
alegrar una mica el cor en un bell rec, prop d'all, on era a la
nostra disposici una glopada de _Irish_, responent de la classe.

George es trobava alterat (mai no l'he conegut d'altra fais); i,
com que per la meva banda tenia el pressentiment que una mica de
whisky calent amb un tall de llimona aniria b per a la meva
malaltia, s'ajorn, de com acord, el debat fins al vespre vinent.

I, prenent els barrets, s'aixec l'assemblea.




CAPTOL III

Anem reglamentant els nostres preparatius.--Mtode de Harris per a
treballar.--Com un pare de famlia, home de certa edat, penja un
quadro.--George fa una observaci de bon seny.--El plaer de
banyar-se a trenc d'alba.--Precaucions per al cas de naufragi.

L'endem, al vespre, ens aplegrem per rependre la discussi dels
nostres preparatius.

-Vejam- digu Harris. -Ens cal determinar el nombre d'objectes que
hem d'emportar-nos. Jim: preneu un full de paper i prepareu-vos a
escriure. Vs, George, preneu un ndex de coses. Si em podeu donar
ara un llapis, estic disposat a fer-ne una llista.

Heu's ac com s Harris: sempre est disposat a carregar un fardell
i posar-lo a l'esquena d'un hom. Em recorda sempre el meu pobre
oncle Podger...

Mai de la vida no heu vist un enrenou semblant, de cap a cap d'una
casa, com en empendre mon oncle Podger qualque feina personal.

Havien dut un quadro de la botiga de marcs i es deix
provisionalment dipositat al menjador. La meva tia Podger deman qu
pensava fer-ne, i l'oncle respongu vivament:

-Deixeu-me fer! No vull que us doneu mal temps. Vull encarregar-me
jo de tot: jo tot sol!

Llavors es tragu l'americana i pos mans a l'obra. Envi la petita
mainadera a comprar seixanta cntims de claus, i tot seguit un fill
seu corria darrera d'aquesta per dir-li com havien d'sser els
claus. De mica en mica l'oncle s'anava caldejant i posava en
moviment tota la casa.

-Will!- cridava. -Aneu a trobar el meu martell i porteu-me'l de
seguida... Tom! Doneu-me el metre. Necessitar una escala i em
caldr pendre una cadira de cuina... Jim! Correu casa el senyor
Goggles i digueu-li: Molts saluts de part del meu pare, i que si
est ms b de la seva cama, i que si far el favor de deixar-li el
nivell d'aigua... Maria! No us en aneu: necessitar alg per a
sostenir-me el llum. Ah!... Aix que vingui la mainadera, ha de
tornar a marxar a corre-cuita per dur-me cordill per al quadro...
Tom! On s el Tom? Veniu ac: us necessito per a donar-me el quadro.

Aleshores aixec el quadro amb la mala sort de deixar-lo caure,
anant-se'n la tela del marc. Provant de salvar del naufragi el
vidre, va tallar-se un dit; fent bots per l'habitaci, comen de
buscar el seu mocador per tot arreu,i, naturalment, no el trobava,
perqu era dins la butxaca de l'americana que s'havia tret de poc.
No recordant on havia deixat l'americana, tots els altres, per
dedicar-se a buscar-la van deixar les feines encomanades.

Mentre esperava, el bon oncle Podger, dansant amb un peu sobre
l'altre, trepitjava a tothom, cridant:

-No hi ha, a casa, ning que spiga on s la meva americana? En
tota ma vida no he conegut un ramat com aquest, tant a la
desbandada: paraula. Vet aqu que sou sis, i entre tants no podeu
trobar una pea de roba que m'he tret no fa encara cinc minuts! El
dimoni que!...

S'aixec, i aleshores descobr que s'hi havia assegut a sobre.

-No cal que busqueu, no! Jo mateix l'he trobada: jo tot sol! Millor
fra dirigir-se al gat, que no esperar res de vosaltres.

Desprs va passar mitja hora entre curar-se el dit i agafar un vidre
nou, els utensilis, la cadira, l'escala i l'espelma. A seguit
l'oncle reprengu el seu treball. Tota la famlia (ultra la petita
mainadera i la minyona) estava en semicercle, disposada a ajudar-lo.
Dues persones sostenien l'escala, una tercera ajudava l'operador a
pujar-hi i... a sostenir-se; una altra li donava un clau, una altra
el martell. En voler agafar el clau, el deix caure a terra.

-Molt b!- exclam, tot empipat. -Apa! Vinga el clau altra vegada!

I tots ens veirem obligats a posar-nos de quatre grapes per
cercar-lo, mentre l'oncle, que romania dret sobre l'escala,
grunyint, preguntava si era cosa d'haver-se d'estar amb aquella
posici tot el vespre.

A la fi, el clau fou retrobat, per el martell s'havia perdut.

-On s, el martell? Qu n'haur fet, del martell, gran Du? Sn set
a dansar al meu entorn i ning no sap dir el que he pogut fer del
martell!

Tamb el martell fou retrobat, per per desgrcia l'oncle no va
saber veure el senyal, fet a la paret, de l'indret on calia ficar el
clau. Vam pujar tots, per torn, a la cadira, al seu costat, per
veure de reconixer el fams punt, i cadasc va indicar un lloc
diferent.

L'oncle va tractar-nos de tocats, l'un darrera l'altre, i ens feia
baixar de la cadira. Agaf novament el metre i amid per assolir el
punt que volia, s a dir, treure la meitat de trenta un ms tres
octaus de polzada, des de l'angle de l'habitaci. I, tot provant de
fer el clcul de memria, s'enfurismava. Nosaltres provrem tamb de
resoldre el problema, per arrivvem a resultats diferents, i aviat
ens escap el riure, mofejant-se l'un de l'altre.

Amb aquell avalot general, la xifra primitiva havia estat oblidada,
i per tercera vegada l'oncle Podger va veure's obligat a pendre
mides.

Aquesta vegada volgu fer-ho amb un fil d'empalomar, i, al precs
moment crtic en que el vell, mig boig, se sostenia penjat dalt de
l'escala fent un angle de 45 graus, esforant-se per assenyalar un
punt alguns centmetres ms enll d'on el podia aconseguir, el fil
va lliscar, i el _canari vellot_ caigu, fent tombarelles damunt del
piano. Amb el cap produ un efecte musical esparverador, per la
instantanetat amb que el seu cap i el seu cos tocaren alhora tot el
teclat. La tia Maria digu aleshores que de cap de les maneres
consentia als nois de romandre all, escoltant el monleg que segu
a la descensi de l'oncle...

A l'ltim pogu retrobar el fams senyal, i colloc el clau,
sostenint-lo amb la m esquerra, agafant el martell amb la dreta. Al
primer cop va xafar-se el dit polze i llan el martell... que an a
parar sobre el peu d'alg dels qui rem all presents, fent-lo
xisclejar.

Aqu la tia Maria va observar dolament:

-Una altra vegada que vulgueu clavar un clau a la paret, espero que
m'avisareu per endavant: ax podr fer els preparatius que calguin
per anar a passar una setmana a casa la meva mare, mentre duri la
vostra operaci.

-Oh, vosaltres, les dones! No serviu sin per entrebancar-ho tot!-
replic Podger redreant-se. -Em plau, a mi, de fer aquestes petites
feines.

Reprengu la tasca. El clau travess tot el guix, i la meitat del
martell desaparegu: el pobre oncle fou precipitat contra el mur,
amb prou fora per desfer-se el nas. Resultat final: recurs al fil
d'empalomar i al metre; obertura, desprs, d'un nou forat a la
paret. De seguida, amb cosa d'un minut, el quadro era penjat... de
travs, d'una fais absolutament inestable. La paret semblava
treballada per les dents d'una rella de llaurar. Tothom se sentia
fatigat, aixafat, mort de cansament: tothom, llevat del meu oncle.

-Vet aqu: ja est tot llest!- deia, baixant a poc a poc de
l'escala, apuntalant-se amb la minyona  esguardant la desfeta amb
visible orgull. -Hi ha persona que, per una petita feina aix,
hauria cridat un obrer!...

* * *

Harris, quan sigui entrat en anys, ser d'aquesta mena d'homes. Jo
me n'adono perfectament, i li ho tinc dit.

Vaig fer-li avinent que no consentia de veure que es prengus ell
per si sol una atenci que ens atanyia a tots per igual.

-No, Harris: preneu el paper, el llapis i l'ndex. George escriur i
jo far el treball.

Deixrem de banda la nostra primera nomenclatura. Era evident que el
corrent superior del Tmesis fra estat migrat per al vaixell que
ens caldria, d'haver hagut de contenir tot el que haviem assenyalat
com a indispensable. Ho vrem decidir desprs de rumiar molt.

-No anem per bon cam- digu George. -No hem de pensar en les coses
que ens poden servir, sin pendre les absolutament necessries.

De vegades George s home de veritable seny. Us deixaria parats si
tingussiu la sort de conixer-lo.

D'aix jo en dic pura saviduria, i no tan sols per al cas de que es
tracta, sin referint-me i tot al viatge pel riu de la vida, en
general.

Mireu quantes de persones carreguen llur embarcaci de coses
intils: les creuen essencials al plaer, al confort del trajecte, i,
realment, no sn sin puerils futilitats. Es carrega la pobra petita
barca, fins a l'alada de mitja antena, de bells vestits,
d'innecessari personal per al servei; es fa reunir una gran colla
d'amics, gent elegant, abillada a la moda, els quals no s'interessen
gens ni mica pel senyor que els ha rebut, fent-ne tant de cas com
d'una pea de dos rals, el qual senyor fa d'ells el mateix cas; es
fan costoses recepcions, que no plauen a ning, tot cerimnies i
etiquetes, pretensions i tentaci, i, dems, aquesta carregosa
ximpleria, la ms faltada de ra: la preocupaci del que pensar el
ve! S'acumulen el luxe que fatiga, els plaers que enutgen, els
espectacles de fingiment semblants a la corona de ferro dels
criminals de l'antiguitat, la qual corona feia rajar sang del front
adolorit del pacient.

Ben b que en sn, de futilitats! Llana-les per la borda, pobre
home! El teu vaixell, carregat aix esdev tan pesant, que tanmateix
pots tu defallir. Aquests destorbs t'entrebanquen, fan perillosa la
maniobra. Ni un sol instant exempt d'ansietat i de neguit pots
tenir, ni un moment de reps per a somiar a ton grat; impossible,
per a tu, atalaiar els nvols lleugers que el vent sembra i fa
lliscar a les altes profunditats.

El sol envia els seus raigs enlluernadors sobre els remolins de la
ribera; els grans arbres se'n munten pels marges reflectint llur
silueta dins l'aigua. I tu no ho pots pas veure! No pots gaudir dels
lliris grocs i blancs, ni dels rosers que fa onejar el zfir, ni de
les blaves floretes _no m'oblidis_.

Llana, doncs, ben lluny tot aquest no res! Fes lleugera la barca de
la vida i abasteix-la noms de coses escaients: l'interior senzill
com els gaudis; un o dos amics, dignes d'aquest nom; alg que
t'estimi i que estimis tu (un gat, un gos, una pipa o dues); pren a
bastament les provisions per a nodrir-te i per a vestir-te, i una
mica ms del necessari per a satisfer-te quan la set sigui cosa
terrible.

Aleshores trobars la teva barca ms obedient al rem, i menys fcil
de naufragar. Si bamboleja, tindrs menys prdues: la bona
mercaderia resisteix l'aigua. Et ser perms de pensar, de
treballar. Veurs la claredat radiant del sol de la vida; escoltars
la msica elica que el vent del Senyor fa eixir de les cordes del
cor hum; podrs...

Perdoneu, perdoneu: m'he distret.

* * *

Vrem donar la llista a George, qui la comen tot seguit.

-No en pendrem pas, de tenda- digu, -sin una barca que puguem
cobrir. s una cosa ms senzilla i ms confortable.

Ens sembl just el pensament, i vrem aprovar-lo. El que no s s si
l'heu vista mai, una semblant cosa.

Es claven uns arcs de ferro, a certa distncia, sobre la borda, i a
sobre s'hi estn una llarga tela que desprs se subjecta de popa a
proa. La barca esdev una casa petita bastant confortable, encara
que una mica privada d'aire. Per cada cosa, ac baix, s de
l'inrevs (*5)--com deia cert individu desprs d'haver-se-li mort
la sogra, quan bruscament varen presentar-li la nota de les despeses
de l'enterrament.

George propos encara dur-nos:

Una manta de viatge per cada un.

Una llntia.

Sab.

Un raspall.

Una pinta. (Tot aix en comunitat)

Un raspallet per a dents (individual).

Una galleda.

Plvors dentfrics.

Una mquina d'afaitar.

Tres tovalloles de bany.

(Veritat que sembla, la llista, un exercici d'idioma?)

Una cosa tinc observada de tota persona que se'n va a un indret,
qualsevol, on hi ha aigua: tot s fer grans preparatius amb la idea
dels banys que es proposa de pendre. (Val a dir que desprs, quan s
arribat a lloc, no es banya gaire sovint.)

Aix mateix a mi em passa en sser vora mar. Quan sc a Londres i
penso en el viatge, sempre resolc de llevar-me ben de mat per a fer
un cabuss abans del _breakfast_. Faig acuradament un paquet
contenint els calotets i la tovallola.

En sser vora mar no arribo a fruir la realitzaci del foll desig
tan imperiosament sentit en la capital. Al contrari: m'envaeix el
desig, aleshores ms que mai, de romandre al llit fins al darrer
moment de l'hora del desdejuni.

Una o dues vegades ha estat ms forta la virtut: M'he llevat a les
sis del mat, i, mig vestit, he pres, vacillant i amb pena, els
meus calotets i la tovallola. Mai no he tingut ocasi de
felicitar-me. Es reserva especialment per a mi (almenys aquest s
l'efecte que em produeix) un vent de l'Est, que talla d'all ms i
que per tot em llisca quan vaig darrera l'ona amarga. Sn recollits
tots els rocs tallants, per mostrar-los a la platja; s'esmolen les
pedres i se me'n dissimulen els caires sota la sorra, per tal que no
pugui adonar-me'n.

Altrament, em sembla que se m'emportin la mar dues milles lluny, per
obligar-me a botar a peu coix, tremolant dins sis polzades.d'aigua,
havent-me d'estrnyer amb els meus propis braos.

A la fi, en arribar a o que en diuen _la mar_, la trobo insolent,
brutal.

Una enorme onada m'agafa i em projecta, amb tanta fora com pot,
contra una pedra; caic, i abans no he tingut temps de dir (Oh!
hem..., i sondar... les meves avaries, l'onada retorna i
m'arrossega en ple oce. Faig esforos desmesurats per guanyar la
vora, i em pregunto, ple d'ansietat, si tornar a veure _mon home_ i
els meus amics; em faig retret de la meva migrada amabilitat vers la
meva germaneta, essent jo xicot (vull dir quan jo era xicot).

Al moment en que perdia tota esperana, una onada, que es fa enrera,
em deixa de mostra sobre la sorra, talment com un estel mar. Em
redreo, i, mirant entorn meu, descobreixo que nedava amb dal per
salvar la meva existncia... dintre dos peus d'aigua. Me'n torno,
altra vegada a peu coix; vaig a vestir-me, i arribo a casa capolat i
caminant com una tortuga. Naturalment, dic que el meu bany ha estat
delicis.

* * *

Vrem enraonar d'aquestes coses, tal com si hagussim de pendre
llargs banys cada matinada.

George: -Ja sabeu com s d'agrads, estant dins la barca, llevar-se
a trenc d'alba i cabussar pel corrent cristall.

Harris: -No hi ha res millor, abans del desdejuni, per a fer gana:
aquest ha estat sempre l'efecte que m'ha produt.

George: -Si el bany ha de fer Harris ms vora, en protesto. Ja s
bastant fatigs arrossegar les seves provisions de boca: si aquestes
han d'augmentar-se, aleshores...

En aix vaig posar-me de la seva banda. Amb tot, vaig dir:

-Far bo de dur amb nosaltres Harris, tranquil com s habitualment;
encara que ens suposi portar uns quilos suplementaris de queviures.

George convingu amb mi, i retir la seva oposici al bany de
Harris.

Fou acordat de dur tres tovalloles de bany, per no haver d'esperar.

George: -Quant al vestit, em sembla que amb dos de franella ja en
tindrem prou: podrem rentar-los al riu quan siguin massa bruts.

Sobtadament li vrem objectar:

-Ho heu provat mai, de rentar al riu la franella?

-Jo no: mai. Per s d'uns joves que ho han fet.

Harris i jo tingurem la gran debilitat de creure que George sabia
el que es deia: s a dir que tres joves respectables, sense posici
ni influncia, i gens experimentats en coses de neteja, podrien
rentar al Tmesis, amb una mica de sab, llurs vestits de franella.

Ms endavant, havem de saber (massa tard, amb tot) que George era
un miserable mentider que en tal operaci no hi entenia futilla.

Si hagussiu vist aquests vestits, desprs!... Per (com acostumen a
dir els novellistes de deu cntims la ratlla) ja ens avancem massa.

George va insistir molt que prengussim roba de recanvi i una gran
quantitat de petites coses. En cas de naufragi, en tindrem
necessitat.

Ens calia fer una gran provisi de mocadors per a poder eixugar la
nostra impedimenta. Dems, ens mancava encara un parell de polaines
de cuiro i sabates de canotage, per si un mal atzar feia trontollar
la nostra barca, posant-la en perill d'enfonsar-se.




CAPTOL IV

Els queviures.--Objeccions fetes al petroli, per ra del seu perfum.
--Aventatges que reporta el formatge com a company de cam.
--Precaucions per al cas de naufragi.--Actuo d'enfardador.--Els
raspalls de dents sn uns instruments d'all ms empipadors.
--George i Harris enfardellen.--Conducta deplorable de Montmorency.
--Ens en anem a jeure.

Discutrem la qesti dels queviures.

George: -Comencem pel desdejuni. (George s sempre un xicot
prctic.) Ens cal una paella, per a fregir.

Harris: -Els fregits sn indigestos.

Vrem instar-lo a no fer el ximplet, i George continu:

-Tamb ens fan falta una tetera, una olla i un foguer d'esperit de
vi. Res de petroli, sobretot!- afeg, amb una llambregada
significativa. Harris i jo frem del mateix parer.

Una vegada se'ns acud d'emportar-nos un foguer de petroli, per fou
ben b per primera i ltima vegada. El diem a proa, i fins a popa
va expandir-se, impregnant el pis i tota cosa que trobava pel seu
cam. Traspass la ribera, i l'atmosfera en fou emmetzinada.

El vent, en qualsevol de les seves direccions, fos de l'Est o de
l'Oest, del Nord o del Sud, provingus de les neus rtiques o de les
solituds de la sorra del desert, ens arribava perfumat de petroli.
El malet ens turment a la posta del sol i de la lluna, exhalant
positivament.

En arribar a Marlow, vrem provar de desfer-nos-en. Vrem deixar la
barca prop del pont i donrem un tomb per la ciutat: tot fou intil.
La ciutat li pertanyia, l'aire dels carrers era viciat: Com s'hi
podia viure? Qui sap les milles que vrem empassar-nos pel cam de
Birmingham, amb igual negatiu resultat: els camps eren envats de la
detestable olor.

A la fi del viatge, essent la mitja nit, ens aplegrem en un camp
solitari, sota un roure esberlat pel llamp, i jurrem (val a dir que
havem jurat tota la setmana tal com renega la gent del poble, per
aquesta vegada el jurament fou una solemnial cerimnia) i jurrem,
dic, amb paraules terribles, de mai de la vida no emprar petroli
dins una embarcaci, feta excepci d'un cas de malaltia.

Heu's ac perqu ens acontentrem amb l'esperit de vi, lquid fora
desplaent ja per si sol, que deixa el seu regust en tots els
queviures, pastissos, etc.

George propos, com a elements de desdejuni, ous i llard (*6) (coses
ben fcils de coure), vianda freda, pa, mantega i confitures. Per a
l'esmorzar: melindros, vianda freda, pit, mantega i confitures.
Quant al formatge... ah, no! formatge, mai!

El formatge t certa semblana amb l'oli, i es fa dir massa s
senyor. Li cal tota l'embarcaci, travessa el cove que el serva; i
encomana la seva olor particular a totes les altres provisions. No
podreu dir si menjeu tarta a la poma, o llonganissa alemanya o
maduixes a la crema: tot s formatge.

Evidentment: en t massa, de perfum! Una vegada un amic meu compr
dos formatges a Liverpool. Magnfics formatges! Estaven all que
se'n diu _al seu punt!_ Apetibles de deb! Tenien una olor de la
fora de dos cents cavalls de vapor. Podia garantir-se que
s'expandiria a tres milles i que tombaria un home a dos cents
metres.

Jo era aleshores a Liverpool i el meu amic va pregar-me de fer-li la
merc de dur-los a Londres, car ell no pensava retornar a casa seva
abans d'un parell de dies i dubtava que es poguessin conservar
passat cert temps.

-De bon grat!- li vaig respondre.

Vaig a recollir els formatges, i me'ls emporto en un cotxe de plaa.
Aquest pesseter era una vella tartana, horrible, arrossegada per una
pobra bstia asmtica, sonmbula, de cames tortes. En un moment de
lric entusiasme, el propietari de la bstia va decorar-la amb
l'apellatiu de _cavall_. Vaig deixar els formatges a l'imperial i
marxrem amb un dol caminar que no excedia els mitjans del ms
rpid locombil.

L'equipatge anava amb l'alegria d'unes campanes que toquen a
morts(1), fins a tombar la cantonada. En arribar ac, el vent port
una bufada d'aire de formatge als narius del poltre; aquest, tot
seguit, es deixondeix, rondina quelcom, i arrenca, enfutismat, a una
marxa de tres quilmetres per hora. El vent continuava enviant a la
seva pituitria els mateixos efluvis, i, abans no haviem arribat al
cap del carrer, correm a ra de quatre quilmetres per hora, si fa
o no fa.

Calgueren dos homes de gran fora (sense comptar el cotxer,) per
poder deturar el cavall a l'estaci. Val a dir que potser no haurem
reeixit si no hagus estat per un d'aquells homes que tingu
serenitat d'esperit per a posar-li un mocador als narius i cremar un
tros de paper d'embalatge.

Vaig treure, el meu bitllet, i vaig entrar amb el paquet al moll.

Respectuosament la gent reculava, deixant-me ben lliure el pas.

El tren era ple de gom a gom. No vaig tenir altre remei que muntar a
un departament on hi havia ja set persones. Un vell senyor, tot
aspre, em fu algunes objeccions; per, vulgues no vulgues, vaig
entrar-hi i vaig collocar els meus formatges a la xarxa. Aleshores
vaig creure que era de bona criana insinuar-me amb un agrads
somriure i dir:

-Quina calor fa, avui!

Al cap de poca estona el vell senyor s'inquiet i digu:

-Hi ha tuf, ac!

-Un tuf que ofega, certament!- va exclamar el ve. I tots dos
comenaren d'alenar amb fora: a la tercera alenada se sentiren
ferits del cor, i, sense dir paraula, s'aixecaren i sortiren a bon
pas.

Una grossa dama va aixecar-se, a son torn, exclamant:

-s vergonys, pertorbar d'aquesta manera una dona decent, en estat
de merixer!

I, agafant un sac de viatge i vuit petits fardells d'entorn seu,
marx.

Els altres quatre viatgers romangueren covards fins al moment que un
home de gest solemnial (que pel seu posat i el seu vestit semblava
pertnyer a pompes fnebres) entr i sei a un angle del
departament, dient de sobte:

-Diria que ac s'hi sent olor de mort.

Digu, i els altres viatgers es precipitaren a la portella per
fugir, trepitjant-se els uns als altres.

Jo vaig somriure al negre personatge.

-Tindrem el departament per a nosaltres sols- vaig dir-li. Ell
esclaf una riallada.

-Hi ha molta gent faltada de traa en coses insignificants.

Durant el trajecte va romandre absort, i, en arribar a Crewe, vaig
creure fer b de convidar-lo a pendre un refresc. Accept i ens
obrrem pas fins al taulell de la fonda. All cridrem, picrem de
peus, colpejrem amb els nostres paraiges per espai d'un quart
d'hora. Una mossa vingu, llavors, i ens pregunt si per
casualitat volem alguna cosa.

-Qu vol pendre?- vaig demanar al meu amic.

-De bon grat pendria mitja corona d'aiguardent (2), si us plau,
senyoreta- respongu. Desprs va marxar i munt a un altre
departament. El seu procedir va semblar-me deficient.

A partir de Crewe, restava sol al departament, malgrat anar el tren
atapet. En aturar-se en les diferents estacions, els viatgers,
veient el meu departament buit, venien precipitats.

-Ac, ac, Maria!

-Veniu, que hi ha lloc de sobres!

-Apa, Tom: pesquem-lo!- es deien. Corrien, arrossegaven llurs sacs i
es barallaven davant la meva portella per muntar primer. Algun
obria, pujava i, vacillant, queia d'esquena als braos dels altres.
Tots s'abocaven, sentien l'olor i reculaven mig asfixiats, corrent a
amuntegar-se als altres vagons i pagant suplement de primera classe.

Arribat a terme, vaig dur els formatges a casa del meu amic. Quan la
seva esposa entr a l'habitaci on jo l'esperava, alen fortament i
crid tot de sobte:

-Qu hi ha? Qu passa? Digui-m'ho tot! No m'amagui res!

-Sn uns formatges. Tom els ha comprat a Liverpool, i m'ha demanat
de portar-los ac. Comprengni V. que no hi ha, per la meva banda,
cap responsabilitat.

-N'estic convenuda, per ja enraonar jo amb Tom aixi que vingui.

El meu amic prolong l'estada a Liverpool ms del que pensava. Tres
dies passaren sense veure'l retornar. La seva esposa vingu a
visitar-me, i sostingurem el segent dileg:

-Qu s, el que va dir d'aquells formatges?

-Ha recomanat de posar-los a la fresca i que ning no els toqui.

-Ning no els tocar: ben segur. I... els ha olorat, ell?

-Suposo que s. Em va semblar que tenia per ells un gran inters,
que se'ls estimava d'all ms.

-Creu V. que s'emmalaltiria si jo dons una propina perqu se'ls
emportessin i els enterressin?

-Penso que no riuria mai ms.

De cop i volta tingu el segent acudit:

-Voldria servar-los, V.? Permeti que els hi envii.

-Senyora;- vaig respondre, -molt em plau l'olor de formatge, i el
viatge que he fet amb aquells vostres el tindr sempre com el feli
coronament d'un dia d'agrads esbarjo. Per, en el baix mn que som,
ens cal tenir compte del nostre prxim. La dama sota el sostre de la
qual tinc l'honor de residir, s una vdua, i potser s tamb
rfena. T una aversi marcada, una aversi que explica
eloqentment, per o que ella en diu anar-li sobre el peu.
L'estada dels formatges de l'esps de V. ser vista per ella com una
temptativa de anar-li sobre el peu. No hi ha necessitat que pugui
dir-se que jo he turmentat la vdua rfena.

-Molt b- replic la dona del meu amic. -Tot el que puc dir-li de ma
part, s que vaig a arreplegar la canalla i ens en anirem a viure en
un hotel, tant i mentre els formatges siguin menjats. Refuso de
viure ms temps en llur companyia.

s dona de paraula, i va deixar la casa a crrec d'una minyona, a la
qual pregunt si podia sofrir l'olor.

-Quina olor?- pregunt la minyona. Varen portar-la al costat dels
formatges, recomanant-li de posar en exercici tots els ressorts del
seu aparell olftic. Aleshores la serventa descobr una lleugera
olor de mel. Deduint que l'atmosfera no podria perjudicar gaire la
bona minyona, se la deix dins la casa.

La despesa de l'hotel puj quinze guinees, i el meu amic, desprs de
treure comptes, trob que els formatges li venien a sortir a ra de
vuit xelins i sis penics la lliura.

-Prou que m'agraden, els formatges: bojament. Per, certament, aix
s massa per als meus guanys.

I vet ac que resolgu desfer-se'n.

Va llanar-los al canal, per hagu de pescar-los, perqu els
barquers pretenien que all els donava vapors.

Una nit negra li ofer l'ocasi d'endur-se'ls i abandonar-los al
cementiri del seu barri. El guarda va descobrir-lo, i arm un avalot
formidable. Al seu entendre, es tractava d'un complot ordit per
llevar-li el seu pa quotidi, fent que els morts se deixondissin.

A la fi, el meu amic se'n deslliur portant-los a un poble de la
costa, on va enterrar-los a la sorra de la platja. Aquest poble
guany anomenada, grcies a la vivacitat de l'aire que (segons
deien els banyistes) se sentia per aquells indrets i de la qual
encara ning no s'havia donat compte. D'en d'aleshores els
anmics, els malalts de pit, hi anaren a gernaci feta, cada any.

* * *

Malgrat la meva simpatia pel formatge, vaig compartir el parer de
George de no pendre'n el ms petit boc.

-No tindrem necessitat de pendre, les tardes, el te amb pastes-
digu George (i, a les seves paraules, la cara de Harris s'allarg).
-Farem, a les set, un pat abunds, i aix podrem passar-nos del
dinar, del te i del sopar. (Harris torn a sentir-se feli.)

-Proposo tamb de dur pastissos de carn, fruites, vianda freda,
tomquets i llegums. Per a beure, ens proveirem d'una meravellosa
mixtura molt viscosa, de la composici de Harris, que barrejarem amb
aigua per tal que puguem anomenar-la _llimonada_. Dems, havem de
dur te a bastament i una ampolla de whisky per al cas de naufragi.

Per la meva part em sembl que insistia massa en aquesta idea del
naufragi possible. La trobava una disposici dolenta per a empendre
una excursi.

Altrament era satisfet d'emportar-nos whsiky, i no cervesa ni vi
(que ens estarem prou d'usar). s una forta errada, dur en semblant
cas aquestes darreres begudes soporferes, que predisposen a la son.
Per un hom beure's un bock de cervesa quan va de passeig per la
ciutat, per mai no en begueu quan el sol flameja sobre el vostre
cap i us cal fer una feina pesant.

La llista dels objectes necessaris era bastant llarga, abans
d'acomiadar-nos aquell vespre.

L'endem, que fou divendres, aplegrem tots els objectes i ens
reunirem a la nit per enfardar-los. Tenem un gros bagul Gladstone
per a la roba, i dos cistells per als queviures, i els utensilis de
la cuina. Vrem posar la taula arrambada a la finestra, ho apilrem
tot en un munt al bell mig de l'habitaci i seirem a l'entorn per a
contemplar-ho. Desprs vaig anunciar:

-Jo far l'equipatge.

He de dir que jo m'enorgulleixo bastant de la meva traa a enfardar.
s, aquesta, una de les nombroses coses que reconec fer millor que
un altre (i tanmateix em sorprn constatar que certes coses puc
fer-les millor que un altre). Proposat el meu oferiment, vaig
assegurar a George i Harris que farien b de deixar l'assumpte a
crrec meu. Tan aviat l'un i l'altre acceptaren, que em sembl
sospits. George va omplir la pipa, i s'install a un sill. Harris
pos les cames sobre la taula i encengu un cigar.

No era aix, precisament, el que jo esperava. Jo havia volgut dir
que comptava dirigir els treballs, i que George i Harris els
executarien sota les meves indicacions. Jo els empenyeria dolament,
i de tant en tant els aconsellaria aix, per exemple: Vaja, sou
un... tal! Mireu si s ben senzill, aix! Ara deixeu-me fer.
Realment faria de professor. Llur interpretaci del que jo havia
pensat, va empipar-me, No hi ha per mi cosa tan empipadora com veure
alg assegut, sense fer res, mentre jo treballo i em fatigo.

Vivia, fa temps, amb un company que m'exasperava per la seva manera
d'sser. S'ajeia sobre un sof, mirant hores i hores com jo
treballava, seguint amb els ulls les meves anades i vingudes d'un
cap a l'altre d'habitaci i pretenent que de contemplar la meva
activitat li esdevenia un b positiu: que aleshores es feia compte
de com la vida no s pas un somni que passa per fer brometa,
lliscant peresosament, sin una noble tasca plena de deures i
seriosos treballs. I afegia:

-Veu's aqu una cosa de la qual no em s avenir: que jo hagi pogut
viure abans d'haver-vos conegut, abans de tenir l'avinentesa de
veure treballar!

Doncs b: aquest no s pas el meu estil. Jo no puc romandre assegut,
sense fer res, veient com els altres treballen igual que negres:
necessito aixecar-me, atalaiar llurs moviments, passejar-me amb les
mans a la butxaca i fer-los indicacions per reeixir ms b. s
l'efecte de la meva energia natural. No puc evitar-ho.

Aleshores, sense dir ni un mot, vaig comenar d'enfardar. Era una
feina ms llarga del que havia pensat, per a la fi vaig sortir-ne,
i, seient a sobre el meu bagul, vaig lligar els cordills.

-Que no hi fiqueu les sabates?- em pregunt Harris.

Una ullada circular em fu comprovar l'oblit. Vet ac com s Harris!
Va guardar-se ben b de dir-me res abans d'sser el bagul tancat i
lligat. Per la seva banda, George esclaf de riure, amb una de les
seves rialles estpides, irritants, a gola plena, amb les mandbules
obertes de bat a bat. I all m'enfurism de deb.

Torno a obrir el bagul, per ficar-hi les sabates. Al moment que
tanco, se m'acut un horrible pensament: havia pensat a posar-hi el
meu raspall de les dents? No s com m'ho faig, per mai no estic
segur d'haver atinat amb el meu raspall de les dents.

En empendre un viatge, aquest instrument esdev per a mi una
martiritzant obsessi, que fa de la meva vida un veritable suplici.
A la nit somio que se m'ha oblidat: em desperto amb una suor freda,
i salto del llit per cercar-lo. En llevar-me, el fico a la maleta
abans de servir-me'n, i, naturalment, em cal desfer tot l'equipatge
en haver d'utilitzar-lo. s la darrera cosa que trobo. Refaig
l'equipatge sense atinar amb el raspall, i al darrer moment, quan
sc a la porta per a marxar, pujo els esglaons de quatre en quatre
per embolicar-lo amb el mocador i dur-lo aix a l'estaci.

Aquesta vegada em calgu buidar tot el bagul i no vaig saber
trobar-lo. Ho vaig desfer tot, tot ho vaig trastocar, deixant el
bagul, si fa o no fa, tal com es trobava la matria abans el mn no
exists i regns el caos. Els raspalls de George i de Harris, s que
vaig haver-los, divuit cops cada un; per, quant al de la meva
propietat, no vaig poder posar-hi la m a sobre. Vaig fer sonar un
per un tots els objectes, vaig pesar-los, sospesar-los, i a la fi...
descobreixo el meu raspall dins d'una sabata.

Torno a fer el meu bagul.

Tot just havia acabat, quan George em pregunt si el sab era
dintre. Li responc que tant se me'n dna, del sab.

Tanco el bagul amb violncia i el lligo. Aleshores... ai! m'adono
que he tancat la meva bossa de tabac. Quin altre remei em queda,
sin tornar a obrir!

Finalment el deixo tancat i lligat que sn deu hores i cinc minuts
de la nit. Ara resta a fer els cistells, i Harris diu:

-Havem de marxar d'ac a dotze hores: no s aix? Penso, doncs, que
ara haurem de procedir George i jo a la nova operaci.

M'hi avinc bo i asseient-me. Tots dos posen mans a l'obra i comencen
amb extremada alegria, amb gestos i mirades que deixen entendre quin
s llur objectiu: com si volguessin dir-me: Apreneu com es fan
aquestes coses! Jo espero, sense badar boca.

Quan George hagi deixat el mn, Harris ser el ms dolent enfardador
de la terra. Jo vaig mirant-me les piles de plats i de tasses, les
olles, les ampolles, els gerros, els pastissos, els foguers, els
tomquets, etc., etc., i endevino que la sessi esdevindr
tempestuosa.

En efecte: no trig a venir el que pensava. Varen comenar per
trencar una tassa, a fi i efecte de donar una mostra de llur
capacitat i cridar-me l'atenci. Desprs Harris pos les confitures
de maduixes sobre un tomquet, que es va rebentar. Vet ac que vnen
obligats a arreplegar les despulles amb una cullereta de caf.
Immediatament, George trepitja la mantega.

Segueixo sense dir paraula, per travesso l'habitaci, prenc seient
a sobre la taula i me'ls miro com van fent. La meva actitud els
empipa cosa de no dir: confesso que me n'adono perfectament. Estan
nerviosos, enfurismats. Caminen per sobre els objectes; posen els
uns darrera els altres i no els troben quan van a empaquetar-los.
Fiquen els pastissos a baix i els utensilis pesants a sobre, amb la
qual situaci els primers resten fets una coca. La sal vessa per tot
arreu; quant a la mantega... mai de la vida no he vist dos homes
traient ms partit de dues pessetes de mantega! Aix que George ha
pogut desenganxar-la de la seva sabatilla, prova, ajudat de Harris,
de ficar-la a una cassola, per la mantega no vol entrar-hi, i el
que hi ha dintre de la cassola no en vol sortir: darrerament la
tragueren i la deixaren a una cadira. Harris s'asseu a sobre; la
mantega s'adhereix als seus pantalons, i vet ac que els dos amics
cuiten a cercar-la per tota l'habitaci.

-Faria jurament d'haver-la deixada sobre aquesta cadira!- exclama
George, amb ulls espaordits, perdut l'esguard.

-Jo mateix he vist com la hi deixveu no fa un minut!- respon
Harris.

Tornen a empendre la recerca i captura per tota la cambra, cada un
amb una direcci, i en trobar-se al mig, cara a cara, s'esguarden
glaats.

-s la cosa ms extraordinria que he vist!- crida George.

-S que ho s, de misteriosa!- fa Harris.

De cop i volta George passa al darrera de Harris i descobreix la
mantega.

-I ara! Tota aquesta estona ha estat aqu!- crid rabiosament.

-On s, doncs?- deman Harris, girant sobre si mateix.

-Ep! Ara feu el favor d'estar-vos quiet, si us plau!- diu George,
que va darrera seguint els seus moviments.

A la fi poden haver-la i ficar-la dins d'una tetera.

Montmorency prenia part en l'enrenou, com s natural. L'nica
illusi de la seva vida s fer-se injuriar d'un hom posant-se-li
entre cames. Si pot clavar-se al bell mig, sense tenir-hi res a fer,
constituint un veritable entrebanc, fent enfurismar qualsevol i
rebent al cap una pluja de projectils en paga del seu treball,
aleshores pensa que ha tingut un dia ben aprofitat. El ms elevat
objectiu de Montmorency, el seu ideal per excellncia, s de veure
com fa fer damunt seu alguna tombarella, i com estan insultant-lo
tota una hora sense treva i despietadament. Quan ha reeixit en el
seu desig, la seva petita persona esdev insuportable.

Ara, doncs, s'asseia damunt cada cosa que s'anava a enfardar,
ficant-hi el cap a dins; i era el seu nas fred i humit el que
invariablement trobaven les mans de Harris i George, quan aquests
les allargaven amb una direcci qualsevol. Fic les potes dins la
confitura, mosseg les culleretes, i, volent, tant si com no, que
les llimones fossin rates, va saltar dins dels cistells i en deix
tres d'esclafades abans d'sser Harris a temps a fer-lo desembarcar
amb el mnec d'una paella. A Harris li serv aix de pretext per
assegurar que jo atiava el gos. Com si a un gos semblant li calgus
sser atiat! s el pecat original, el que l'empeny a obrar aix.

L'enfardament fin a la mitja nit i cinquanta minuts. Harris va
asseure's sobre un cistell i digu que confiava que res no es
trencaria. George respongu:

-Si es trenca alguna cosa, que es trenqui. Ben trencada ser: vet
ac.

Ho digu amb una entonaci com si ho preveis amb gran
acontentament. Desprs afeg que tenia ganes d'anar a dormir.
Nosaltres tamb en tenem.

Harris havia de passar la nit amb nosaltres.

Vrem pujar al pis de dalt i ens frem a cara o creu l'ocupaci dels
llits. La sort design Harris per a compartir el meu.

-Preferiu l'interior o l'exterior?- em pregunt.

El dormitori s a la banda de fora, per cal dir que de vegades
Harris arriba tan... fatigat, que no t forces per a ficar-se a
l'interior del llit i es conforma amb jeure a l'exterior.

-Generalment prefereixo l'interior- li vaig respondre. A la qual
cosa object Harris:

-Su ben fet a l'antiga, vs.

-A quina hora se us ha de cridar?- ens deman George.

-A les set- digu Harris.

-No, a les sis- vaig replicar. -Haur d'escriure unes cartes.

Vrem entaular una discussi, rera la qual acabrem per acordar el
terme mitj de dos quarts de set.

-Crideu-nos a dos quarts de set- digurem a George.

George no respongu paraula. Ens hi acostem i veiem que dorm. Li
deixem el vas de nit d'una manera que forosament hagi de ficar-hi
el nostre amic els peus a dins, l'endem, quan se llevi, i tamb
nosaltres ens en anem a jeure.

(1) Hi ha un proverbi angls que diu: Alegre com les campanes que
toquen a noces. L'autor ref la frase per remarcar la situaci.

(2) Per aquest preu se'n pot pendre una bona ampolla.




CAPTOL V

La senyora Poppets ens desperta.--El mandra de George.--Una grossa
mentida que es titula: Pronstics meteorolgics.--El nostre
equipatge.--Depravaci dels bordegassos.--El baix poble s'acobla
entorn nostre.--Sortim entre ovacions i arribem a Waterloo.--
Ignorncia dels empleats del South Western en coses tan poc dignes
d'inters com sn els trens.--Per sobre l'aigua, dins una barca.

La senyora Poppets va sser qui ens despert, l'endem al mat.

-Sabeu que sn prop les nou?- ens crid.

-Nou... qu?- vaig exclamar, llanant-me fora del llit.

-Hores! Que sn les nou!- replic ella pel forat de la clau.

Desperto Harris tot seguit, assabentant-lo de la situaci.

Harris: -Jo em creia que us haveu de llevar a les sis!

-Tanmateix aquesta era la meva intenci- li vaig respondre. -Com s,
que no m'heu cridat?

Harris: -I com podia cridar-vos, sense haver-me despertat? Ara ja
s ben segur que no ens trobarem sobre l'aigua abans de migdia: tant
se valia no haver-vos aixecat.

-Tanmateix ho sou, de feli! Si jo no us arribo a cridar, d'aqu a
quinze dies encara dormiu.

D'aquesta manera segurem rondinant uns quants minuts, fins que una
ronquera provocadora ens va interrompre, fent-nos recordar que
existia George, amb qui no pensvem pas des que havem deixat el
llit.

All el tenem ests, l'home qui sabia l'hora en que ens calia haver
estat llevats: de cara al sostre, la seva gran boca oberta, i els
genolls en flexi.

No s per qu, per m'enfurisma de veure, quan jo estic desvetllat,
un home submergit en el son. Que malaguanyades sn, les
preadssimes hores d'una vida humana (moments que no en tenen, de
preu, i que mai no tornaran) perdudes en un reps embrutidor! Heu's
ac ara George menyspreant aix aquest tresor inestimable que se'n
diu _el temps_, i la seva existncia, de cada segon de la qual li
caldr donar compte, ms tard! Si fos despert, podria regalar-se
amb ous i pernil, fent fer denteta al gos, en lloc de romandre
enfangat dins l'oblit complet i condemnable de l'anima seva!

Quins pensaments ms terribles! A un mateix temps ens acudiren a
Harris i a mi, i determinrem de salvar del perill el nostre amic.
Tota discussi fou acabada, davant aquesta noble resoluci, i ens
llanrem sobre George arrencant-li el cobrellit, la flassada i els
llanols. Harris _l'acaron_ amb una sabatilla i jo vaig cridar-lo
fort a cau d'orella.

Es deixond, i, redreant-se sobre son seient, deman:

-Qu hi ha?

-Voleu aixecar-vos de seguida, mena de... all?- crid Harris. -Sn
tres quarts de deu!

George: -Quina hora dieu? (i salt, llit enfora, sobre son vas de
nit). Malet siga! Qui ha posat aix ac baix?

-On teniu el cap! Qui no us fa anar amb compte!- li diem.

Ens posem a fer la nostra toilette i ens recordem que els raspalls
de les dents, els del cap i les pintes sn dins el bagul. (Ja us dic
jo que aquest raspall em matar a disgustos!) Hem de baixar a
pescar-los al bagul. Desprs George reclama la mquina d'afaitar. Li
responem que es passar sense i que no tornarem a desfer l'equipatge
per ell ni per ning del mn.

George: -No sigueu absurds. Com voleu que vagi amb aquesta barba
per la ciutat?

Certament, deixar-lo anar aix s una mica depressiu per a la
ciutat; per tamb s cosa, la pila d'inquietuds que ens pervenen
de les convenincies humanes! Com Harris li diu amb l'estil barroer
que li s propi, caldr que la ciutat s'empassi el cas.

Baixem per desdejunar-nos. Montmorency havia invitat dos gossos
(entre els seus amics ntims) per assistir a la marxa, i esmerrem
el temps d'espera lluitant amb eines curtes davant la porta. Vam
calmar-nos amb paraiges, i tot seguit ens vam asseure al bell mig
de les costelles i la vedella freda.

-La cosa ms important- digu Harris -s fer un bon desdejuni.

I comen havent-se-les amb un parell de costelles, bo i dient que
se les menjava abans no fossin fredes, ja que la vedella podia
esperar sense cap inconvenient.

George agaf un diari i en lleg la secci de sinistres martims.
Desprs pass a la secci de pronstics del temps.

-S'anuncia pluja, fred, barmetre oscillant de pluja a bon temps.
(Quina cosa pot anunciar-nos ms dolenta que de consuetud?)
Tempestes locals possibles. Vent de l'Est, amb depressi general
sobre els comtats del centre (Londres i la Mnega). Descens del
barmetre.

De totes les ximpleries que ens importunen, trobo que s aquesta
gran farsa dels pronstics meteorolgics la ms estimulant: anuncien
o que ha tingut lloc ahir i despus-ahir, i precisament la cosa
contrria de o que ha de succeir avui.

Recordo, a propsit d'aix, que les meves vacances a la fi d'una
tardor estigueren totalment perdudes per haver cregut el butllet
publicat en el diari de la localitat on ens trobvem. Grans
ruixades, amb tempesta, sn esperades avui, llegem el dilluns.
Aix, retirrem el que cadasc, a proporci, havia posat per a les
despeses de l'excursi, i romangurem tot el dia a casa esperant la
pluja. Als qui havien sortit a passeig els viem passar per davant
del nostre estatge amb tota mena de vehicles, joiosos, amb posat de
satisfacci. El sol resplendia i cap nvol no hi havia al cel.

-Oh! Aquests volen retornar a casa llur ben mullats!- ens digurem
nosaltres, veient passar, de la nostra finestra estant, tota aquella
gernaci.

Aquest pensament ens alegr, i tornrem a pendre els llibres i
classificar les nostres colleccions d'herbes i petxines.

Cap al migdia el sol enviava els raigs a dins de la nostra cambra:
la calor esdevingu intolerable. Nosaltres ens demanvem quan
comenarien aquelles ruixades i aquelles tempestes.

-Ser a la tarda: ja veureu- diem. -Tota aquesta gent vindr ben
remullada. Ens divertirem de veure-la!

A la una entr la propietria de l'hotel, dient-nos:

-No surten a fer una passejada, emb el bon temps que fa?

-No, no! Ca! No sortirem pas! No tenim pas ganes de mullar-nos!-
respongurem amb un fi somriure.

Erem ja cap al tard, i ni el ms petit senyal de pluja es deixava
veure. Nosaltres ens sentem joiosos de pensar amb el diluvi que es
produiria al precs moment que els passejants, de retorn a casa
llur, es trobarien fora de tot abric i serien horriblement mullats.
Per ni una gota no queia, i aquell esplndid dia transcorregu
seguit d'una nit magnfica.

L'endem llegim en el diari: Bon temps, bon temps fix, amb molta de
calor. Ens posrem uns vestits lleugers i sortrem.

A la mitja hora, escassa, de la nostra marxa, comenava de ploure a
plom; un vent fred, acre, s'aixec. Tots dos, el vent i la pluja,
persistiren fermament durant tot el dia i retornrem a casa amb
constipats i reumatismes, cosa de no dir. Frem obligats a ficar-nos
al llit.

El temps s una cosa fora de la meva competncia: mai no l'he pogut
compendre. Tinc el barmetre per una inutilitat, una equivocaci
semblant als pronstics dels diaris.

Recordo haver vist un d'aquests instruments a l'hotel on parava, a
Oxford, la darrera primavera. A la meva arribada marcava bon temps
fix, i no cal dir que la pluja queia des de bon mat: all era
incomprensible. Vaig donar un cop al barmetre, i l'agulla fu
virada i marc molt sec.

Passa un cambrer, s'atura i diu: -Em sembla, senyor, que el
barmetre indica el temps per a dem.

-A mi em sembla- li vaig respondre -que es capfica pensant amb el
temps de la penltima setmana.

-No sc d'aquest parer, senyor- respongu el domstic.

L'endem torno a colpejar l'instrument, i puja encara ms que el dia
abans. L'aigua seguia rajant a fora, ms impetuosament que mai.

El dia segent (un dimecres) vaig fer-li una nova consulta, i, per
resposta, l'agulla va descriure un cercle fins a bon temps fix;
molt sec; molta de calor. No s'atur fins que la clavilla no la
deix pujar ms. L'instrument prou hi posava tota la voluntat, per
la seva construcci l'obligava, si no volia fer-se malb, a anunciar
el bon temps de la fais ms ferma. Ell no volia sin avanar per
pronosticar sequedat, sol xardors, simoun, etc., etc., per la
clavilla s'hi oposava i s'havia d'acontentar marcant un senzill
molt sec.

Mentrestant, la pluja queia a torrents, i la part baixa de la ciutat
desapareixia sota l'aigua del riu que s'havia eixit de mare.

El domstic assegurava, per la seva part, que un d'aquests dies
tindriem, seguit seguit, un temps magnific. I declam l'oracle
segent, que era inscrit a la part superior de l'aparell:

Tota cosa que s'anuncia molt, sol durar. Tota cosa breument
anunciada, passa aviat.

El bon temps no va arribar en tot aquell estiu. Jo penso que el
susdit instrument anunciava el temps de la vinent primavera. Qui
pot desitjar conixer per endavant la temperatura? De consuetud, s
ben dolenta quan arriba sense que nosaltres la vulguem pressentir.

El profeta que ens plau s el bon vell que esguarda, amb un posat
especial de gran coneixedor, els quatre punts de l'horitz, un negre
mat que nosaltres sentim el desig del bon temps. El vell ens diu:

-Ah, senyor! Em sembla que aix s'aixecar i far bo a pleret.

-Prou que es coneix!- diem nosaltres saludant-lo amb un bon dia
(aix s un dir). I pensem: -Com saben les coses, aquests bons
vells!

I no cregueu pas que el veritable afecte que sentim per ell ja
l'hgim de perdre en el cas de no aixecar-se i de seguir plovent tot
el dia sense parar.

-Tant se val- pensem nosaltres. -Ell ha pronosticat amb bona
intenci.

Ben altra cosa ens passa amb un que ens predigui mal temps: sembla
que ens hagi agreujat, i ens inspira com un sentiment de rancnia i
desigs de venjana i tot.

-Sembla que escampar: veritat?- li diem joiosament, en
creuar-nos-hi pel cam.

-Ah, senyor! No crec pas que s'aguanti tot el dia- respon, girant el
cap.

-Estpid! Vell boig!- rondinem nosaltres. -Qu sap, ell!

Si rexen els pronstics, nosaltres ens sentim encara ms empipats
envers ell, pensant que ha contribut al resultat.

* * *

El sol resplendia massa, aquell mati de la nostra partida, perqu
ens poguessin impressionar les lectures espaordidores de George:
descens del barmetre, tempestes amb direcci obliqua sobre el
Sud d'Europa, etc. I George, tot veient que no aconseguia
inquietar-nos i que estava perdent el temps, agaf la cigarreta que
havia jo feta per a mi, i se'n va anar.

Harris i jo donrem compte de les despulles del fest que restaven
sobre la taula, vrem dur els fardells fins a la porta, i esperrem
un pesseter.

Quin munt que feia, el nostre equipatge, apilades les coses, les
unes damunt les altres!

Hi havia el bagul Gladstone, el petit sac de m, els dos coves de
provisions, un enorme rotlle de flassades i cobertors, quatre o cinc
pardesss i mackintoshes, alguns paraiges, un mel tot sol dins
d'un sac (que per sa rodona grossria no havia pogut ficar-se
enlloc), dues lliures de ram a un altre sac, una ombrella
japonesa, de paper, i finalment una paella de mnec massa llarg per
a sser enfardada i que haviem embolicat amb paper gris.

Era un veritable munt. Harris i jo estvem una mica avergonyits i
capficats, sense que realment en tingussim ra ni motiu.

Cap cotxe de lloguer no passava, per en canvi viem passar molts
xicots vagabunds, que s'aturaven interessats segurament per
l'espectacle.

Fou el miny de Casa Biggs el primer que veirem vagarejar prop
nostre. Biggs s l'amo de la fruiteria que ens proveeix a nosaltres:
el seu principal talent consisteix a pendre al seu servei, per
fer els encrrecs, els petits comissionistes ms grollers, els ms
desvergonyits que la civilitzaci hagi pogut mai produir. Si algun
petit vagabund, encara ms insuportable que els de consuetud,
sobresurt entre la pilleria del nostre venatge, estem ben certs que
es tracta de la darrera creaci de Biggs.

Es conta que, en ocasi de la mort del Great Coram Street (tot
passat al carrer nostre), el noi que aleshores servia a Casa Biggs
estigu embolicat en l'assumpte. L'endem del crim, en presentar-se
a casa del mort per pendre els encrrecs, li hauria anat ben
malament si no troba una bona coartada en l'interrogatori a que el
sotmet el nmero 19, assistit del nm. 21, que per atzar s'esqueia
al costat del seu confrare.

(Els nms. 19 i 21 corresponen a dos policies. El nm. 21 hauria
d'haver estat al seu lloc, en compte de trobar-se per atzar a la
porta de la vctima.)

Jo mai no he conegut l'honorable empleat de Biggs que fou
incriminat; per, amb el que he vist desprs en els seus confrares,
ja no m'estranya tant la seva coartada.

Doncs, com anava dient, el noi de Casa Biggs fou el primer de
comparixer. De moment semblava fer-se-li tard, per aix que
s'adon de Harris, de mi, de Montmorency i del nostre acompanyament,
ja no port tanta de pressa, i fu uns ulls com unes taronges.

Harris i jo arrufrem el nas en adonar-nos de la seva presncia.
Aquest gest nostre hauria bastat per impressionar un esperit
sensible; per els nois de Casa Biggs no sn pas susceptibles de
semblant sensibilitat.

Va aturar-se a un metre de la nostra escala, s'arramb a la reixa,
coll (fent el distret) una palleta que va posar-se a la boca, i
rest ullant-nos fit a fit. B prou es comprenia que volia veure
tota l'operaci.

Una estona desprs el dependent de l'adroguer pass per l'altre
costat de carrer. El noi de Casa Biggs el crid:

-Ves, tu!... Que al pis de baix del 42 desembarassen!

El dependent creu el carrer i prengu posicions a l'altre cant de
l'escala.

Amb aix, el jove cavaller de la sabateria s'ajunt als precedents,
alhora que _l'inspector general de les ampolles buides_ de l'Hotel
dels Pilars Blancs es posava ran la vorera.

-Es veu que no volen patir gana- digu el jove cavaller de la
sabateria.

-Amb el que porten- afeg el de l'Hotel dels Pilars Blancs -no et
caldrien ms municions si et preparessis com ells per a creuar
l'Atlntic amb canoa.

-No van pas a creuar l'Atlntic- digu, a son torn, el bordegs de
Casa Biggs. -Marxen a la recerca de Stanley.

Segui un colloqui, qestionant sobre el nostre trasllat. Una part
del pblic, xicots tocats del cervell, afirmaven que es tractava
d'un casament i que Harris era el proms. L'altra part, gent de ms
anys i ms enteniment, opinaven per un servei fnebre, i em
designaven a mi com el germ del mort.

A la fi pass un cotxe de lloguer buit. (Cal dir que acostumen a
passar-ne tres per minut, si fa o no fa, que vagabundegen i embussen
el nostre carrer, quan no sn necessaris.) Amuntegrem el nostre
equipatge i les nostres persones, desprs d'haver expulsat els dos
amics de Montmorency, que evidentment havien jurat no abandonar-lo
mai. Aleshores marxrem, saludats pels aplaudiments del pblic i una
safanria que ens va llanar com a _porte-bonheur_ el marrec bocassa
de Biggs.

Arribrem a l'estaci de Waterloo a les onze, i demanrem de quin
indret sortia el tren de les 11'5. Naturalment, ning no ho sabia. A
l'estaci de Waterloo mai no se sap de quin moll ha de partir un
tren, ni quina s la seva ,destinaci, un cop sortit, ni saben
contestar a res que es pregunti.

El camlic que portava els nostres fardells assegurava que el tren
partia del moll nm. 2. Un altre mosso, amb el qual va discutir el
nostre, havia sentit a dir que la sortida era del moll nm. 1. Quant
al cap de l'estaci, aquest tenia la convicci ferma que el tren
sortiria de la lnia d'avantguarda.

Per a tranquillitzar-nos pujrem a veure el director de vies i
comunicacions, el qual ens va respondre:

-Vinc de trobar un home que m'ha dit haver vist el vostre tren al
moll nm. 3.

Anrem tot seguit al moll nm. 3, per els empleats caps d'aquell
lloc ens varen dir que llur tren devia sser l'exprs de
Southampton, o, en tot cas, el comboi reservat a l'enlla de
Windsor. All, de totes maneres, el tren de Kingston no hi tenia
res a fer: aix ho asseguraven, encara que no podien dir per qu.

Llavors el nostre mosso ens digu que el nostre tren devia sser al
primer pis i que pensava conixer-lo.

Muntrem al primer pis i vrem trobar un maquinista, al qual
preguntrem:

-Va a Kingston?

I el maquinista ens respongu:

-No puc afirmar-ho, per hi ha grans probabilitats que hi vagi. Si
no sc a les 11'5 a Kingston, hi ha probabilitat que sigui a les
9'32 cap a Virginia-Water, o, potser, amb l'exprs de les deu cap a
Wight i altres estacions.

Vrem donar-li mitja corona, encarregant-li:

-Sigueu a les 11'5 cap a Kingston. Ning no sabr, en aquesta lnia,
el que sou ni on aneu. Vs coneixeu el cam. Llsqueu dolament i
conduu-nos a Kingston.

-Fet, senyor. No puc afirmar-ho, per suposo que deu haver-hi un
tren format per anar a Kingston. Jo ser en aquest tren. Vinguin els
quartos.

I heu's aqu que marxrem cap a Kingston pel London and
South-Western Railway.

Ms tard ens assabentrem que el tren que ens havia portat a
Kingston era, en realitat, el correu d'Exeter: s'havien perdut
moltes hores a l'estaci de Waterloo cercant-lo, i mai no s'ha sabut
el que se'n va fer.

La nostra barca ens esperava a Kingston, prop del pont. Ens hi
acostrem, i, un cop disposat el nostre bagatge, embarcrem. El
mariner ens deman:

-Estan llestos, senyors?

-Llestos: apa!- respongurem.

Harris agafa els rems, jo tinc el governall i Montmorency fa un gest
de profunda indignaci.

I ens abandonem sobre les aiges, que durant quinze dies seran el
nostre motiu.




CAPTOL VI

Kingston.--Notes instructives sobre la histria antiga d'Anglaterra.
--Observacions interessants respecte al roure tallat i la vida en
general.--Trist cas del jove Stiwings.--Fantasies sobre les
antiguitats.--No em recordo que sc al tim.--El que s'esdev.--El
laberint de Hampton-Court.--Harris fa de guia.

Era un esplndid mat, a darreries de la primavera, o sia al
comenament de l'estiu (com millor us sembli): aleshores que el
tendre color del verd fullam pren una tonalitat ms viva.

Els carrers originals de Kingston en aquest indret per on baixen
fins a la vora de l'aigua, oferien, a la llum xardorosa del sol, un
aspecte fora pintoresc. El riu reverberant, el caminet del bosc a
un costat, les gracioses torretes al davant, Harris (amb son
_veston_ vermell i groc) esforant-se amb els rems, al lluny els
contorns grisos de l'antic palau dels Tudors: tot aix componia un
bell quadro ple de llum, alegre i encalmat, amb tanta de vida i
ensems tan apacible, que, malgrat l'hora matinera, vaig sentir-me
corprs i rendit a un dol somni.

Somiava Kingston (o _Kyningestern_) del temps passat: lloc de la
coronaci dels reis saxons.

El gran Csar creua per ac el riu, i les legions romanes campen
all, en aquelles cimes. Csar, com Isabel molts anys desprs,
sembla haver deixat per tot arreu la seva petja. Per Csar tenia
ms respectabilitat que la bona reina Bess: mai no va fer caserna de
cap hostal. A la reina verge d'Anglaterra, contrriament, li plaen
les modestes posades. A dotze milles de Londres no n'hi ha gaires
(s'entn, posades que ofereixin atractiu) que la susdita reina no
hagi visitat, que no hagi habitat o no hi hagi fet nit.

Ara jo em demano, suposant que Harris, tombant una nova pgina del
llibre de la seva vida, esdevingus un gran home, important i savi
(primer ministre, per exemple) i mors, jo em demano si es posarien
pedres commemoratives als hostals de tota mena que assolien relleu
pel fet d'haver-los ell visitat. I penso que podrien sser
redactades aix:

Harris begu en aquesta casa un vas de bitter.

Harris va pendre en aquest lloc dos grogs amb aiguardent, l'estiu
del 88.

Harris fou plantat a la porta de la casa, el desembre de 1886.

No, no, impossible. El nombre d'aquestes lpides fra massa
considerable. Serien els establiments on no ha entrat, els que
esdevindrien clebres.

Vegeu-ne una mostra:

Unica casa de Londres en la qual Harris no ha begut mai. I la gent
faria cua per voler descobrir el misteri.

Quant al pobre rei Edwy (que, com sabeu, era una mica boig), degu
tenir una veritable horror per Kyningestern.

El banquet de la festa de la coronaci l'havia afectat violentament:
potser aquell senglar amb prunes confitades no li hauria provat
gaire. Segurament amb mi no hauria fet negoci. Potser hauria begut
massa hidromel i xere. Sigui el que sigui, el cas s que sort de
la sala del sorolls fest, per a passar una hora tranquilla, al
clar de lluna, amb la seva Elgiva benamada. Els hagussiu vist tots
dos, prop de la finestra, agafats de les mans, contemplant la
pllida llum de l'astre rei de la nit jugant sobre l'aigua del riu,
ensems que dels salons arribaven, afeblits, els esclats i l'aldarull
del banquet.

Aviat el salvatge Odo i Sant Dunstan feren brutal irrupci a la
cambra tranquilla, i, proferint grollers insults davant mateix de
la dola reina, obligaren el pobre rei Edwy a tornar a la sala, en
mig dels clamors i les baralles dels embriagats comensals.

Ms endavant, al so de msiques blliques, els reis saxons i les
reines saxones eren enterrats a Hastings, i la grandesa de Kingston
s'eclips per llarg temps.

Quan Hampton-Court esdev palau dels Tudors i els Stuarts, aquella
grandesa refloreix: es veuen els petits vaixells reials
balandrejar-se sobre llurs amarres al llarg del riu, i els elegants
cavallers, vestits de seda i or baixen gentilment la graonada de
l'embarcador, cridant: -Eh! Vinga una barca!

Bon nombre d'antigues cases parlen clarament del temps en que
Kingston era vila reial, habitada per l'aristocrcia i la cort
agrupades entorn del rei. La gran avinguda que condueix a les reixes
del palau, oferia contnuament una bella visi amb les curses dels
cortesans cavalcant magnfics poltres, i amb la brillantor de sedes
i velluts, el dringar dels cinyells d'or i pedreria, i cares
radiants de joia per tot arreu. Aquestes grans i llargues cases, amb
llurs finestrals ogivals, llurs enormes cossos de xemeneies i llurs
teulades caracterstiques, fan reviure el temps dels gipons i les
altes polaines, les goles brodades amb perles, i els juraments
complicats. Foren edificades, aquestes cases, (els dies que els
homes sabien edificar) amb fermes rajoles rogenques, immutables al
pas dels segles, i llurs escales de roure que no rondinen ni es
queixen quan un hom les baixa dolament.

Parlant de les escales de roure, recordo haver vist uns magnfics
platonats en una de les cases de Kingston. Es tracta d'una botiga
(establerta a la plaa del Mercat) que en altre temps hauria
segurament estat palau d'un gran personatge.

Un dels meus amics, que viu a Kingston, entr un dia a la susdita
botiga per comprar un barret. Figureu-vos que, en un moment de
distracci, es fic la m a la butxaca i pag encontinent, al
comptat rabis.

El comerciant, que coneixia el meu amic, s'esparver, de primer
antuvi; per rpidament va calmar-se, i comprenent la necessitat
d'estimular aquesta bona habitud, ofer al nostre heroi, per tal
d'afalagar-lo, mostrar-li unes antigues entretalladures de roure, si
li plaa de veure-les.

-Amb molt de gust, que les veur- respongu l'altre.

L'home li fu travessar el magatzem i enfilar-se per l'escala de la
botiga. La balustrada era una positiva obra artstica bellssima, i
el mur estava guarnit, de dalt a baix, de roure entretallat, que
segurament hauria fet honor a un palau.

De l'escala passaren a la sala de rebre, gran i clara, decorada d'un
alegre paper amb un fons que enlluernava una mica. No hi havia,
d'altra part, res de particularment remarcable i el meu amic es
demanava per qu se l'havia fet pujar a aquella habitaci, quan el
comerciant an fins al mur empaperat, i, colpejant-lo, produ un so
de fustam.

-s roure: tota l'habitaci s de roure esculturat, fins al plaf,
molt semblant al que haveu vist a l'escala.

Tot estranyat, exclam el meu amic:

-Pel gran Csar, bon home! Voleu dir que haveu estat capa de
recobrir el teginat de roure amb paper pintat de blau?

-Doncs s!- fou la resposta. -Per cert que fou feina bastant
difcil, car em vaig veure forat a recobrir primerament amb llauna
tota la superficie del mur, per salvar els entrants. La sala resta
aix ms alegre: abans era massa fosca.

Jo no puc fer a aquest home cap retret per la seva feta. (Heu's ac,
segurament, un gran consol per a la seva conscincia.)

Segons el punt de vista de la majoria dels estadants que desitgen
rodejar-se de tota l'alegria possible, el comerciant t ra; per
llur punt de vista no s pas el mateix d'un antiquari. El roure
esculturat s ben agrads a la vista: plau, certament, haver-ne
quelcom. Viure rodejat, a com lla, de roure esculturat, s
desmoralitzant (certament tamb), sobretot per a les persones que no
sn tocades d'aquesta dria. Tant se valdria, llavors, viure dins
una esglsia. El que s trist, en el cas del barretaire, s veure'l
propietari d'una sala teginada de roure que ell menysprea, quan
tanta de gent hi ha que estima aquesta ornamentaci i li cal pagar
grans preus per haver-la.

Vet ac la llei del nostre baix mn: a cadasc li toca precisament
all que tant se li en dna, i sempre sn altres els qui tenen all
que faria la felicitat de llurs vens.

Els pobres diables que amb prou feines poden subvenir a llurs
necessitats, obtenen vuit vigorosos rebrots, i els vells matrimonis
rics, sense hereus per atnyer llurs rendes, moren sense fills (*7).

No cal insistir massa sobre aquest punt! Esdevindrem melangiosos.

Hi havia al nostre collegi un condeixeble que nosaltres anomenvem
Sandford i Merton. El seu nom veritable era Stiwings.

Quin xicot ms extraordinari! Jo estic que veritablement li agradava
treballar.

S'havia exposat moltes vegades a seriosos perills pel seu costum
d'asseure's al llit i llegir grec. Tenia meravelloses idees
(semblaven cosa de l'altre mn) quant a voler sser l'orgull dels
seus pares i mestres: aspirava a guanyar premis, a sser home i
esdevenir capa. En poques paraules: rumiava una pila d'idees, i
tals eren aquestes idees, que palesaven la seva feblesa d'esperit.

Mai no he conegut una criatura ms estranya, i ensems, tan
inofensiva com un infant acabat de nixer.

Amb una regularitat de dos cops per setmana queia malalt, i, per
consegent, no podia anar a classe. Segurament no hi havia ning com
aquest Sandford i Merton, per a caure malalt. Es coneixia cap
malaltia, dins un radi de deu milles entorn d'ell? Doncs tot seguit
l'agafava a tot agafar-la.

Tenia bronquitis durant la cancula i febres per Nadal; el tombava
un reumatisme, desprs de sis setmanes de sequedat, i, si sortia al
carrer amb boira, tornava amb un cop de sol! Un any va patir
terriblement dels queixals: els hi arrencaren un per un i els hi
reemplaaren per una dentadura postissa. Aquesta operaci li valgu
unes bones neurlgies i forts dolors a l'orgue auditiu.

Estava constipat invariablement sempre, llevat d'un cop que tingu
l'escarlatina durant nou setmanes. Els panellons havien fet un
arrendament per vida, amb la seva persona.

En el terrible flagell de clera del 1871 el nostre barri fou
particularment protegit del contagi. Un sol cas greu hi havia al
venat: el del jove Stiwings.

Durant les seves malalties li calia jeure i nodrir-se amb gallina,
cremes i ram d'hivernacle. Romania a la llarga, passant grans
crisis de llgrimes perqu no se li deixava fer els seus exercicis
de llat, i es posava la gramtica alemanya fora del seu abast.

I nosaltres, que haurem sacrificat deu mesos complerts dels nostres
cursos de collegi per estar almenys un jorn malalts, nosaltres que
no desitjvem procurar als nostres pares cap legtim orgull pel
nostre bon comportament, nosaltres no podem agafar un trist cop
d'aire al coll! Prou cercvem els corrents d'aire, per contribuen
a mantenir la nostra bona salut refrescant-nos els humors. Ens
envivem innobles mixtures per emmalaltir-nos, i ens feien engreixar
i ens augmentaven la gana.

Res no venia contra nosaltres fins que les vacances arribaven. En
sser al primer dia d'aquestes, agafvem constipats, tos ferina, i
tota mena de malalties, fins al temps d'anar novament a les classes.
Aleshores, malgrat tots els nostres esforos, la salut ens tornava
ms forta que mai.

Aquesta s la vida, i ben cert que nosaltres no som altra cosa que
l'herba segada per sser consumida a la foguera.

Tornem, per, al que diem de l'esculturat.

Els nostres avantpassats tenien, positivament, de l'art i de la
bellesa un just concepte. Considereu, per exemple, tots els nostres
tresors artstics actuals: una pila d'objectes vulgars, ordinaris,
de tres o quatre cents anys en. I jo em demano si s la bellesa
intrnseca dels antics plats sopers, majliques, terres cuites i
coses semblants (que nosaltres tant exalcem), o si s l'aurola dels
anys resplendint sobre aquests objectes, o que els dna l'encs als
nostres ulls.

Les plates d'antic blau o blava terrissa fina que pengem a les
parets per ornamentar-les constituen el servei usual diari en les
cases de fa alguns segles.

Regir la mateixa llei, en l'esdevenidor? Els elogiats tresors
d'avui seran sempre els bibelots barats d'ahir, i es veuran els
_willow-patern_ arrenglerats sobre els escalfapanxes de les cases
bones, cap a l'any 2000 i segents? De les tasses blanques amb bord
d'or que ostenten en llur fons una magnfica flor daurada (model
inconegut) i que les nostres minyones d'ara trenquen sense mirament,
en seran curosament recollits i enganxats els bocins? Seran
collocades als prestatges elegants i servades d'espolsar a les
exclusives mans de la mestressa de casa?

El _guac-guac_ de porcellana de xina que ornamenta el dormitori de
la meva dispesa, cap admiraci nova em desperta, amb la seva
blancor, amb els seus ulls blaus, el seu nas delicadament rosat amb
petites taques negres, i el seu posat pens, d'una expressi
bondadosa, que arriba a la imbecillitat. Fins i tot confesso que
m'empipa, si el considero sota el punt de vista purament artstic.

Els meus amics se'n burlen i la mateixa dispesera no en sent cap
admiraci, excusant la seva presncia per la particular
circumstncia d'sser un present de sa tia.

Amb tot i aix, d'aqu a dos cents anys, cosa ms probable s que
aquest gosset ser desenterrat de qualque rec, amb les potes
escurades i la cua desapareguda, i ser venut com a _xina antic_.
Se'l posar dins d'una vitrina, i els visitants voltaran a l'entorn,
plens d'admiraci, sorpresos de la brillantor del seu nas pintat, i
potser discutiran sobre la boniquesa probable de la cua
desapareguda.

Nosaltres no podem, ara com ara, donar-nos compte de la formosura
d'aquest gos: hi som massa familiaritzats. Tanmateix la bellesa del
sol i dels estels no ens sorprn gaire, perqu constitueixen
fenmens habituals als nostres ulls: aix passa amb aquest gos. Per
al 2288 el poble palesar el seu entusiasme quan el vegi. El secret
de fabricaci de semblants gossets ser considerat com un art
perdut. Els nostres descendents, enlluernats davant el nostre geni,
ens proclamaran mestres habilssims. Es far allusi a les nostres
persones amb aquesta amable frase: -Aquells grans artistes antics
que floriren en el segle XIX i que produren els xamosos gossos de
porcellana xinesa.

Els transparents brodats al pensionat per la ms grandeta de les
deixebles, esdevindr la tapisseria d'poca Victria, i no tindr
preu.

Aquests gerros per a cervesa, blaus i blancs, que avui es fan servir
pels hostals, seran cercats d'ac d'all, dhuc badats o trencats,
per molt que ho siguin; seran pagats a pes d'or, i els rics els
usaran com una copa de Borgonya. Els viatjants japonesos compraran
tots els presents de Ramsgate i records de Margate que es lliuren de
la destrucci, per enviar-los a Yeddo com antigues curiositats
angleses...

* * *

De cop, Harris abandona els rems, s'aixeca bruscament, deixa el seu
lloc, es tomba d'esquena i enlaira les seves grans cames.

Montmorency lladra amb tota la seva veu, fa un bot perills i el
cove de damunt de tota la pilera d'equipatge ve al dessota, fent
escampadissa de tot el que contenia.

Vaig esdevenir molt sorprs, per sense enfurismar-me gens ni mica,
i vaig demanar alegrement:

-Qu hi ha? Ha passat alguna cosa?

-Que si ha passat? Sou vs, qui ho pregunta?

Per poc que reflexions, de cap de les maneres repeteix Harris el
que va dir (*8). Jo era culpable (ja passo per aix), per res no
pot excusar la violncia de llenguatge, la grolleria d'expressi:
sobretot tractant-se d'un home ben educat com Harris, segons he
pogut comprovar des que hi vaig fer coneixena.

Anava jo capficat en altres coses, i havia oblidat (cosa fcilment
comprensible) que portava el tim. Resultat: coneixena ntima amb
el viarany de vora el riu. De primer antuvi hauria estat difcil,
distingir la barca (amb el seu contingut) del ribatge Middlesex del
Tmesis. Una estona desprs, l'assumpte resta resolt i ens retrobem
cadasc al seu lloc.

Harris, per, deia que ja en tenia prou, i em va proposar de
rellevar-lo. Com que rem bastant a prop del ribatge vaig agafar la
corda i vaig menar la barca fins a Hampton-Court.

Hi ha, ac, un antic mur que estimo de deb. S'estn al llarg del
riu, i jo no hi passo mai per devora sense sentir una influncia
sanitosa. Qu ho s, de dol, de polit, de suau, aquest mur antic!
Hom podria fer-ne un quadro delicis. Els seus liquens rastrers, el
verdet que el revesteix, la vida jove que traspassa porugament son
cim per veure el riu bellugar-se afanyosament, i l'eura vella, que
s'escampa per son flanc... Oh, si jo pogus dibuixar o pintar aquest
mur! Estic segur que en faria un delits bosqueig.

Sovint he pensat com em plauria de viure a Hampton-Court. Talment
s'hi respira la calma, la pau, i el lloc s tan encisador per
passejar-s'hi de bon mat, abans que la gent no l'envaeixi!

Dubto, per, que el projecte m'atregui a bastament per a
realitzar-lo. Deu sser tan sepulcral, Hampton-Court, en arribar
l'hora de posta! La llntia projecta fantstiques ombres contra les
parets ornamentades de fusta entretallada; a travs dels freds
passadissos de pedra arriba el ress de passes llunyanes... Us
sembla que alg s'apropa... Desprs el ress de les passes s's
afeblit, i un silenci de mort s'estableix: sols sentiu el batre del
cor vostre.

Nosaltres som criatures de sol; homes i dones amem la llum, la vida.
Vet ac la ra per la qual ens apleguem en les ciutats i que fa
augmentar en el camp, cada dia ms, la despoblaci. Tant com el sol
ens illumina, tant com el dia lluu i la naturalesa treballa i
palpita entorn nostre, amem els ribatges a ple aire, els boscos
espessos; per durant la nit, quan la nostra mare Terra dorm,
deixant-nos desperts, oh, que solitari s el mn! Ens trobem
espaordits, com uns infants dins una casa silenciosa. Ens asseiem
planyent-nos, i cridem fort demanant els carrers resplendents de
llum de gas, el so de les veus humanes, el bategar d'una vida que
respongui al batec nostre. Un hom es veu massa abandonat, massa
petit, dins la immensitat tranquilla, mentre el vent de la nit fa
bellugar les negres siluetes dels arbres! Una innombrable quantitat
d'esperits s'esbargeixen a i lla, portant la tristesa amb llurs
gestos silenciosos i impressionants. Apleguem-nos per les ciutats;
encenguem els grans focs d'alegria que sn un mili de llums de gas,
i cridem, cantem a chor! Fem posat de valents!

* * *

Harris em pregunt:

-Haveu estat mai al laberint de Hampton-Court? Jo vaig ser-hi una
vegada, per guiar un amic. Havia estudiat la topografia del lloc amb
un mapa, i vaig sofrir una desillusi: era una cosa tan senzilla
que semblava una estupidesa. Gaireb no val els 25 cntims que fa
pagar l'administraci per entrar-hi.

Es veia que el mapa era ben b una broma, una farsa vulgar que en
res no reprodua el laberint tal com realment era; Harris havia dit
al cos de provncia que pilotava:

-Hi entrarem, sols perqu pugueu dir que hi heu estat. No hi ha res
ms fcil al mn. s una ximpleria dir-ne laberint. Cal, des de la
primera volta, tenir esment a servar sempre la dreta. Anem a donar
un tomb de deu minuts, i cap a dinar tot seguit.

Feia poc que havien entrat, quan trobaren algunes persones que els
varen dir:

-Fa, que som ac, tres quarts d'hora, ms i tot, i comencem
d'estar-ne tips.

Harris els respongu:

-Segueixin-me, si els plau. Jo no faig sin entrar i sortir.

Aquelles persones se n'admiraren, i afegiren:

-s molt amable, vost!- I ajustaren llur pas al de Harris.

A mesura que avanaven, anaven trobant altres visitants desitjosos
de sortir del laberint, fins que van aplegar-se gaireb tots els que
hi eren. En veure Harris i el seu acompanyament, aquells que havien
abandonat tota esperana de sortir-ne i de reveure llur casa i llurs
amics, cobraven nim, i, expressant llur gratitud, s'ajuntaven a la
process. Segons opini de Harris, eren almenys vint persones. Una
dona que tot el mat havia roms all dintre amb el seu nen, havia
insistit a agafar-se al seu bra, de por que tenia, encara, de
perdre's.

Harris avanava servant sempre la dreta. Per el cam semblava
llarg, i el seu cos va ,dir-li:

-Tanmateix ho s, de gran, aquest laberint!

Harris: -Ui, si ho s! Un dels ms grans de tot Europa!

El cos: -A la fora ha de ser-ho, perqu havem caminat dues milles
ben bones.

All, a Harris, comenava de fer-se-li estrany, per seguia amb bona
fe, fins que, veient a terra un tros de pasts de deu cntims, el
cos jur que l'havia vist all mateix set minuts abans.

-Aix no s possible!- digu Harris.

-I tant, si s possible!- crid la dona que anava amb el nen. -Jo
l'he tret de les mans del meu fill i l'he llenat a terra. Ni mai
que m'hagus ensopegat amb vs. Veig que sou un trapella.

Harris aleshores es va indignar, i, amb el seu mapa al davant,
volgu desenrotllar la seva teoria.

-Si el mapa s tan bo com diu- va fer un dels que el seguien,
-vejam, doncs, si endevina a quin punt ara som.

Aix Harris no ho sabia, i propos, com el millor partit que es
podia pendre, tornar a l'entrada i recomenar el passeig. Aix ltim
fou acollit sense entusiasme, mentre que la proposta de tornar a
l'entrada va obtenir la unanimitat.

Es posaren tots en marxa darrera de Harris, justament amb direcci
oposada a la precedent.

Passaren deu minuts i es trobaren al bell mig del laberint.

Harris volia fer entendre que era all el que s'havia proposat;
per, davant l'actitud amenaadora de tots, es decid per reconixer
la seva errada.

Amb tot, s'havia trobat un punt cert de partida: sabien on eren. El
mapa fou consultat de nou, i la qesti es judic ms senzilla que
mai. Reprengueren la marxa per tercer cop.

Al cap de tres minuts, tornaven a trobar-se al centre del laberint,
i totes les temptatives segents, qualsevol que fos la direcci, no
donaren altre resultat. All esdevenia tan exacte, que la meitat de
la gent s'aturava esperant que l'altra meitat fes la volta, segurs
d'anar a parar al mateix punt de partida. Harris, dubtant, torn a
treure el mapa; per la gent, de veure noms aquell objecte, es va
irritar. Li aconsellaren de fer-ne bocins, i forosament hagu de
reconixer que s'havia fet impopular.

Finalment la colla, ja enfuriada fins al capdamunt, va reclamar amb
grans crits el guarda. L'home va fer-se visible, s'enfil per
l'escala i don instruccions a plena veu. Dissortadament els
cervells eren tan contorbats que fou impossible, en absolut,
entendre el que deia.

L'home els recoman que s'aturessin all on eren, per tal de poder
arreplegar-los. Ells es tiraven, mateix que pilotes, els uns contra
els altres, tot esperant el guarda, qui, baixant de l'escala, va
entrar al laberint.

Es tractava, com per fer ms completa la tabola, d'un guarda novell
en el seu paper. En sser dins del laberint, no sab trobar la colla
perduda; va recrrer tot el camp cercant-los, i acab per perdre's
ell i tot.

Se'l veia crrer d'ac d'all, procurant reunir la gent, que el
sentien a cada instant. Esperaven cinc minuts, i desprs el veien
reaparixer exactament al mateix lloc que abans.

I el desgraciat guarda cridava:

-On diable s'havien ficat?

No tingueren altre remei, per poder sortir, que esperar que torns
de dinar un altre guarda ben capacitat del seu paper.

En opini de Harris aquest laberint s molt atractiu, i determinrem
fer tots els esforos per persuadir George de visitar-lo en
retornar.




CAPTOL VII

El Tmesis endiumenjat.--La indumentria que ha d'usar qui vagi per
sobre l'aigua.--Bona ocasi per als homes.--Harris no t gust en el
vestir.--El jaquet de George.--La tomba de la senyora Thomas.--
L'home a qui no plauen les tombes, fretres, cranis, etc.--Harris
enfurismat.--Les seves opinions sobre George, els ribatges i la
llimonada.--Esforos de Harris.

Harris havia anat contant-me el seu passeig pel laberint, mentre
anvem travessant la resclosa de Moulsey, que per cert s ben gran i
esmerrem fora temps a passar-la. No hi havia altra barca que la
nostra. Ha estat, del meu record, l'nica vegada que he vist una
barca sola dins la resclosa de Moulsey, ms animada que cap altra
(ms i tot que la de Boulter).

De vegades m'he aturat per contemplar-la, en moments que era
impossible de veure l'aigua, que talment desapareix sota el
bellugads i confs vaiv de robes de vives tonalitats, gorres
clares, albiradors capells, ombrelles multicolors, domassos
brillants, mantells i llistes de sedes onejant al vent, blancs
vestits... Davant d'aquest bigarrament, un hom es fa la illusi de
veure una grandiosa capsa plena de flors de tots colors, raigs de
tots els tints, irradiant dins la resclosa com un arc de Sant Mart.

Els diumenges que fa bo, aquest espectacle dura tot el dia. a i lla
s'aturen, esperant torn per entrar a la resclosa, llargues rengleres
d'embarcacions. Es veu com avancen, passen i desapareixen al lluny.
El riu, a ple sol, s cobert, des del palau de Hampton fins a
l'esglsia, de groc i de blau, de taronja i blanc, de vermell i de
rosa. Tots els habitants de Hampton i de Moulsey, amb vestit de
canotage, vnen a vagabundejar entorn de la resclosa acompanyats de
llurs gossos fumant i contemplant les embarcacions. El conjunt de
les gorres i els vestits dels homes, els abillaments de les dones,
els gossos excitats, els petits vaixells amb les blanques veles, el
paisatge tan agrads i l'aigua escumejant, componen un dels
espectacles ms alegres que conec en les contrades de la negra i
antiga ciutat de Londres.

El riu s un bon pretext per a lluir l'abillament. Els homes podem
palesar, all sobretot, el nostre gust pels colors, i, segons el meu
humil parer, sortim de la prova amb xit.

Quant a la meva persona, m'ha plagut sempre una mica de vermell en
la indumentria: vermell i negre, s'entn. Heu de saber que els meus
cabells sn d'un fosc daurat (un bonic mats, segons m'han dit), i
el vermell hi harmonitza d'all ms. Tamb penso que una corbata
blau-clar hi ha d'escaure molt. Afegiu-hi un parell de sabates de
cuiro de Rssia i una faixa de seda vermella rotllada a la cintura
(la faixa afavoreix ms que el cinyell).

Harris s massa aficionat a la mescla de groc i ataronjat. Ho tinc
per una errada gran. s massa bru, per a portar el groc: no li escau
del tot. Jo li he aconsellat d'usar el blau amb mostra crema, per
cap persona no t la seva falta de gust en el vestir. Dems, Harris
s obstinat en les seves idees, i aix s veritablement fastigs:
enfardat com sol presentar-se, impossible que pugui mai tenir xit.
I s una gran llstima, perqu hi ha un o dos colors que no li
farien fer cap lletja figura, sobretot si mirava de portar sempre el
barret ensorrat fins a les orelles.

George va fer algunes compres per a l'excursi, i he dir que
d'aquestes compres no en vaig quedar pas content. El jaquet s de
color _criarda _. No voldria pas que George sabs el meu pensament,
per, si he de dir la veritat, no sabria trobar jo cap cosa a la
qual s'assembli. Fou el dijous a la tarda quan el va portar a casa
nostra per ensenyar-nos-el. Reprodueixo el dileg que tingu lloc:

Harris i jo: -Quin nom t, aquest color?

George: -No ho s pas. Em sembla que per una tonalitat com aquesta
no s'ha reservat cap nom. El botiguer m'ha dit que respon al gust
oriental.

Aleshores ens deman el nostre parer.

Harris: -Considerant-lo com un objecte que hagi de posar-se sobre
una toia de flors o que s'utilitzi per espantar els ocells en
comenar la primavera, s de la meva absoluta aprovaci. Ara, si es
considera com article de vestir per a una criatura humana (a no ser
que es tracti d'un negre de Morgate), no puc, de cap de les maneres.
Em pertorba.

George, amb aquestes paraules, va picar-se una mica. Harris va
objectar:

-Si us desplau el meu parer, compteu que no calia demanar-me'l.

Tant a Harris com a mi, el que ens empipa, d'aquesta pea de vestir,
s que ha d'atraure l'atenci vers nosaltres (*9).

* * *

Harris estava friss per arribar fins a Hampton-Church i visitar la
tomba de Mrs. Thomas.

-Qui s Mrs. Thomas?- vaig demanar-li. I ell em respongu:

-Com he de conixer-la, jo? Es tracta d'una dama que s'ha ofert a si
mateixa una tomba humorstica, i aquesta tomba jo la vull veure.

Vaig fer-li moltes objeccions. Jo no s del cert si particularment
sc home de mala fatxa, per mai no he tingut aquest gust d'anar a
sospirar sobre les tombes. Ja s que s convenient, en arribar a una
ciutat o vila, anar a corre-cuita al cementiri per a divertir-se;
per jo he estat sempre abnegat, fins i tot en contra meva, amb
aquestes ocasions.

Jo no tinc cap inters a examinar les fosques i fredes esglsies,
amb l'acompanyament d'un vell conserge asmtic que va llegint els
epitafis.

La vista d'un tros de bronze fos, collocat sobre una lpida, no em
produeix all que en direm una real felicitat.

Sovint faig indignar els respectables _rates d'esglsia_ quan veuen
la meva impertorbabilitat davant les inscripcions sensacionals, i el
meu migrat entusiasme per la histria de la famlia de ms relleu de
la localitat. El meu desig, no gaire dissimulat, de fugir al camp
fereix llur sensibilitat.

Un mat daurat d'un sol brillant, jo era prop la muralla de pedra
que enrotllava la petita esglsia d'una vila. Fumava, en mig d'una
profunda i deliciosa tranquillitat, tot corprs del paisatge plcid
i dol que s'oferia als meus ulls.

L'antiga esglsia, tota grisa, amb la seva eura enfiladissa i el seu
prtic de fusta teginada; el caminal, tot blanc, que serpentejava al
peu del tur entre dos rengles de grans oms; les torretes, amb
teulada recoberta de palla, deixant albirar llur perfil ms enll
del gracis i presumit esbarzerar del clos; al fons, la cinta
argentada del riu, i al costat el bosc...

Heu's ac un adorable panorama, que m'inspirava un poema, un
idilli. Em sentia noble i dignificat, inclinat a rebutjar el mal i
enlairar-me per damunt del segle. Hauria volgut estatjar-me i viure
all, i mai ms no cometre futilitats, observant una bella
existncia, sense reprotxe, fins a tenir els cabells blancs com
l'argent en arribar a vell, etc., etc. En aquell moment oblidava les
accions dolentes de tots els meus amics i coneguts, i els benea.

Tant se me'n donava, d'aquests, ocupats com eren a portar una vida
frvola i indiferent, ben lluny de pensar el b que feia per ells en
aquell plaent indret. Jo el feia, per, i hauria estat content de
poder fer-los tan felios com desitjava.

Quan ms capficat estava, meditant entorn d'aquests enlairats i
dolos pensaments, vaig sser retornat al mn per la veu agra i
vella que em cridava:

-Molt b, senyor, molt b: ja va, ja. Ara mateix, senyor: no en
passi nsia!

Em giro i el veig al mig del cementiri un bon home, calb, que,
coixejant, venia cap a mi. Duia un gran manyoc de claus, que feia
sorollar a cada pas.

Amb una digna mirada vaig indicar-li que volia estar ben sol. Per
l'home segu aproximant-se cap a mi.

-Ja vinc, senyor, ja vinc! s que vaig una mica coix: veu? No vaig
tan lleuger com altres vegades. Passi per ac, senyor.

-Aneuvos-en! Deixeu-me tranquil, vell miserable!- li vaig dir.

-M'he donat tota la pressa possible, aix que la meva dona l'ha
vist. Segueixi'm, senyor, si li plau.

-El que heu de fer s anar-vos-en, abans no m'enfili dalt del mur i
no us digui dos i dos quant fan.

L'home sembl sorprs.

-No vol pas veure les tombes?

-No. No en tinc pas ganes, de veure-les. Vull nicament romandre
arrambat a la tpia. Aneu-vos-en i deixeu-me en pau. Sc ple de
bells i nobles pensaments que em produeixen un efecte sanits i dels
quals voldria servar la impressi. Qu veniu a parlotejar, ac, i
per qu em feu perdre l'oremus, en fer-me voleiar les meves millors
idees amb la vostra estpida proposici de pedres morturies?
Deixeu-me en pau, us torno a dir, i vegeu de trobar qui us enterri a
poc preu, que jo pagar la meitat del que costi.

L'home rest una mica sufocat; es refreg els ulls i em mir fit a
fit. Jo tenia, malgrat tot, l'aparincia d'un sser hum, i ell no
podia dubtar-ne.

-Tal vegada s estranger, vost? No s d'ac?

-No que no en sc, d'ac. Si ho fos, vos no en sereu.

-Aix, doncs, vost vol veure les sepultures, les tombes, la gent
que hi ha enterrada... Ja em comprn, vost: els fretres.

-Mentiu!- vaig cridar. -Jo me'n ric, de les tombes, de les vostres
tombes! Per quins set sous les hauria de voler veure? Per ventura
no tenim les nostres, les de la nostra famlia? El meu oncle Podger
t, al cementiri de Kensal Green, una sepultura que s la joia de
tota la contrada. El monument fnebre del meu avi Bow pot rebre vuit
visitants. La meva tia Susanna t, al cementiri de Finchley, una
tomba de rajola amb tot d'ornaments d'una pedra tumulria i amb una
mena de cafetera en lloc de baix relleu. Dems, aquest monument t
un cimbori rod de quinze centmetres, del millor marbre, que ha
costat a pes d'or. Si alguna vegada desitjo veure tombes, s per
aquells indrets on em plau d'anar. No m'interessa cap altra
sepultura! Quan vs sigueu enterrat, us vindr a veure: s tot el
que puc fer per vs.

L'home es desfeia en llgrimes. Em va semblar que una de les seves
tombes tenia, a dalt de tot, un tros de pedra que deien si era la
resta d'una esttua d'home; una altra tomba oferia una inscripci
que ning no era capa de desxifrar.

Jo seguia sense commoure'm. L'home insist, amb el cor nafrat:

-No vol veure les vidrieres commemoratives?

Davant la meva negativa, lliur una darrera escomesa, els darrers
ressorts. Se m'acost i em digu amb una veu indistinta:

-A baix, a la cripta, tinc un parell de cranis! Vingui a veure'ls!
Vingui a veure els cranis! Per a vost, jove, s ara el temps de
vacances, i segurament voldr divertir-se.

Giro esquena, i, tot anant-me'n, encara el sentia cridar:

-Vingui a veure els cranis! Torni, doncs: torni, i els veur!

* * *

A Harris li plauen les sepultures, les tombes, els fossars, els
epitafis, les inscripcions funerries. Noms de figurar-se que no
podria veure el darrer estatge de la senyora Thomas es mig
trastornava i deia:

-Des que aquesta excursi fou projectada, havia somiat aquesta
visita, i per a fer-la m'he unit a vosaltres.

Vaig dir-li que havia de pensar amb George, i que tenem l'obligaci
de remuntar la barca fins a Shepperton per tal de poder trobar-lo
cap a les cinc. Llavors les emprengu amb George.

-Per qu vagabundeja tot el dia i ens deixa sols a arrossegar a
contracorrent aquesta feixuga parroquiana? No podria treballar una
mica i tenir lliure el dia per passar-lo amb nosaltres? Vagi al
dimoni la seva banca! Que hi pot fer res de bo, all? A qualsevol
hora que jo m'hi hagi escaigut, mai no l'he vist treballar. El
veureu tot el dia seure darrera el vidre d'una finestreta,
esforant-se a fer veure que es troba molt enfeinat. Voleu dir-me
qu se'n pot esperar, d'un home darrera una finestreta? Ben b que
jo haig de treballar, per a viure! Per qu no fa ell el mateix? Per
qu serveixen, ell i les banques? De pendre-us els diners ja en
saben; per presenteu-vos-hi amb un xec, i us el retornen ple
d'inscripcions com aquestes: No hi ha fons!, Informeu-vos de la
persona que envia! Voldreu dir-me a qu treu nas, tot aix? Poc
sabeu la pila de viatges que m'han fet fer. Dues vegades, la darrera
setmana! Per no estic pas disposat a suportar-ho ms temps, i
retirar el meu dipsit.

Si George fos aqu, podrem anar a veure aquesta tomba. Jo no m'ho
acabo de creure, que ell sigui a la banca. Estic segur que s'est
esplaiant, mentre nosaltres carreguem amb tota la feina. Doncs b:
me'n vaig a passeig, a pendre la fresca.

Vaig fer-li veure que ens caldria crrer qui-sap-lo per a trobar un
hostal o una cantina. Llavors fou el riu, que tingu la culpa de
tot.

-Per qu serveix, aquest riu? s que hem vingut a lliscar-hi per a
morir-nos de set?

Quan Harris t aquests rampells, el millor que es pot fer s
deixar-lo dir: vessa tota la bilis i resta tranquil tot seguit. Vaig
dir-li:

-A dins del cove hi ha llimonada concentrada, i a proa teniu el
cntir amb molts litres d'aigua. Barregeu aquestes dues coses i
obtindreu una beguda fresca i calmant.

Aleshores s'enfurism contra la llimonada i totes les altres begudes
prpies d'escolars: gingebre, xarop de gerds, etc., etc.

-Aix sn infames mixtures- dedua -que produeixen la disppsia i
malmeten el cos i l'nima, engendrant la meitat dels crims que es
registren a Anglaterra.

Ell, de totes maneres, volia beure una cosa o altra; Va enfilar-se
al banc i va ajupir-se per agafar del fons del cove l'ampolla, que
no era gaire de bon abastar. S'an ajupint ajupint, i, obstinat a
voler governar la barca malgrat el desequilibri del seu cos, agaf
malament la corda i fu anar l'embarcaci contra el ribatge. Amb la
topada caigu i an a ficar-se de cap a dins del cove, quedant
agafat als costats de la barca i amb les cames en l'aire. Ni gosava
a bellugar-se, per por d'sser engolit, i qui sap el temps que
hauria roms en tal posici si no corro a hissar-lo agafant-lo de
les cames.

No cal dir que aquest incident havia d'augmentar la seva furor.




CAPTOL VIII

Destorbs.--El que cal fer.--Comportament groller dels propietaris
riberencs.--Defenses.--Harris canta una can cmica.--Una reuni
aristocrtica.--Conducta de dos joves poca-soltes.--Unes
informacions sense utilitat.--George compra un banjo.

Sota els salzes ploraners de Kempton Park vam aturar-nos per fer
l'pat. s una planura riberenca, catifada de verd i guarnida de
salzes que la cobricelen. Anvem a entrar al tercer plat (pa i
confitures) quan heu's ac que ens compareix un cavaller, amb
mnegues de camisa i una curta pipa a la boca, i ens diu:

-Ja saben que estan violant una propietat privada?

-Encara no hem ben examinat aquesta qesti, per a deduir
conclusions- vam dir-li. -Amb tot, si vost ens assegura, sota la
seva paraula de cavaller, que nosaltres violem aquesta propietat,
estem disposats a creure'l.

Ens va donar la seguretat que demanvem, i nosaltres, per la nostra
banda, li donrem les grcies. Per el seu posat era de no estar
gaire content: anava amunt i avall, no molt lluny de nosaltres.

Aleshores vam preguntar-li:

-Podrem servir-lo en res ms?- I Harris, amb la intenci de fer
broma, li ofer pa i confitures. El cavaller, que indubtablement
pertanyia a alguna societat els estatuts de la qual prohibien la
ingesti dels susdits aliments, declin l'oferiment amb aspra forma,
i fins semblava injuriat per l'atenci que li haviem tingut.

El seu deure era treure'ns d'all.

-S, aquest s el seu deure i caldr complir-lo- li digu Harris.
-Per em plauria de conixer el seu parer sobre la millor manera de
fer-ho.

Harris s un home corpulent, molt forut, musculs, de gran
ossamenta. Aquell home se'l mir detingudament, i respongu:

-Vaig a consultar el meu superior i tornar per posar-los en remull
dins del Tmesis.

Naturalment, no es deix veure ms. En realitat, el que volia era un
xel.

Hi ha, tanmateix, una bona colla de parsits riberencs que fan a
l'estiu bones pessetes passejant-se al llarg del riu i arrencant un
tribut als que sn prou babaus per a fer-ne cas. Diuen que sn
enviats del propietari i prenen nota dels noms i adreces per a
passar-la a llur senyor, el qual pot fixar (si s que realment t
dret a fer-ho) una quantitat justa pels danys i perjudicis causats a
la propietat on heu cercat un rec que us servs de sola.

Generalment el pblic s indolent i temorenc, i prefereix suportar
aquestes imposicions ans que acabar-ho d'una vegada mostrant una
mica d'energia.

Cal avergonyir resoltament els propietaris dignes de vituperi. Llur
egoisme augmenta d'any en any, i, si per ells ans, es prohibiria en
absolut l'accs al Tmesis. No en tenen prou amb els petits tributs
i el que el riu ja per si sol representa, que han de clavar-hi
estaques al fons i posar cadenes de marge a marge. Ara de poc han
fet penjar als arbres uns grans anuncis de prohibicions que solament
de veure'ls em desperten els instints ms dolents. Em vnen intents
d'arrencar tots aquests cartells i mig partir-los sobre el cap de
qui els ha posat, fins a deixar-lo mort. L'enterraria tot seguit, i
sobre la fossa hi clavaria el seu cartell com a lpida tombal.

Vaig dir a Harris els meus sentiments, i aquest em va respondre:

-Jo faria encara pitjor. No solament exterminaria els enganxadors de
cartells, sin que degollaria tota la famlia, llurs amics i
parents, i desprs els cremaria la casa.

Aix em sembl massa exagerat, i li ho vaig fer observar.

Harris: -Tal com he dit ho faria. Aquest tractament fra ben
merescut, i de bona gana cantaria canons cmiques damunt les
cendres! -

Vaig restar desolat en escoltar aquesta professi de fe sanguinria.
Tots hem de fer que els nostres instints de justcia no degenerin en
sentiments de venjana. Llargues amonestacions em calgu fer a
Harris per a conduir-lo a idees ms cristianes, i, a la fi, vaig
eixir-ne victoris. Em va prometre que grcies a la meva intervenci
els amics i parents salvarien la vida, i que no cantaria pas sobre
les cendres de la casa.

Si hagussiu, alguna vegada, sentit cantar a Harris una can
cmica, compendreu l'immens servei que he rendit a la humanitat. Se
li ha ben arrelat la idea que amb aquell particular gnere hi ha de
fer sort. I els seus amics que li coneixen tals temptatives, es fan
tamb crrec que mai no podr guanyar la menor glria i que s temps
perdut aconsellar-li de fer cap assaig.

Quan es prega a Harris de cantar, acostuma a respondre:

-Amb molt de gust, per mi; per jo noms s canons cmiques...- I
que ho diu amb una entonaci com volent dir que un hom ha
d'escoltar-lo un cop i morir tot seguit.

-s molt amable, molt amable!- diu la mestressa de la casa. -Ens en
cantar una, senyor Harris?

Harris s'acosta al piano, amb el feli gest de l'home disposat a
sacrificar-se generosament pel seu prxim.

-Silenci, si els plau!- diu la mestressa de la casa, girant-se. -El
senyor Harris va a cantar-nos una can cmica!

-Oh, quina felicitat!- exclamen els concurrents.

Retornen els que eren a la _serra_; pugen els dels altres pisos; es
recerca per tota la casa i s'apleguen al sal amb un somriure als
llavis.

Harris comena.

Val a dir que no s cosa de demanar una gola privilegiada, per a
esmenussar un couplet cmic; ni cal una frase mestra ni
vocalitzacions. Tampoc no ha de fer gens estrany, sentir al cantant
enfilar una nota a un diapass massa alt i sobtadament canviar el
to. No cerqueu l'exactitud del comps, ni concediu gaire importncia
al fet d'avanar-se l'artista dos temps sobre l'acompanyament, o que
s'aturi de cop i volta a la meitat del couplet per a discutir amb el
pianista sobre aquest particular, reprenent el mateix fragment de la
can.

En canvi, haveu d'estar disposats a sentir repetir els tres primers
versos del couplet, sense misericrdia, fins al moment de la
tornada, i veure com tot d'un.plegat, el cantant deixa de cantar,
per a riure burlescament i dir: s xocant, per que em pengin si em
recordo del que segueix! Aleshores mira d'empescar-se alguna cosa,
i al cap d'una mica es recorda del tros que havia perdut, quan
justament es troba en un perode ben diferent de la can;
interromp, (sense fer-ne esment a l'auditori) reprenent el couplet
en la frase recordada, i el pblic resta en el ms greu dels
desempars.

Altrament, no us cal...

Per vaig a donar-vos una idea de Harris fent de cantor, i vosaltres
mateix judicareu.

Harris (dret davant el plano i parlant al pblic amatent): -Em temo
que aquesta can no la trobin massa vella. Estic segur que tots
vosts la coneixen, per es l'nica que s. s la _Can del jutge_,
treta de Pinafore... No, no s pas Pinafore, el que vull dir. Vull
dir... Ja ho saben, vosts, el que vull dir: s una altra cosa.
Vosts ja ho comprenen, veritat que s? B: vosts han de cantar la
tornada, tots a chor.

Murmuris de goig i d'inquietud per aix de repetir a chor la
tornada. Uns acords brillants marquen el preludi de la _Can del
jutge_, treta del _Procs davant un jurat_ per un pianista nervis.
Arriba el moment de cantar, per Harris se'n distreu. El pianista
torna a comenar el preludi, i Harris es posa a cantar els primers
versos de la _Can del primer lord de l'almirallat_ de Pinafore. El
pianista s'esfora per acabar el preludi, per s'ho deixa crrer i
prova de seguir a Harris amb l'acompanyament de la _Can del
jutge_, treta del _Procs davant un jurat_. Veu que all no va b, i
es demana on s i qu s el que fa. Perd el cap, i de sobte s'atura.

Harris (encoratjador i amb to de benvolena): -Molt b, molt b! Ho
fa meravellosament! Continu!

El pianista: -Em sembla que hi ha un malents. Vejam: qu canta,
vost?

Harris (rpidament): -Doncs la _Can del jutge_, treta del _Procs
davant un jurat_. No la coneix, vost?

Un amic de Harris (al fons de la sala): -No, home, no! De cap
manera! No sabeu el que dieu. Cantveu la _Can de L'almirall_ de
Pinafore.

Segui una llarga argumentaci, entre Harris i aquest amic, sobre
quina era, positivament, la can que Harris cantava. L'amic digu,
a la fi:

-Tant ens fa saber-ho com no, el que canteu: la qesti s que
canteu.

Harris, vivament ressentit per la injustcia que se li feia, deman
al pianista que torns a comenar. El pianista, llavors, toca el
preludi del _Cant de l'almirall_, i Harris, veient el moment
favorable per a rompre a cantar, comena:

En fer, de jove, mon debut forense...

s a dir, el _Cant del jutge_, del _Procs davant un jurat_.

Tothom esclafeix a riure. Harris es pren la riallada com un
compliment. El pianista pensa amb la seva muller, amb la seva
famlia; abandona la lluita desigual i se'n va. El seu lloc l'ocupa
un pianista ms vigorosament constitut.

El nou pianista (alegrement): -Ara, estimat company, ja pot comenar
quan vulgui. Jo m'encarrego de seguir-lo. Fora el preludi!

Harris (al qual les explicacions precedents han aclarit de mica en
mica el cervell) diu tot enriallat:

-Per Jpiter! Els prego que em dispensin. Barrejava les canons,
per la culpa era de Jenkins. Ara, ara!...

Canta. La seva veu sembla sortir del soterrani i ofereix certa
analogia amb els sords murmuris precursors d'un terratrmol.

Quan era jove vaig serv un trimestre
com a pixatinter d'un magistrat...

Harris (dirigint-se al pianista): -s ms baix, amic meu. Tornarem a
comenar aquest passatge, si li plau.

Novament canta els dos primers versos amb veu de falset. Gran
sorpresa d'una part de l'assemblea. Una dama vella, retornada a la
infncia i asseguda a la vora del foc, es posa a plorar, i se l'han
d'endur.

Harris (continuant):

Espolsava finestres; espolsava la porta
i...

No, no! Netejava les vidrieres de la gran porta i encerava
l'entarimat. No, tampoc. Em perdo. Jo els demano perd. s una cosa
xocant, per mai no puc recordar-me d'aquest vers. I jo... i jo...
Qu hi farem? Passem a la tornada, i amunt la barca. (Canta.)

I jo tra-der-der, la-tral-la-la-la.
Heu's ac que ara sc ministre de Marina.

Tots amb la tornada, eh? Aquests dos versos sn els que han de
repetir. Va?

(Chor.)

I ell:

Heu's ac que ara s ministre de Marina.

Aquest bon Harris no sap veure fins a quin punt arriba a fer el
beneit i com s carregs per a molta gent que no li ha fet cap mal.
S'imagina, amb tota la bona fe, que els ha fet el ms gran obsequi,
i afegeix:

-Desprs de sopar, ja els cantar una altra can.

Per, ara que parlem de recepcions i de canons cmiques, us contar
una curiosa aventura en la qual vaig pendre part i que demostra com
el treball mental s, generalment, propi de la naturalesa humana.

Havem format una reuni elegant, d'enlairada cultura intellectual;
ens vestem amb la millor roba de l'armari i sostenem belles
converses. En poques paraules: tots ens sentem felios, tret de dos
joves estudiants vinguts d'Alemanya no feia gaire. Llur posat era
d'estar en la reuni de mala gana, com si trobessin el programa
enutjs. Nosaltres rem massa intelligents, al costat d'ells:
aquesta era la veritat. La nostra brillant conversa junt amb els
gustos ms refinats, els aclaparava i els deixava a un nivell
inferior al nostre. Tots frem, ms tard, aquesta observaci: que
mai no devien haver-se trobat all.

Es tocaren fragments dels antics mestres alemanys; es discut
filosofia i esttica; els homes estigueren oportuns amb les dames i
es fu humorisme, sempre de bon to. Alg declam un poema francs,
desprs de sopar, i els concurrents van declarar-lo admirable.
Desprs una dama cant una balada espanyola, tan sentimental que fu
vessar llgrimes a dos de nosaltres. La balada era pattica de deb.

Aleshores aquells joves s'aixecaren i digueren:

-Vosts no han sentit mai a Herr Slossen Boschen cantar la seva gran
can cmica alemanya!-

Aquest digne Herr havia arribat en aquell moment, i s'havia
installat directament al menjador.

Cap de nosaltres l'havia mai sentit. Els joves afegren:

-s la can ms divertida que s'ha escrit. Nosaltres coneixem
Slossen Boschen, i, si vosts volen, anirem a demanar-li que vingui
a cantar-la. Mirin si ho ser, de divertida, que, havent tingut
Slossen Boschen l'honor de cantar-la davant l'emperador d'Alemanya,
calgu portar al llit l'emperador, malalt de tant riure. Dems, no
hi ha ning que pugui cantar-la com ell: sap servar una gravetat tan
gran tot el temps, que es podria creure que recita una tragdia. I
aquesta actitud fa la cosa ms original. Mai no deixa suposar, ni
pel seu to ni pels seus gestos, que canta una cosa cmica, puix
treuria sabor a l'obra interpretada. El seu aire grave, pattic i
tot, esdev una broma irresistible.

Davant aquestes explicacions expressrem el nostre viu desig
d'escoltar aquell estrany ocell i poder judicar b.

Els joves anaren a fer la petici a Herr Slossen Boschen.

Probablement fou satisfet del requeriment que li portaven, car
vingu tot seguit i sei al piano sense dir una sola paraula.

-Oh! Es divertiran d'all ms! Riuran de deb!- deien amb veu baixa
els joves, travessant el sal per pendre lloc modestament darrera el
professor.

Herr Slossen Boschen s'acompanyava ell mateix. El preludi no feia
pressentir una can cmica, certament: era d'un to brillant, ple
d'nima, i ens va posar la carn de gallina.

-s el mtode alemany - ens diem nosaltres. I ens disposvem a la
fruici.

La llengua alemanya jo no l'entenc: malgrat haver-la apresa en el
collegi, no en recordava ni un trador mot dos anys desprs de
sortir-ne.

En el moment que dic, no vaig deixar de veure la meva ignorncia i
vaig practicar una estratagema que tinc per genial. Vaig comenar de
fixar-me en els dos joves alemanys, no traient-los mai la vista de
sobre. Quan en llur cara es dibuixava un somrs, jo tamb somreia;
quan s'esforaven a contenir la rialla, tamb feia jo els possibles
per a contenir-la; i fins hi afegia, de tant en tant, un petit
cloc-cloc de satisfacci, com si fos percudit d'un dard espiritual
que als vulgars mortals escapava.

Em considerava, senzillament, molt hbil, operant aix.

A mesura que la can seguia, vaig observar que la major part de
l'auditori tenia, com jo, fixa la mirada en els joves alemanys. Es
retoraven, en riure, i s'estiraven en convulsions com ells, i com
ells es donaven de tot cor a l'alegria, exposant-se a rebentar, per
dir-ho aix, a cada moment. Se'n podia dir un xit complet.

Per el professor alemany no sembl pas estar satisfet del tot. A
les nostres primeres riallades, la seva fisonomia va palesar una
sorpresa extrema, com si les rialles haguessin estat el darrer dels
compliments que esperava. Nosaltres trobvem que aquesta expressi
era el smmum de la bufonada, i ens diem: -Verament, aquesta
gravetat ja constitueix la meitat de la broma.- La ms lleu
manifestaci, per la seva part, fent veure que es donava compte de
la seva prpia broma, desfaria l'efecte.

Com que les rialles continuaven, el seu posat de sorpresa va
tornar-se enuig, i desprs indignaci, i ens llan unes ullades
ferotges. (Els dos joves qui eren darrera seu i no podien sser dins
el seu radi visual, foren exceptuats). Aquella mmica ens produ
escomeses convulsives. Certament, aquesta can podia fer-nos morir.
Les paraules, per si soles, podien ja emmalaltir-nos, per tanmateix
aquesta serietat, aquesta burla, era massa.

A la darrera estrofa, l'artista es sobrepass a si mateix, i fu
espurnejar sobre nosaltres els seus ulls, plens d'una furor que ens
hauria contorbat d'all ms si per endavant no hagussim estat
previnguts que all formava part del mtode cmic alemany. Per
acabar-ho d'adobar, llan al mig d'aquella estranya msica un crit
d'agonia tan dolorit, que, de no tenir la seguretat que es tractava
d'una can cmica, haurem plorat.

La can acab entre una cascada de rialles.

-Oh!- vrem dir a chor. -Mai no havem escoltat una cosa tan
divertida! Certament s estranya la idea (general arreu del mn) que
els alemanys no posseeixen el sentiment humorstic. Per qu no han
tradut llur can a l'angls, per a major joia dels mortals?

Aleshores Herr Slossen Boschen s'aixec, invectivant-nos
terriblement. Per la collecci de lletanies alemanyes que ens
adre vaig deduir que la seva llengua s verament privilegiada per
a fer-ne semblant s. Dans, fu tremolar els punys, i ens serv tot
l'angls que sabia. Talment semblava que mai ning l'hagus insultat
fins aleshores.

Es veia que la can no tenia res de cmica. Referia com una mossa
de les muntanyes de Hartz havia donat la seva vida per tal de salvar
l'nima del seu proms. Desprs de la mort, es retroben en la regi
etria les dues nimes. La darrera estrofa descriu com el proms
menysprea i refusa l'nima de la que per ell va sacrificar-se, i
marxa amb un altre esperit. No estic gaire segur dels detalls, per
s fixament que es tractava d'una gran tristor. Herr Boschen ens
digu que havia fet sentir a l'emperador d'Almanya aquesta can, i
que el sobir havia sanglotat com un nen. Segons l'opini universal,
era un dels cants ms trgico-pattics de la llengua alemanya.

La nostra situaci era, doncs, ben dolenta. Haveu vist una cosa
semblant?

Ni gosvem a obrir boca. Cercrem detingudament els dos joves autors
de la broma sense solta, per havien marxat a la francesa, tot just
finida la can.

La vetllada fu punt ac. Mai no he vist un comiat de reuni tan
silencis, tan poc cerimonis com aquell. Tothom se n'anava sense
donar ni tan sols la bona nit, i un a un baixvem amb pas de llop,
per all on hi havia menys claror. Es demanava amb veu baixa, al
guarda-robes, el barret i l'abric; cadasc es fu de porter, llisc
enfora sense fer soroll i guany la primera cantonada a corre-cuita,
fent els possibles per no retrobar-se.

D'en d'aquella vetllada, les canons alemanyes no tenen per a mi
cap inters.

* * *

A dos quarts de quatre aconseguem Sunbury Lock. Per aquest indret
el riu s meravells, i el bra derivat no s menys bonic. Tingueu,
per, el seny de no voler remuntar-lo!

Una vegada vaig provar de fer-ho. Em trobava vora el riu, i vaig
demanar als companys si creien que podrem passar-lo.

-Certament, amb tal que remeu fort- em digueren.

Justament aleshores s'esqueia que rem sota la passera que penja
sobre el petit bra derivat del riu, i vaig encorbar-me sobre els
rems.

Treballava d'all ms, posant a contribuci els braos, les cames i
els muscles. La meva tasca era sostinguda, elegant, enrgica i
rpida. Els meus amics van assegurar-me que feia pler de veure'm.

Al cap de cinc minuts vaig pensar que devem sser ben a prop de la
porta de la resclosa, i vaig tombar-me per a veure si efectivament
era aix. rem sota la passera: exactament al mateix lloc on havia
comenat a remar. Els meus companys reien amb les mans al ventre.
M'havia fet un tip de suar per a deixar, al capdavall, la barca
enganxada a la passera.

Ara, quan s'ha de remar a contracorrent en els braos del riu prop
les rescloses, ja m'he avesat a deixar-ho fer als altres.

* * *

Passrem per davant de Walton, relativament important per tractar-se
d'una vila riberenca. Com s'esdev amb totes les poblacions
semblants, Walton s banyada pel riu nicament de la punta dels
peus. Cal dir que, del riu estant, la vila no sembla tenir gaires
dotzenes de cases.

Windsor i Avingdon sn els nics poblats, entre Londres i Oxford,
que poden veure's del riu estant. Tots els altres s'amaguen per les
sinuositats de la ribera i llancen una ullada poruga vers els
marges. Jo els felicito d'haver estat fora discrets deixant als
ribatges els camps i els boscos. Reading mateix, malgrat tots els
seus esforos per tocar el Tmesis tant com pot, t el bon gust
d'amagar la seva horrorosa cara ben lluny del riu.

Naturalment, Csar t reservat, a Walton, el seu petit lloc. s un
camp atrinxerat, o una cosa per l'estil. Aquest Csar era un
veritable _caminador_ de rius.

La reina Isabel tamb s'havia arribat fins per aquest indret. Aneu
all on vulgueu, mai no us podreu desfer d'aquesta dona.

Cromwell i Bradshaw (no pas el guia, sin l'home que deman el cap
del rei Carles) tingueren una residncia a Walton. Heu's ac un
dueto ben delits!

A l'esglsia de Walton es veuen encara tombes clebres. Vaig tmer
de no poder contenir Harris, per semblava haver-se'n distret, i
passrem de llarg.

Ms enll del pont, el riu serpenteja molt i esdev, grcies a
aquesta disposici natural, fora pintoresc, per molt enutjs per a
remar o remolcar, motivant nombrosos conflictes entre remolcadors i
remers.

A la banda dreta deixem Oatlands Park. s una antiga plaa. El rei
Enric VIII la prengu al veritable possedor (el nom del qual tinc
oblidat) per tal de poder installar-s'hi ell. A dins del parc pot
visitar-se, segons diuen, una curiosa gruta; per jo, per la meva
part, mai no he sabut veure-la.

La duquessa de York, que havia viscut a Oatlands Park, era molt
aficionada als gossos. Va fer construir un cementiri, on enterrava
els seus amics aix que anaven morint-se. Deu haver-n'hi uns
cinquanta d'enterrats, separadament i amb un epitafi cadascun. Jo
m'atreveixo a dir que ben b se la mereixien, llur sepultura, com
tot fill de mare.

A Corway-Stakes, primer angle sota Walton Bridge, fou lliurada una
batalla entre Csar i Cassivelaunus. Aquest darrer havia fortificat
el riu, plantant-hi al fons tot d'estaques arrenglerades, i havia
fet posar un avs que deia: Prohibit el pas. Per Csar pass,
malgrat tot. Ja veieu, doncs, com no s possible separar Csar
d'aquest riu.

Un home aix convindria tenir avui prop les rescloses.

Halliford i Shepperton sn dos petits recons ben escaients,
particularment per la banda del riu, per no tenen gran cosa de
notable.

Hi ha, no obstant, al cementiri de Shepperton, una tomba damunt la
qual fou inscrit un poema.

Jo no sabia com fer-ho per poder veure si Harris tenia ganes de
visitar-la. Vaig notar que dirigia vers l'embarcador com una mirada
d'enveja: jo que s, que quan hi som a la vora faig per manera que
li caigui el barret a l'aigua. Entre el mal temps que es donava per
recobrar-lo i la seva indignaci davant la meva graponeria per
haver-lo, va fugir-li del cap la idea de les seves benamades tombes.

A Weybridge, la Wey (forms corrent d'aigua pel qual nicament els
navilis de poc calatge poden navegar fins a Guilford, que sempre em
prometo d'explorar sense mai poder fer-ho), la Bourne i el canal de
Basingstoke tenen llur confluncia amb el Tmesis.

Justament la resclosa s a l'altra part de la poblaci.
Adonar-nos-en i veure en una comporta el jaquet de George va sser
cosa d'un mateix instant. Desprs, rera un examen ms profund,
descobrirem que George estava dintre del seu jaquet.

Montmorency fu anar furiosament la cua, jo vaig cridar, Harris va
mugir, i George fu voleiar la seva gorra i vocifer.

El guarda de la resclosa va sortir de la seva caseta, tot esverat i
amb un garfi, pensant que es tractava d'un greu contratemps. Quan va
veure l'equivocaci, va semblar que ens feia mala cara.

George portava un singular paquet, embolicat amb un drap
impermeable. Era un paquet rod, per una mica aplanat i amb un
llarg mnec recte que sobreeixia.

Harris: -Qu s, aix? Una paella, potser?

George: -No. s una cosa que de moment empipa, per tothom, en el
riu, se'n proveeix. s un banjo.

I els seus ulls espurnejaven estranyament.

-No us coneixia aquest talent!- vaig dir, alhora que Harris feia
igual exclamaci.

-No ho s tocar, realment- respongu George. -Per s una cosa ben
fcil, i porto un mtode explicatiu.




CAPTOL IX

George davant la feina.--Dolenta conducta de les cordes de remolc i
d'un esquif de dos remers.--Remolcadors i remolcats.--Mtode
descobert per una jove parella.--Estranya desaparici d'una senyora.
--Com ms es fa, menys s'avana.--Remolc fet per noies.--La resclosa
perduda, o el riu freqentat,--Msica.--Salvats!

Aixi que tingurem George al nostre poder, el frem treballar. Val a
dir que no sembl neguitejar-se gaire. Solament digu:

-He tingut qui sap la feina, a ciutat.

Harris, que acostuma a sser dur i gens piads, amb tot home dolent,
li respongu:

-En canvi tindreu ac, sobre l'aigua, molta cosa a fer. Per
tanmateix s bo, per a l'home, canviar de feina. Apa, desembarqueu.

Res no podia objectar, en conscincia. Va fer, per, una provatura,
dient:

-Em plauria de quedar-me a la barca per a preparar el te, mentre
vosaltres remolcareu. Aix de fer el te s bastant carregs, i
tanmateix sembla que vosaltres esteu fatigats.

La nostra nica resposta fou allargar-li la corda de remolc. La
prengu i salt de la barca.

Les cordes de remolc ofereixen aquesta particularitat curiosa i
inexplicable: l'haveu rotllada amb tant de seny i pacincia com si
hagussiu plegat un pantal nou, i, si al cap de cinc minuts torneu
a agafar-la, ning dir que sigui una corda, sin un horrible
fardell.

La meva intenci no s pas d'sser insolent, per estic segur que si
agafeu una soga ordinria i la desenrotlleu i, tan llarga com sigui,
la deixeu ben estirada i tivant al mig d'un camp, i desprs tombeu
l'esquena noms dos segons, la retrobeu feta un munt, trenada, plena
de nusos, perduts tots dos caps, transformada -amb una paraula- en
una perruca. Ella mateixa haur fet, tota sola, tan bella tasca, i a
vosaltres us caldr passar ben b mitja hora, asseguts damunt
l'herbei, per desfer l'embolic, tot renegant.

Tal s la meva opini sobre les cordes de remolc, en general. s
clar que ha d'haver-hi honorables excepcions: ben lluny
d'imaginar-me que aix no pugui sser! Deu haver-hi cordes de remolc
que mostraran llur professi de consciencioses i respectables
cordes: que no es figuraran que sigui llur feina la de ganxet, que
no es nuaran per a semblar ramals de tricot aix que un hom les
deixi soles.

Dic que penso que n'hi deu haver, i sincerament espero no
equivocar-me, malgrat no hagi tingut mai l'honor de trobar-les.

La corda que havia jo agafat al moment que arribvem a la resclosa,
no havia volgut que Harris la toqus, sabent la seva poca traa.
L'havia jo rotllada ben a poc a poc, amb gran esment; desprs vaig
fer-ne un doblec, i, nuada de dos indrets, la vaig deixar al fons de
la barca. Harris l'havia agafada segons les regles de la cincia i
la pass a mans de George. Aquest se n'apoder amb decisi, va
penjar-se-la al bra i comen de desfer-la. Hom podia creure que
manipulava amb els bolquers d'un nad.

Doncs b: encara no havia desentortolligat una dotzena de metres,
que ja la corda era talment una estora mal trenada.

Sempre passa el mateix: ja se sap. L'home que, del marge estant,
s'esfora a desenrotllar una corda, pensa que el mal prov d'aquell
que l'ha rotllada. I li diu:

-Qu redimoni heu volgut fer, amb aix? Que s un filet de peix? Un
garbuix indecent, s aix: vet aqu el que sabeu fer. No podeu
haver rotllat aquesta corda una mica ms b, ximplet?- va grunyint.

Lluita com un salvatge. Desprs de posar-la ben plana, comena de
voltar entorn de la corda, mirant si pot trobar-ne un dels caps.

No res menys, aquell que l'ha rotllada pensa que qui t la culpa de
l'embolic s el mateix home que vol desfer-la.

-Ben plegada que era, quan l'heu agafada vs! Per qu no hi poseu
ms atenci, en el que feu? Agafeu les coses sense gens de traa:
vet aqu. Quan jo us dic, que freu capa de fer nusos al cabir
d'una bastida.

I mireu si es posen enfurismats, que ben b voldrien penjar-se, tots
dos, amb aquella corda.

Al cap de deu minuts el primer d'aquests homes fa un crit: sembla
que es torni boig. Dansa sobre l'embull i prova de posar-hi ordre
agafant-ne el cap que li ve a la m, i tiva amb tota la seva fora.
Com s natural, l'embolic augmenta. Aleshores l'altre home surt de
la barca per ajudar el seu company, per l'un destorba l'altre;
agafant tots dos el mateix cap, estiren a la una, i, en trobar
resistncia, resten astorats.

A la fi la desemboliquen tota, i en girar-se s'adonen que llur barca
ha fugit a la deriva, i que marxa recta a la barrera.

Aquest cas ocorregu una vegada davant meu. Era pels voltants de
Boveney, un mat vents; baixvem nosaltres pel corrent, i, en
acostar-nos a l'angle que forma el riu, ens cridaren l'atenci dos
homes que viem al marge. Tots dos s'esguardaven amb una expressi
llastimosa, pobrssima, com mai no he vist ni veur, i tenien una
corda a les mans. No podem dubtar que quelcom d'extraordinari
passava. Vam amarrar i anrem a preguntar-los el motiu de llur
dolena.

-La nostra barca ha fugit!- ens respongueren amb to d'indignaci.
-Estvem ocupats a desembullar aquesta maleda corda, i, quan ens
havem girat, _ella_ ja qui sap on era.

Semblaven afligits per aquesta acci d'ingratitud. Nosaltres
trobrem la dolentassa, detinguda per uns canyers, mitja milla
avall, i la retornrem als seus propietaris. Jo estic, i fins hi
faria una juguesca, que no tornarien a donar semblant sort a llur
barca, almenys durant una setmana. Per la meva part, mai no oblidar
el quadro que formaven aquells dos homes passejant amunt i avall amb
llur corda i esforant-se per descobrir llur esquif.

Un hom veu produir-se sobre l'aigua una pila de divertits incidents
ocasionats pel remolc.

Heu's-ne aqu un dels ms comuns.

Dos remolcadors marxen a grans passes, embrancats en una viva
discussi, mentre l'home que roman dins la barca, a cent metres
darrera d'ells, s'esgargamella intilment per fer-los aturar i es
dedica a una mmica tan violenta com desesperada amb un dels seus
rems.

Un petit accident s'ha produt, com, per exemple, la caiguda del
governall o d'un ganxo, o el barret del dissortat vola i fuig
rpidament sobre l'ona tradora.

Els crida, perqu s'aturin, d'una manera polida, correcta:

-Eh! eh! Atureu-vos, si us plau! M'ha caigut el barret a l'aigua.
Quines bromes!

Desprs:

-Eh, vosaltres! Eh, eh! Tom! Dick! No sentiu? -(Ja no tan afable.)

Desprs:

-Eeeee! oooooh! Si us pogus confondre! Endimoniats caps de fusta!
Atureu-vos, doncs! Oh, mil milions de milions!

Llavors s'aixeca, pica de peus, crida fins a posar-se vermell i
renega dels seus companys fins a agotar el vocabulari.

Els pillets vagabunds s'aturen pels marges i se'n burlen, tirant-li
pedres, mentre passa davant d'ells a una marxa de quatre milles. Ell
roman dins la barca i no en pot sortir!

Molts d'aquests inconvenients desapareixerien si els remolcadors
volguessin recordar-se de llurs funcions i procuressin heure esment
de com va aquell que resta dins la barca remolcada. s millor que
sigui una persona sola, la que estiri de la corda; si sn dues,
comencen la xerramenta i obliden llur paper: cosa molt natural, puix
la barca ofereix ben poca resistncia i no pot cridar-los a llur
deure.

Per fer-nos compendre fins a quin punt dos remolcadors poden oblidar
llur treball, George va contar-nos, desprs de sopar, durant la
nostra conversa sobre aquest assumpte, un exemple ben curis.
Hu's-lo aqu:

George i tres companys seus remaven, des de Maidenhead, una barca
molt carregada. No gaire lluny de la resclosa de Cookham veieren un
jove i una noia marxant junts pel cam de remolc, dalt del ribatge,
embrancats en una conversa tan interessant com absorbent. Portaven,
entre tots dos, una barra amb un ganxo, al qual ganxo havien lligat
una corda que s'estenia darrera d'ells i que de l'altre cap penjava
dins l'aigua. No es veia cap barca enlloc. Segurament n'hi havia
hagut una, en un moment determinat; per qu s'havia fet? Quin
fatal dest l'havia arreplegada? Quina sort havien seguit els que
l'ocupaven?

Aix no havia contorbat gens ni mica la jove parella, la qual
semblava que, amb el ganxo i la corda ja en tenia prou per a
treballar correctament.

George, de primer antuvi, volgu cridar-los, despertar-los; per un
acudit llumins li travess la dura closca, i no va dir-los res. Amb
un ganxo agaf el cap de la corda que anava dins l'aigua; desprs,
amb aquest cap de la corda, els bromistes hi feren una argolla, la
subjectaren a la quilla de la barca, van apartar els rems, van
encendre llurs pipes i van asseure's a popa.

D'aquesta manera la jove parella remolc els quatre lladres i la
feixuga barca fins a Marlow.

George segu dient:

-I podeu ben creure que poques vegades he vist esguards tan
interrogants com els de la jove parella en descobrir, de la resclosa
estant, que havia remolcat, ben b dues milles, una barca que no era
pas la seva. Jo estic que, si aquell jove no hagus sentit a prop
seu una influncia conciliadora molt intensa, potser hauria donat
sortida a sentiments de major violncia.

La noia recobr primerament els sentits, es colpej les mans, l'una
contra l'altra, i va exclamar tot neguitosa:

-Ai, Enric! Doncs on s, la tieta?

En arribar ac George, Harris deman:

-Retrobaren mai la vella senyora?

George, nicament respongu:

-La histria no ho diu pas.

Vegeu un altre exemple de la simpatia que cal entre remolcadors i
remolcats. En frem testimonis George i jo, prop de Walton. Era a
l'indret on el cam mor dolament sobre el riu, i nosaltres
acampvem al marge oposat, molt enfeinats amb la manduca.

Sobtadament es mostr una barca que anava arrossegada, a
llargussima distncia, per un cavall de remolc, i sobre la bstia
hi anava muntat un minscol pillet. Cinc joves fornits anaven
installats dintre la barca, amb aires d'indolent reposar. El posat
del timoner, sobretot, era tot beatfic.

En veure'ls passar, murmur George:

-Donaria de gust qualsevol cosa per veure el del tim estirar la
maleda corda!

Tal dit tal fet: la barca s'enfil pel marge, amb un soroll
d'esquinament comparable al de quaranta mil draps. Dos homes, un
cistell i tres rems passaren de babord a sobre el marge. Un segon i
mig desprs, altres dos homes desembarcaven bruscament i anaven a
asseure's al mig de ganxos, veles, sacs de nit i ampolles. El darrer
dels ocupants pogu mantenir-se vint metres encara, i sort de cap
per avall.

Aquesta operaci sembl alleugerir molt la barca, i aquesta comen
d'avanar rpidament. El petit postill se'n don bon compte, ati
son cavall i marxaren a galop.

Mentrestant, els nostres joves s'havien assegut, mirant-se els uns
als altres, i trigaren uns minuts a compendre el que els havia
passat. Aleshores es posaren a cridar fort, per fer aturar el
pillet; per aquest estava massa enfeinat amb el seu cavall, per
escoltar-los, i aviat se'l va perdre de vista.

Parlant amb sinceritat, no podria dir que em dolgus, la dissort
d'aquells joves. Altrament, voldria que els boigs que es fan
remolcar d'aquesta manera (i sn moltssims els qui acostumen a
fer-ho) tinguessin sempre una sort aix. Ultra els perills a que
s'exposen, sn la desesperaci i l'entrebanc per a totes les altres
embarcacions que poden ensopegar-se amb ells. Amb llur marxa
excessiva, els s impossible apartar-se del cam de tota altra
barca, que de cap manera els pot fer pas. Llur corda de remolc
s'entortolliga amb el pal de la vostra nau, i us enfonsa, o b agafa
un passatger i el tira a l'aigua, o, quan menys, us fueteja la cara.
El millor que pot fer-se s anar amb esment per guardar-se'n,
servint-se de l'extrem gruixut del pal.

De tots els procediments posibles per a fer-se remolcar, el ms
sensacional s el remolc per noies: el recomano a tothom, car s
cosa divertidssima. Cal sempre tres noies, per a fer seguir la
barca: dues que estiren la corda, i una altra que corre d'ac d'all
tota enriallada.

No s com s'ho fan, que comencen per embolicar-se amb la corda: s'hi
entortolliguen les cames i vnen obligades a seure, per
alliberar-se'n; desprs se la posen al coll, i per poc no arriben a
escanyar-se. A la fi se'n serveixen com cal, tenint-la
horitzontalment, i es disposen a fer la marxa, a una distncia molt
perillosa de la barca (*10). En haver caminat cent metres, se
sufoquen, s'aturen de sobte, s'asseuen damunt l'herbei i esclafeixen
a riure. Mentrestant la barca s arrossegada al bell mig del
corrent, on comena de donar voltes, abans d'heure'n vosaltres
esment per a pendre un rem. Aleshores les noies s'aixequen
sobtadament i semblen estranyades.

-Oh, mireu la barca!- diuen. -Mireu's-la. al bell mig del corrent!-

Passat aquest incident, remolquen, com cal, durant una estona.
Desprs, s una nova fantasia: una de les noies vol arrebossar-se
les faldilles, i heu's ac que minva l'impuls per a realitzar el que
es pretn. Aleshores la barca s'encalla. Vosaltres sortiu, poseu la
barca sobre l'aigua i crideu a les noies de no aturar-se.

-Qu? Qu hi ha?- responen.

-Que no s'aturin!- crideu.

-Que no... Qu?

-Que no s'aturin! Apa! Segueixin!

-Aneu, Emlia, aneu a veure el que volen- diu l'una. L'Emlia obeeix
i ve a demanar-vos qu els dieu.

-Qu volen? Qu passa?

-Res, no passa: tot va b. Per segueixin caminant: que no s'aturin.

-Ah! Per qu?- fa ella.

-Perqu nosaltres no podem governar si resten estacionades. Cal que
donin a la barca la seva impulsi.

-Donar a la barca... qu?

-Donar-li la seva impulsi, fer-li servar el moviment.

-Molt b: ara els ho vaig a dir. Ho fem b?

-S, molt b; per no s'aturin.

-No s pas gaire difcil, sembla- diu l'Emlia. -Em creia que
costava ms.

-No: ja veuen que s ben senzill. No han de fer sin mantenir la
impulsi: vet aqu tot el que cal fer.

-Entesos- fa la noia. -Voldrien donar-me el meu xal vermell, si els
plaus? s a sota el seient.

Trobeu el seu xal i l'hi doneu. Una de les seves companyes arriba i
pensa que far b de pendre tamb el seu xal. S'emporten el de la
Maria, per si volgus servir-se'n, per la Maria no el vol; el
retornen, i demanen, en canvi, una pinta de butxaca. Passen vint
minuts, abans no reprenen la marxa. A la primera girada del cam
veuen una vaca i no teniu altre remei que eixir de la barca per fer
anar la vaca lluny del cam.

Certament, no hi ha un moment de contrarietat, amb una barca
remolcada per noies.

* * *

George, a la fi, pogu desembolicar la corda i va remolcar-nos fins
a Penton Hook, d'all ms b. Un cop arribats, vam discutir la
important qesti de l'acampament. Realment, havem decidit jeure a
bord, per es tractava de saber si restvem al lloc on rem o si
seguem fins ms enll de Staines. Era massa aviat, aleshores, per a
desfer el nostre envelat. El sol encara llua. Decidrem, doncs,
arribar fins a Runnymead, tres milles i mitja ms lluny: un lloc
tranquil, al mig del bosc, que ofereix un bon refugi.

Aturar-nos a Penton Hook ens hauria anat millor: ms tard ens en
donrem compte. Remuntar tres o quatre milles a contracorrent durant
el mat, s una cosa ben senzilla; per desprs d'una llarga
jornada, esdev un esfor lassant. A les darreres milles, ja un hom
no es fixa en el paisatge, no s'enraona ni es riu; cada mitja milla
que engoliu, val per dues. Arribeu a figurar-vos que no sou al lloc
on positivament us trobeu i que el mapa s equivocat. Desprs
d'haver fet un cam que calculeu de deu milles, i no veient cap
resclosa, comenceu de creure seriosament que un lladre l'ha furtada
i ha desaparegut amb ella.

Jo em recordo d'haver-me trobat una vegada absolutament desemparat
(en el sentit figurat del mot). Havia sortit amb una cosineta de
lnia materna, i baixvem de Goring. Se'ns feia tard i cuitvem a
retornar. Havien tocat dos quarts de set en passar la resclosa de
Benson: comenava a fosquejar. La meva cosineta digu:

-Voldria sser a casa a l'hora de sopar.

-Justament aquest s el meu desig- vaig respondre-li. I, traient un
mapa, vaig voler veure la distncia a que ens trobvem del nostre
lloc de retorn. Vaig veure que rem, just just, a una milla i mitja
de la resclosa propera, Wallingford, i cinc milles ms enll venia
Cleeve.

-Molt b! Abans de les set haurem passat la resclosa vena, i ja
noms en queda una altra.

Vaig posar-me a remar vigorosament. Passrem el pont, i vaig
preguntar a la meva cosineta si veia la resclosa.

-No, que no la veig!

-Oh!- vaig dir noms, i vaig seguir remant. Al cap de cinc minuts li
pregava que torns a mirar.

-No, no hi ha res. No veig cap dels senyals indicadors d'una
resclosa.

-Per... ja esteu ben segura que la sabreu conixer, una resclosa,
si la vieu?

Li parlava excitat, amb intenci de ferir-la. Ella em digu, tota
picada.

-Aix, doncs, tant se val que mireu vs.

Vaig deixar els rems, per a orientar-me. El riu s'estenia recte
davant nostre, al foscant de la nit, en la llargada d'una milla,
per no es veia cap senyal de resclosa.

-Voleu dir que no ens hem perdut?

Vaig voler fer-li entendre com no era possible. Aix pensava
aconhortar-la, per ella, ben al contrari, va exclamar tota
espaordida:

-Ens negarem, i aquest ser el meu cstig per haver sortit amb vs!

En bona veritat, aquest cstig jo el trobava excessiu ms que no pas
ella, la qual afeg, com a expressi del seu ltim desig:

-Que sigui com ms aviat millor!

Per la meva part m'esforava a encoratjar-la i a voler-li aclarir
aquell misteri.

-Fixeu-vos de quina manera estic remant: tan fort com mai m'hauria
imaginat fet-ho. Aviat serem a la resclosa.

Recorregurem una milla, encara. Aleshores vaig sser jo, qui
comen de posar-se nervis.

Torno a consultar el meu mapa: la resclosa de Wallingford era
clarament indicada a una milla i mitja de la de Benson. Era un mapa
digne de confiana; dems, jo coneixia ben b la resclosa, car
l'havia traspassada dues vegades. On dimonis podem sser,
nosaltres? Qu ens havia passat? Vaig acabar per creure que somiava,
que em trobava positivament al llit, que dormia i anava a
despertar-me que serien les deu tocades. Vaig preguntar, doncs, a la
meva cosineta:

-No us sembla un somni, aix?

-Anava a fer-vos la mateixa pregunta- em respongu. I alhora ens
examinrem per saber si veritablement dormem i quin dels dos es
deixondiria primer. All esdevenia interessant.

Jo remava sempre, i res no veia acostar-se. El marge restava una
ombra misteriosa, amb la foscor de la nit: rem de ple dins les
coses sobrenaturals. Jo pensava amb follets, gnoms, focs follets, i
amb aquestes arteroses sirenes que, assegudes tota la nit sobre les
roques, atreuen els passatgers al mig dels remolins i als abismes.
Reflexionava... que qui sap si hauria jo pogut sser ms bo, si
podia haver tractat els homes millor del que ho havia fet.

Amb aquests greus pensaments ressonaren els accents benets de He's
got'em on, mal trets d'una concertina. Vaig compendre que ens
havem salvat!

A mi, ordinriament, no em diuen gran cosa, els sons d'una
concertina; per, aquesta vegada, oh, com va semblar-nos bella, la
msica, a tots dos! Mil cops millor que la veu d'Orfeus, el plany
d'Apoll, etc., etc.

Una celestial melodia, amb l'estat d'esperit en que ens trobvem,
ens hauria enternit l'nima una mica ms; una harmonia sviament
corprenedora i impecablement executada, ens hauria servit de conhort
suprem, traient-nos tota esperana del mn. Per les notes del He's
got'em on, salmodiades per un acorde asmtic, ornamentades amb
variacions involuntries, constitulen quelcom de singularment hum i
comfortable.

Els afortunats sons s'apropaven, i aviat tingurem all, quasi a
tocar, la barca d'on sortien. Hi anava una tribu d'_indis_
provincians que havien eixit a navegar al clar de lluna. (Val a dir
que no hi havia la ms petita quantitat de lluna, per no era cosa
d'ells.) En ma vida he vist gent ms simptica, ms atractvola.

-Voldreu indicar-me- els vaig demanar -el cam de la resclosa de
Wallingford?- I vaig explicar-los com estava cercant-la feia ja dues
hores.

-La resclosa de Wallingford!- em respongu un d'ells. -Que Du us
faci bo, amic! Si la van suprimir fa ms d'un any! Ja no hi s,
home, ja no hi s! Ara sou a prop de Cleeve... Tu, Bill! Du me
perd! Vet ac un senyor que cerca la resclosa de Wallingford!

De bona gana hauria saltat al coll del que parlava per a beneir-lo:
sin que me'n privava el corrent, massa fort, tanmateix, per aquell
indret, i vaig haver-me d'acontentar amb senzilles i fredes paraules
de regraciament.

Els donrem les grcies qui sap les vegades, fent-los notar la bona
nit que se'ls presentava i desitjant-los una agradosa passejada. Si
mal no recordo, tamb els vaig convidar a passar una setmana amb mi,
mentre la meva cosineta els assegurava que a la meva mare li plauria
molt de veure'ls.

Desprs fou cantat el chor dels soldats de Faust, i no trigrem
gaire a trobar-nos de retorn a casa, ben a temps per sopar, malgrat
aquestes aventures.




CAPTOL X

Primera nit.--Sota l'envelat.--Demanant socors.--Esperit d'oposici
de les teteres.--Mtode per a triomfar.--El sopar.--Com s'obt la
prudncia.--Es desitja una illa: millor que sigui pels volts de
l'Oce Pacific Sud, convenientment servida, amb tuberies per
dessecar la terra, i deserta.--Divertida histria de o que
s'esdevingu al pare de George.--Una nit sense reps.

Harris i jo acabrem per creure que la resclosa de Bell-Weir tal
vegada no fos a passeig, com aquella de que havem parlat. George va
remolcar-nos fins ms enll de Staines, i aleshores el reemplarem
nosaltres. La nostra barca semblava pesar cinquanta tones; i pel que
toca al cam fet, ni que es tracts de quaranta milles. A la fi, a
dos quarts de vuit passrem la resclosa, entrrem tots tres a la
barca i vam atansar-la vora el marge esquerre per cercar un
amarratge.

Nosaltres havem volgut arribar a Magna Charta Island, (indret tot
encs on el riu serpenteja per una vall de dola verdor), per tal
d'acampar en una de les nombroses cales pintoresques que hi ha sobre
aquesta minscula platja. Si hem d'sser, per, ben sincers, ara
aix no ens corprenia com al principi de la diada, i una mica
d'aigua, entre un vapor i un forn de gas, ens satisfeia a bastament
per a passar la nit. El paisatge no ens interessava gaire: del que
sentem necessitat era de sopar i de dormir.

Arribrem, doncs, a Picnic Point, i ens aturrem en un bell rec:
vora un gran om, a les retorades branques del qual lligrem la
nostra barca. I fiem pensament de sopar (el te de la tarda havia
estat suprimit, per a guanyar temps) quan George s'hi opos, bo i
dient:

-Donem-nos pressa a fer-nos el sostre, abans no arribi la nit,
aprofitant la claror que resta. Un cop enllestit, no tindrem altre
quefer, i podrem sopar amb la conscincia tranquilla.

Aquesta cobertura de vela demana una collocaci tan exacta i
ajustada com cap de nosaltres no havia pensat. Dit amb paraules,
semblava una cosa ben senzilla: es prenen cinc arcs de ferro, com si
fossin arcs de croquet; se'ls clava sobre la barca; desprs s'estn
la vela al damunt i es lliga per sota. Nosaltres ens pensavem fer-ho
amb un no res, per tanmateix calculvem ben migradament l'operaci.

Agafrem els arcs i comenrem d'encaixar-los dins dels galzes
reservats a l'efecte. Vosaltres no us creureu (n'estic segur} que
sigui aquesta una operaci perillosa: doncs jo ara us puc dir que ho
s, i fins m'admiro que existeixi encara el narrador, per a
instruir-vos en aquest assumpte.

Ni que els arcs haguessin estat dimonis ens haurien donat tanta
feina. Impossible fer-los entrar en els galzes si no era a cops de
peu i d'estaca. A la fi van sser collocats, per ens donrem
compte que els arcs no corresponien als galzes i que calia
treure'ls. Naturalment, aleshores els arcs no volien sortir, i una
seriosa lluita s'emprengu entre ells i dos de nosaltres. Al cap de
cinc minuts saltaren bruscament: semblaven fer tots els possibles
per a llanar-nos a l'aigua i fer-nos ofegar. No res menys, els arcs
tenien, a dalt de tot, unes frontisses que, per mica que ens
distragussim, ens colpejaven dels llocs ms delicats de la nostra
persona. Mentre discutem amb l'extrem dret per a persuadir-lo de
fer el seu deure, l'extrem esquerre ens arribava tradorament per
darrera i ens escometia del cap.

Finalment, restaren tots al seu lloc, i ja sols faltava la vela per
sobre. George la despleg, subjectant una de les vores a la part de
proa; Harris es pos al mig, per a pendre-la de les mans de George i
fer-la passar a popa, on era jo per a rebre-la. Abans no arrib a
les meves mans, va passar qui sap l'estona. George feia el seu paper
a les mil meravelles, per Harris acomplia el seu amb una total
absncia del sentit com.

Val a dir que era una cosa nova per ell, s veritat, per mai no he
sabut compendre de quina manera va manegar-s'ho. (Ell tampoc no ha
sabut donar-ne cap explicaci.) s el cas que per un procediment
misteris aconsegu, al cap de deu minuts d'esforos sobrehumans,
embolicar-se tot ell amb els plecs de la vela: all que es diu ben
embolicat, tan ben lligat i empresonat que no podia de cap manera
desfer-se'n. Per la seva part fu tots els possibles per recobrar la
llibertat (aquest dret que tot angls posseeix des de la naixena) i
treballant desmesuradament (desprs vaig saber-ho) fu caure George.

George va donar-li les _grcies_, comenant entre tots dos una
partida de molestar-se l'un a l'altre, per torn rigors.

Jo, mentrestant, estava a l'espectativa. Se m'havia dit que no em
mogus d'all on era esperant que em fessin arribar la vela. I jo
esperava, en companyia de Montmorency, al lloc indicat. Vam
adonar-nos que la vela era violentament remenada, convulsionada;
per nosaltres vam pensar que aquest moviment era conseqncia d'un
mtode d'installaci, i romangurem arreconats. Tamb sentrem uns
sons ofegats que sortien del fons de la barca, com si trobessin que
l'operaci era massa fatigosa, i nosaltres en tragurem aquesta
conclusi: que calia esperar el moment en que es fes ms senzilla,
abans de pendre-hi part.

Com ms espervem, ms grosses semblaven fer-se les complicacions.

A l'ltim veirem el cap de George i orem com aquest ens deia:

-Doneu-nos la m, gran plaga! Qu hi feu, aqu plantat com una
mmia? Que no ho veieu, que estem a punt d'asfixiar-nos!

Llavors em vaig posar a llur disposici. Jo mai no he pogut resistir
a una demanda d'auxili, i cal dir que aleshores Harris (que duia la
cara gaireb negra) n'estava ben necessitat, de socors.

Trigrem, encara, ben b mitja hora (mitja hora de treball
aferrissat) a deixar-ho tot enllestit convenientment. Aleshores
tocrem xafarranxo per sopar.

Collocrem la tetera a proa de la barca, i nosaltres ens posrem a
popa, ben decidits a no ocupar-nos-en i preparar els utensilis
complementaris del nostre pat.

s, aquest, l'nic sistema per a fer bullir una tetera, quan un hom
es troba sobre l'aigua. En efecte: si l'astuta comare es dna compte
de la vigilncia exercida prop seu, mai no canta; per, si us
allunyeu, si comenceu el vostre pat sense que se us vegi amb la
cara que penseu amb el te, com si tal cosa al mn no exists, (no
heu de vigilar-la ni de lluny), ben aviat sentireu que la tetera
escup, car es mor de ganes de veure com la seva aigua es torna te.

Si se us fa tard, llavors s bo l'enraonar amb veu forta, fent veure
que tant se us en dna del te. Poseu-vos prop de la tetera, fent que
ella se n'adoni, i crideu ben fort: -No tinc ganes de te, ara! I
vs, George? Aquest ha de respondre: -No, de cap manera! Em fa
horror! s molt indigest. Ms val que prenguem llimonada, en lloc de
te. I la tetera far tan bona feina, que fins apagar el foc.

Nosaltres prengurem aleshores aquest innocent subterfugi, i el te
va estar llest ms aviat que cap altra cosa. Vam encendre la nostra
llanterna i ens agruprem per sopar.

Teniem fora gana. Durant trenta cinc minuts no se sentia a la barca
altre soroll que el dels ganivets, dels plats i dels gots, i el
batre regular de quatre mandbules provedes de bons queixals. Al
cap de trenta cinc minuts, Harris fu: -Ah!- canvi de posici les
cames, passant l'esquerra a sobre la dreta.

Cinc minuts desprs, George, a son torn, fu: -Ah!- i fu voleiar el
seu plat per sobre el marge. Tres minuts ms tard, don Montmorency
les primeres mostres de satisfacci d'en de la nostra partida; es
tomb de costat i estir les potes. Jo vaig pronunciar un Ah! de
complaena i vaig deixar-me anar d'esquena. El meu cap trob un dels
arcs, per ni un sol renec no va provocar-me; no hi vaig donar cap
mica d'importncia. Quins pensaments ms bons es tenen, quan la
panxa est plena! Qu satisfet un hom queda, de si mateix i del
mn! Les persones que n'han fet la prova em diuen que una
conscincia ben neta fa l'home perfectament feli i content; per
aix mateix s'obt, i a ms baix preu, amb un estmac ben satisfet.
Un hom se sent prdig de clemncia, de generositat, desprs d'un
pat substancis, seguit d'un bon par. Es t valent el cor i noble
l'nima.

Aquesta dominaci del nostre sistema digestiu sobre el nostre
intellecte s veritablement curiosa. No podem treballar ni pensar
sense perms de l'estmac: s aquest el que ens dicta les nostres
emocions i passions.

Desprs d'ous i llard, ens diu: -Treball.

Desprs del beefsteak: -Son.

Desprs d'una tassa de te (dues cullerades plenes per tassa, fent
que no estigui al foc ms de tres minuts) li diu al cervell: -Apa,
drea't! Demostra l'energia dels teus ressorts. Sigues eloqent,
profund, tendre. Mira a ulls plens la natura, la vida. Estn les
ales blanques dels teus rpids pensaments, i que volin com sagetes.
Aixeca l'esperit: que sigui com la imatge de la Divinitat,
planejant sobre el bullici del mn, i que munti, a travs de camins
de fulgurants estels, fins a les portes de l'eternitat!

Desprs dels _muffins_ calents, li diu: -Sigues groller, sense
nima, com les bestioles del camp, que no tenen cervell pensador.
Ten la mirada peresosa, mai illuminada d'una fulgor d'imaginaci o
d'esperana, de fe o d'amor, de vida!

Desprs del brandy (amb suficient quantitat): -Sigues insensat i
burleta; fes tombarelles, que atrauran la broma dels teus amics;
balbuceja incoherncies; brama, amb crits inarticulats; demostra
palesament com el pobre home esdev un estpid intolerable quan la
seva voluntat i el seu seny s'ofeguen amb alguns centmetres
d'alcohol!

No som altra cosa que veritables esclaus del nostre estmac! No em
parleu de moral ni de justcia. Aneu amb compte amb el vostre
estmac i poseu-lo a dieta amb tot el seny i l'atenci deguts!
Aleshores la virtut i la satisfacci regnaran en el cor vostre,
sense que us calgui fer cap esfor; sereu ciutadans de b, bons
amants, tendres pares, homes nobles i dignes.

Abans de sopar, estvem malhumorats, asprosos, intractables.
Desprs, tot eren bones intencions recproques, sense excloure'n el
gos. Ens estimvem: a tothom, estimvem.

Harris, amb un moviment, aixaf un peu de George. Si aix arriba a
esdevenir-se abans de sopar, ben segur que George hauria expressat
vius desigs sobre la sort de Harris en aquest baix mn, duent els
seus pensaments fins a fer-nos esgarrifar. Doncs b: ara s'acontent
amb dir nicament:

-Ep, company! Tingueu compte amb els meus peus!- I ho digu tot
dolament.

Harris, per la seva part, altres vegades hauria cridat amb to
displicent: -s ben difcil, no trepitjar un peu de George, si un
hom es belluga en un radi de deu metres entorn del lloc on ell jau.
No s perqu, tenint uns peus tan llargs, ha de venir a
installar-se en una barca de curta talla. Li aconsello que els
pengi a la paret.- Per, en compte d'expressar-se aix (com no
hauria fallat si som abans de sopar), Harris digu:

-Em sap molt de greu, vell amic! Us he fet gaire mal?

-No, no- respongu George, -Jo en tinc la culpa.

-No, que la tinc jo.

Dileg corprenedor, admirable.

Encengurem les pipes i gaudrem de la calma de la nit fent petar la
xerrada.

George: -Per qu no s'ha de poder viure sempre aix? Fora del mn,
de les seves tentacions i els seus vicis, portant una vida
tranquilla i plcida, fent tot el b possible!...

-Heu's ac una cosa que sempre he desitjat vivament.

I vam embrancar-nos en una discussi, tractant de marxar tots quatre
a una illa deserta, convenientment servida, on pogussim fer vida de
bosc.

Harris: -He sentit a dir, per aix, que les illes desertes ofereixen
el seris inconvenient d'sser humides.

George: -No! Si tenen bones tuberies de fang per a dessecar la
terra!...

Enraonrem sobre l'assumpte, i aix dugu a la memria de George una
histria molt divertida, de la qual son pare havia estat l'heroi.

Viatjava son pare, amb un amic, pel pas de Gales, i una nit van fer
parada en un petit hostal, on s'eren aplegats, per a passar-hi la
vetlla, alguns altres joves.

Van demostrar com els plaa de trobar-se junts, i s'acomiadaren molt
tard, per anar a jeure. Els nostres dos viatgers (llavors el pare de
George era molt jove) havien menjat i begut alegrement. Els tocava
dormir a la mateixa habitaci, amb llits separats. Agafaren una
espelma i entraren a la cambra. No fan sin entrar i l'espelma fa un
sobresalt, va contra la paret i s'apaga. Els dos amics van veure's
obligats a despullar-se a les palpentes i a cercar el llit dins la
foscor. Per vet aqu que, en lloc d'anar cada un al llit que li
pertocava, com pensaven fer, s'enfilaren a un mateix llit sense
donar-se'n compte. L'un tenia el cap a la capalera, i l'altre, que
havia pujat per l'extrem contrari, tenia els peus sobre el coix. Hi
hagu un moment de silenci. Desprs el pare de George digu:

-Eh, Joe!

-Qu hi ha, Tom!- respongu la veu de Joe, sortint de l'extrem
oposat del llit.

Tom: -Al meu llit hi ha un home! Els seus peus els tinc sobre el
meu coix!

Joe: -Quina cosa ms extraordinria! Que el diable se m'emporti si
al meu llit no s'hi ha ficat tamb alg!

Tom: -I qu penseu fer.

Joe: -Fer-lo saltar de pressa. Qu s'ha cregut!

Una lluita comen, seguida de dos cops pesants sobre el trespol.

Una veu dolorida va dir desprs:

-Tom... Escolteu!

-Digueu...

-Haveu estat llanat, vs?

-S, noi, s. M'han fet saltar del llit a quatre grapes.

-A mi tamb. Qu us en sembla, d'aquest hostal? S'hi est de
primera.

Harris va interrompre la narraci per demanar:

-Com en deien, d'aquell hostal?

George: -_El porc i el card_. Per qu ho pregunteu?

Harris: -No s pas el mateix nom?

George: -Qu voleu dir?

Harris: -Tanmateix s ben curis. Una aventura ben semblant va
esdevenir al meu pare en un cert hostal. Li havia sentit contar qui
sap les vegades, i pensava si les dues aventures haurien passat en
el mateix lloc.

* * *

Eren les deu quan ens en anrem a jeure, i, per la meva part, tenia
ganes de dormir fora: em sentia fatigat d'all ms. Per va sser
impossible. En temps ordinari, em despullo, deixo el cap sobre el
coix i em sembla que s tot seguit quan truquen a la meva porta i
em criden: -Dos quarts de nou!- Per aquesta vegada diria que tot
conspirava contra el meu reps: la novetat de la situaci, la duresa
de la barca, la posici incmoda en que estava (el cap sobre un
banc, i sobre un altre banc els peus); el xapoteig de l'aigua entorn
nostre, el vent a travs de les branques... tot em contorbava, no
deixant-me reposar.

Vaig acabar per dormir algunes hores. Llavors un tros de barca
(probablement afegit durant la vetlla, puix que a la nostra partida
no hi era, ni el vaig saber trobar en deixondir-me) comena a
tustar-me de l'espina dorsal. Jo dormia, i somiava: somiava que
m'havia empassat una moneda de cinc pessetes, i que, per poder
treure'm aquesta moneda, m'estaven foradant l'esquena amb una
barrina. Jo trobava el procediment poc corts i els assegurava que
ho pagaria a fi de ms, per la qual cosa b podien fer-me crdit
fins aleshores; per ells no s'admetien de raons, i preferien sser
pagats encontinent, puix del contrari em caldria afegir a la suma
els interessos. M'hi vaig tornar, i els vaig dir el que en pensava,
de tal comportament; ells, per tota resposta, donaren una torsi tan
horrible a la barrina, que em vaig despertar.

Sentia tuf a la barca, i tenia mal de cap. Vaig pensar que m'aniria
b respirar l'aire fresc de la nit, i em vaig vestir amb la roba que
em vingu a les mans: n'hi havia de meva, de Harris i de George.
Vaig pujar dalt del marge. La nit era esplndida de deb. La lluna
dormia, deixant la terra en reps sota els ulls dels estels, que
semblaven enraonar amb el nostre planeta, mentre nosaltres dormem
en mig d'un intens silenci: qui sap si discutirien profunds misteris
amb una veu tan forta i sobrehumana que no podien les nostres odes
d'infants entendre'n el so.

Aquests estranys estels clars, freds, ens corprenen amb una mena
d'astorament respectus. Nosaltres semblem nens, de febles peus,
perduts dins del temple fosc de la Divinitat adorada i inconeguda:
tremolant sota la volta que reenvia el ress i deixa penetrar una
llum tamisada en la perspectiva immensa, aixequem els ulls
vacillants entre l'espant i l'esperana, amb l'angnia de veure
sobtadament aparixer alguna visi espaordidora.

I, d'altra part, sembla tan aconhortadora, tan intensa, la nit! Amb
la seva augusta presncia les nostres petites tristors sn esvades.

El dia ha estat ple d'inquietuds i de dolors; els nostres cors,
s'han nodrit de rons i amargs pensaments; el mn ens ha semblat dur
i vicis. Aleshores compareix la Nit; posa dolament la seva m, com
una tendra mare, sobre el nostre front febrosenc; envers ella fa
girar les nostres petites persones, tot llgrimes, i la veiem
somriure. No parla pas, per nosaltres comprenem el que diu, i
posant-se sobre el cor les galtes ardents i enrojolades, ella fa
esvair-nos el sofriment.

De vegades la nostra dolor s molt profunda, molt positiva, i davant
la Nit restem muts, sense paraula, per traduint el nostre sofrir
amb gemecs. La Nit (d'un cor que s tot commiseraci per nosaltres),
no podent endolcir el nostre mal, pren la nostra m amb la seva. El
petit Univers esdev minscul, imperceptible al nostre esguard; som
portats sobre les negres ales de la deessa i passem un curt instant
davant una Presncia que li s superior. Amb la suprema llum
d'aquesta gran Presncia tota vida humana es llegeix com un llibre,
i aprenem que la Dolor i la Tristesa sn ngels de Du.

Solament aquells que han dut la corona del sofriment poden esguardar
aquesta llum suprema. En perdre-la, no haveu mai de parlar-ne ni
revelar el misteri que en coneixeu.

En temps passats, caminaven per una estranya contrada uns bons
cavallers. El cam creuava un bosc esps on els espinals eren tan
espessos que els dissortats que s'hi perdien hi deixaven la carn a
bocins. Els arbres d'aquell bosc tenien tant de fullatge que cap
raig de llum no podia travessar-lo per aclarir les tristes tenebres.

Quan els cavallers van sser, doncs, a passar el bosc, se n'hi va
perdre un, que no saberen trobar els seus companys, els quals,
planyent-se'n i plorant a l'amic com es plora un mort, continuaren
llur cam.

Un cop arribats a llur forms castell, terme del llur viatge, es van
passar una pila de dies divertint-se. I s'esdevingu que, una nit
que estaven asseguts confortablement entorn del foc, a la gran sala,
fent grans libacions, el company perdut es present sobtadament i
els salud. Anava tot esparracat, mateix que un miseris captaire, i
unes horribles nafres li cobrien tot el feble cos; per se li veia.
el rostre radiant d'una gran joia.

Els amics tot era fer-li preguntes, i ell ,cont com s'havia perdut
pel bosc ombriu, havent de fer, a l'atzar, llargs dies i llargues
nits de cam, fins al moment que, fet malb, sagnant, s'havia deixat
caure a terra per morir. En aquell moment suprem, en mig de les
tenebres horribles, se li aparegu una jovencella d'alta figura: el
prengu de la m, i a travs de viaranys embarzerats i en els quals
mai cap home havia posat la petja, va menar-lo a sota d'un boix
fosc, on rajava una llum comparable a la del dia, com una llntia s
comparable al sol.

Amb aquella llum tan intensa el nostre cavaller vei, com en un
somni, una aparici tan bella, tan esplendent, que oblid les seves
nafres sagnants i li sembl entrar a la mansi on la felicitat s
tan profunda com els abismes del mar, que un hom no podria amidar.

La visi s'esva, i el bon cavaller, posat de genolls, regraci el
bon sant qui havia fet perdre'l pel bosc, d'haver-li deixat
contemplar la suau aparici que era all amagada.

El nom d'aquest bosc tenebrs s la Desesperana.

Quant a la visi que es va aparixer al bon cavaller, no podem
revelar-ne res.




CAPTOL XI

El que va passar-li, a George, una vegada que per atzar es llev de
mat.--George, Harris i Montmorency no aprecien l'aigua freda.--
Heroica resoluci meva.--George i la seva camisa: histria amb
ensenyana moral.--Harris, cuiner.--Ullada retrospectiva sobre la
Histria anglesa per a s de les escoles.

L'endem vaig despertar-me a les sis del mat, quan George ja estava
despert. Frem tots els possibles per rependre el son, per de cap
manera no ho aconsegurem. Si una necessitat o motiu especial ens
hagus privat de dormir i ens hagus obligat a llevar-nos i
vestir-nos, segur que haurem resistit el son el temps just per a mirar
l'hora en els nostres rellotges i tornar a adormir-nos fins a les
deu; per, com que no hi havia cap necessitat de llevar-nos abans de
les deu tocades, i hauria estat cosa absurda fer-ho a les sis, ens
vam asseure, veient l'obstinaci de la sort envejosa, pensant que
anvem a trobar la mort si de cas jiem cinc minuts ms.

George va contar-me que havia sofert la mateixa prova, encara ms
dolenta, divuit mesos enrera, quan vivia a casa de certa mistress
Gipping. Una bona nit, el seu rellotge s'espatll i s'atur a un
quart de nou; de primer antuvi no se'n don compte, car va
distreure's de posar-lo a l'hora (cosa ben estranya en ell) quan se
n'an a jeure. Se'l va acostar a l'orella sense mirar-se'l.

Era l'hivern, quan tingu lloc l'aventura: el temps en que els dies
sn ms curts i la boira regna setmanes enteres. En despertar-se
George, encara era fosc, i mal podia orientar-se de l'hora. Es
redre sobre el llit i agaf el seu rellotge: marcava un quart de
nou.

-Que els ngels i els sants ens ajudin!- crid. -Si he d'sser a les
nou en punt a la banca! Per qu no se m'ha despertat? s massa
fort, aix!- I llan son rellotge, salt fora del llit, prengu son
tub, es rent, es vest, s'afait amb aigua freda (no hi havia temps
per esperar l'aigua calenta) i corregu per tornar a veure quina
hora el seu cronmetre marcava.

L'hauria fet anar el cop que reb en llanar-lo feia poc? Com
explicar-se el fet, altrament? George no ho sap pas, per s el cas
que havia anat i ara marcava les nou menys vint minuts. George el va
agafar i baix l'escala. Silenci i foscor completa al menjador: ni
desdejuni preparat ni foc encs.

-El que s Mrs. Gipping, me n'ha feta una de ben crespa!- es digu
George, pensant dir-li alguna cosa en retornar al vespre. Salt
sobre el seu pardess i el seu capell, empuny son paraiges i agaf
la porta. Era tancada amb pany i clau. George bene la senyora
Gipping, li digu vella mandrosa, i no sabia avenir-se que les
persones no es llevessin a una hora convenient. Espany la porta
(*11) i va sortir.

El primer quilmetre de cam va fer-lo com qui diu volant. Desprs
s'atur, tot sorprs de trobar tan poques persones i de veure que
les botigues encara no fossin obertes.

Feia un mat molt fosc, molt boirs, per tanmateix no n'hi havia
per tant que fossin suspesos els quefers. Ell b hi havia d'sser,
a la seva feina! Com, doncs, es quedaven els altres al llit per una
simple ra de boira i de foscor?

Arrib a Holborn. Cap mnibus a la vista! Tres homes solament es
veien, all al lluny, (l'un era gurdia), desprs un carro de
verdures i un cotxe miserable. Va treure's el rellotge: faltaven
cinc minuts per a les nou. S'atur, per comptar-se les pulsacions;
s'ajup per palpar-se les cames; i, amb el rellotge a la m, envest
un policia, preguntant-li si sabia l'hora que era.

- L'hor que s?- exclam el policia, amidant George de cap a peus
amb esguard desconfiat. -Escolteu: vs mateix la sentireu tocar.

George escolt, i la campana d'un rellotge ve sonava.

George (amb accent indignat): -Tot just sn les tres!

El policia: -Quina hora voldreu que fos?

George (ensenyant el seu rellotge): -Les nou!

El policia (rudament): -Sabeu on viviu, vs?

George reflexion i don la seva adrea.

El policia: -Aix, doncs, seguiu el meu consell. Aneu-vos-en
tranquillament a casa vostra, emporteu-vos aquest ftil, i
deseu-vos: que no se us vegi mai ms.

George va tornar-se'n a casa, sense obrir boca durant tot el cam.

Un cop a casa, pens despullar-se i tornar a jeure; per,
reflexionant, va veure que una i altra vegada s'hauria de llevar,
rentar-se, vestir-se, etc. Hi renunci, i va asseure's al seu sill
amb ganes de fer-hi un son.

No li havia passat mai, all de trobar-se tan desvetllat. Llavors
encengu la llntia, prengu els escacs i prov de jugar una
partida. Aquesta distracci no la trob gaire atractiva. Abandon
els escacs i prov de llegir, per de cap manera no sabia
interessar-se gens ni mica en la lectura. Agaf el paletot i sort a
donar un tomb.

Pertot la tristesa i la solitud regnaven. En veure'l els policies,
no els feia gaire goig, i el vigilaven, li enfocaven les llanternes,
no el deixaven de petja. Per altra banda, anava George tan esverat
que arrib a imaginar-se si realment seria culpable d'alguna
malifeta, i es ficava per tots els carrers, i mirava de fer-se
foneds per les reconades fosques cada vegada que oa el pas regular
dels agents.

D'aquesta manera, naturalment, encara havia de fer-se ms sospits a
la fora pblica, la qual va envestir-lo, el fu eixir del seu
amagatall i li pregunt:

-Qu hi fa, V., per ac?

-He sortit- responia  -a donar un tomb. (Noteu que eren les quatre
del mat.) Se'l miraven, i no se'l creien. Una parella va
acompanyar-lo fins a casa seva, per tal de comprovar si efectivament
vivia all on deia. Van veure com obria amb sa clau i com entrava, i
es posaren en disposici d'observar la casa.

Se li acud la idea d'encendre foc i fer-se el desdejuni, per a
matar l'estona; per, cada vegada que agafava un objecte (la paella,
el carb, una cullera, etc.), se li escapava de les mans, fent un
soroll que li donava una mortal angnia. Tenia por de fer despertar
Mrs. Gipping, i que aquesta, creient que s'havien ficat lladres a la
casa, no li passs pel cap cridar la policia. Ja es veia agafat del
coll pels dos gurdies i condut a la caserna.

Amb una gran excitaci nerviosa, malalt, es representava el seu
procs, els seus esforos per explicar els fets al Jurat, que no el
creuria, i la seva condemna a vint anys de treballs forats! La seva
mare moriria del disgust!

Deix de preparar el desdejuni, i esper fins a dos quarts de vuit,
enfonsat en el sill i embolicat amb una flassada, la vinguda de la
senyora Gipping.

D'en d'aquella nit, ja mai ms no es volgu llevar massa d'hora.
Tanmateix all li havia servit de lli.

* * *

Mentre em contava George aquesta veritable histria, estvem
asseguts i embolicats amb els nostres cobertors. Quan hagu acabat,
vaig esforar-me a despertar Harris a cops de rem: el tercer cop
produ el seu efecte. Harris es gir de l'altre costat, murmurant:

-S, s: vaig a llevar-me de seguida. Doneu-me les sabates de
cordons.

Rpidament, servint-nos d'un ganxo, li frem recordar el lloc on es
trobava. De sobte, va redrear-se sobre el seu seient i envi
Montmorency (que dormia el son del just sobre el seu estmac) a
travs de la barca mateix que una bala.

Tot seguit vam desfer l'envelat i anrem tots quatre a examinar
l'aigua per la part ampla. Ens esgarrifrem. El dia abans havem
projectat de llevar-nos ben de mat, llanar qui sap a on els
cobertors i les flassades i pendre un bon bany al riu per
restablir-nos; per, ara que el dia s'aixecava, la idea semblava
menys temptadora. L'aigua devia sser glacial i el vent bufava del
Nord. Harris digu:

-Apa! Qui s el primer de picar a dins?

No hi hagu pas empentes per la prioritat. George don la seva
opini baixant a l'interior de la barca per posar-se els mitjons;
Montmorency udol, gaireb involuntriament, demostrant que la sola
idea del bany li feia molt d'escrpol; Harris observ que fra
difcil tornar a entrar a la barca, i, tombant-se, va posar-se a
cercar el seu _inexpressable_ (*12).

Per la meva part, em dolia d'abandonar el projecte, malgrat no
fer-me goig un cabuss. De segur que hi havia arrels i herbes, i
vaig pendre la decisi de recrrer a un terme mig: anar a
ablucionar-me vora l'aigua. Agafo una tovallola, m'enfilo al marge i
llisco com una serp per una branca que penjava damunt del riu.

Feia un fred dur: el vent tallava com un ganivet. Acabava de perdre
les ganes de fer una aspersi, i em dic: -Me'n torno a la barca, i
em vesteixo.- No faig sin girar-me i la maleda branca se'm trenca
i caic de cap, amb la meva tovallola, fent un formidable soroll.
Vaig sser arrossegat al mig del corrent, amb un litre o dos de
Tmesis a dins de la gola, abans no vaig poder compendre el que
havia passat.

Harris: -Per Jpiter! El vell Jerome a dins! (Amb aquestes paraules
em saludaren, al moment que jo reapareixia escupinyant.) No el creia
pas tan valent. I vs?

George: -s bo, aix?

-Delicis- vaig respondre, bufant fort. -Ni per un imperi voldria
haver-ho deixat. Per qu no ho proveu, vosaltres? Cal noms una
mica de decisi: vet ac.

No em fou possible de persuadir-los. Desprs, mentre ens vestem, va
passar-me una cosa molt divertida.

Tot jo, en entrar a la barca, tremolava de fred, i, amb la pressa
d'agafar la meva camisa, la vaig deixar caure al riu. All s que va
enfurismar-me: sobretot en veure George fent grans riallades.
Tanmateix no n'hi havia per riure! Vaig dir-li que no rigus tan
fort, que mai no havia jo vist cap home rient d'aquella manera.

Li vaig declarar, perduda la meva sang freda, que el considerava un
estpid manitic, un imbcil, un idiota, etc. La seva joia no tingu
lmits. Aleshores, al moment mateix en que pescava la camisa, vaig
descobrir que era la de George: jo l'havia presa equivocadament per
la meva. El cas em sembl molt distret, i em vingueren unes ganes
de riure! Veia jo la camisa mullada de George i el seu propietari
mig partint-se de les riallades que feia. All em pos de bon humor:
tant, que novament vaig deixar caure la camisa a l'aigua.

George (fent crits inarticulats): -Que no aneu a buscar-la?

Impossible de respondre, per a la fi vaig poder pronunciar, en mig
de les meves contorsions:

-No s pas la meva. s la vostra!

Mai no he vist la cara d'un home passar del goig a la gravetat amb
tanta de rapidesa.

-Com?- crid, aixecant-se d'un bot. -Quina mena d'animal ms
ximplet que sou! Qui no us feia anar amb ms compte? Mil dimonis!
B podeu haver-vos vestit al marge! Vs no sou digne de viure en
una barca! Doneu-me el garfi.

Vaig provar de fer-li veure com era de cmica la cosa, per
intilment. George, de vegades, s refractari a fer-se crrec d'una
broma.

Llavors, passant a un altre assumpte, digu Harris:

-Proposo de fer ous remenats, per al desdejuni. Els far jo mateix.
s una de les meves especialitats en les excursions.

Segons ell, tota persona que en menjava un cop, ja no podia passar
sense: moriria si no pogus tornar a menjar-ne. Nosaltres, noms de
pensar-hi, ja la boca se'ns feia aigua, i li donrem el foguer, la
paella, els ous que s'havien escapat de la batalla, i tot el que hi
havia d'utilitzable dintre el cove, demanant-li per favor que poss
mans a l'obra.

El trencament dels ous el contorb una mica; per, ms encara que de
trencar-los, va preocupar-se de ficar-los a la paella i, desprs, de
presservar els seus pantalons i de procurar no tacar-se les
mnegues. En fic mitja dotzena a la paella i s'acost al foguer per
a remenar-los.

Pel que nosaltres podem judicar, era aquell un treball fatigs.
Quan s'acostava a la paella, es cremava, llanava el que tenia a les
mans, s'espolsava els dits i injuriava el material. Cada vegada que
ens el mirvem, li viem practicar aquestes operacions. Nosaltres,
naturalment, pensvem que tot all era necessari: ignorvem el que
eren ous remenats i vam suposar que era un d'aquells plats dels
pells-roges, o dels salvatges de les illes Sanwich, la confecci
dels quals demana danses i cntics per reeixir.

Montmorency an a voltar el foguer i fic el nas a dins: el llard
salt i l'esquitx, i ell va posar-se tamb a dansar i rondinar. Fou
aquesta, certament, una operaci de les ms interessants i
emocionants: George i jo restrem tristos en veure-la acabada.

El resultat no fou l'xit que Harris ens havia anunciat: hi havia
ben poca cosa per a mostrar com producte de la seva tasca! Sis ous
havien estat tirats a la paella, i d'aquesta va sortir-ne, total,
una cullerada de mixtura cremada i no gaire apetible. Harris ens ho
explic.

-s per culpa de la paella. Si hagussim tingut una mica de brou i
un foguer de gas, tot hauria anat com una seda.

Decidrem no confeccionar ms aquest plat, mentre no tingussim a m
aquests poderosos auxiliars culinaris.

Quan acabvem de desdejunar-nos, el sol comenava a cremar, el vent
havia passat i el mat era esplndid com no podia demanar-se. Res, o
gaireb res, no ens podia recordar el segle XIX. Tot esguardant la
naturalesa que ens rodejava, plena de sol, podem creure que la
successi de segles lliscats entre aquell mat i l'altre mat de
juny de 1215, eternament memorable, era envada, i que nosaltres,
fills dels yeomen (1), vestits de _homespun_ amb el dirk (2) a la
cintura, ens espervem all per a llegir aquesta sorprenent pgina
histrica, el sentit de la qual devia fer compendre a tots els
mortals, quatre cents anys desprs, un tal Olivier Cromwell, que va
estudiar-la a fons.

Era un bell mat d'estiu, ple de dola i reposada llum, amb tot i
fer un aire precursor de tempesta. El rei Joan ha dormit a
Duncroft-Hall, i ja tot el dia abans han fet retrunyir la petita
vila de Staines les armes dels soldats, l'eixordador pernabatre dels
grans cavalls, les veus de comandament dels oficials, els renecs
salvatges i les paraules esgarrifoses dels barbuts arcabussers, dels
que duen destrals i piques, i dels llancers de parla estrangera.

Llargs seguicis de cavallers i gentilshomes, amb esplndids
abillaments, han descavalcat per la vila, bruts i empolsegats del
viatge. A la nit les portes del venat, tot esporuguit, s'han hagut
d'obrir al primer requeriment dels guerrers que grosserament
reclamaven l'allotjament i el menjar que de dret els pertoca, i
exigien que l'una cosa i l'altra fossin com cal, sots pena de portar
el dol als estadants de les cases. En aquests temps de revolta
l'espasa s jutge i jutjat, demandant i botx, i ella s qui paga.

A la plaa del Mercat s'hi sn aplegades, entorn d'una gran foguera,
les tropes dels barons. Mengen i beuen a desdir, bramen canons
bquiques, juguen i es barallen, mentre la nit avana. L'abrandament
del foc estn estranyes ombres sobre el munt d'armes apilades i les
salvatgines siluetes dels soldats.

La mainada de la vila els rodeja, els examina, esparverada, mentre
algunes dones entaulen colloquis i garlen, enriallades, amb la
soldadesca ardida, que tan poc s'assembla als fills del poble.
Aquests se'n sn allunyats, portant a la cara l'expressi
d'aturdiment que els s prpia.

Al lluny, venint dels camps que rodegen la vila, resplendeixen,
afeblides, les llums dels campaments on s'han acoblat nombroses
tropes entorn de llurs senyors, o els mercenaris francesos de
l'hipcrita Joan vagaregen mateix que llops devoradors.

Els carrers sn ocupats pels sentinelles, els focs flamaregen sobre
les altures venes, i la nit transcorre. Finalment el dia s'aixeca
sobre la vall del vell Tmesis: som a la matinada d'aquest gran jorn
que ha d'afermar amb esclat el dest de les generacions venidores.

Quan s'ha fet dia, de l'illa de ms avall (ms enll de l'illa on
som nosaltres) puja la remor del trfec d'un gran nombre de
treballadors. Aixequen el gran pavell que l'altre vespre portaren:
els fusters s'afanyen a clavar llargues rengleres d'esglaons, mentre
els tapissers vinguts de Londres preparen les sedes tornassolades i
la draperia d'or i d'argent.

Per all baix, pel cam que serpenteja al llarg del riu, es veuen
arribar de Staines una dotzena de vigorosos alabarders: sn la gent
dels barons. Riuen i parlotegen, amb una veu grossa; s'aturen a cent
metres de nosaltres, sobre l'altre marge; reposen sobre llurs armes,
i esperen.

Cada hora arriben, pel mateix cam, noves colles de gent d'armes.
Els cascos i les cuirasses lluen sota els raigs del sol matinal, i
aviat el cami s'omple, fins on pot allargar la mirada, d'acers
espurnejants i cavalls ardents. Els cavallers galopen, cridant, de
grup en grup; petits penons onegen peresosament al ventijol de la
tbia atmosfera. De tant en tant es fa com un remol ms o menys
fort pels guerrers que obren llurs files: s un gran bar que, sobre
el seu poltre i amb acompanyament de guardes i escuders, corre a
situar-se al cap dels seus vassalls i servents.

Pel vessant de Cooper-Hill, o sia davant del campament, s'hi han
aplegat els paisans esparverats i els badocs que sortiren de
Staines. Cap d'ells no sap el motiu exacte d'aquest enrenou: cadasc
dna un parer diferent sobre l'espectacle que veu. Els uns asseguren
que el poble en treur bon profit, de l'obra que va a realitzar-se;
per els vells branden la testa, car ja saben, d'altres vegades, el
que sn aquests tripijocs.

El riu, fins a Staines, s cobert d'embarcacions, petits vaixells i
closques de nou que avui nicament les pobres gents fan servir. Tota
aquesta flota ha estat remolcada o dirigida pels seus vigorosos
remers, i s'acosta, tan com pot, als passadissos coberts, esperant
el rei Joan per a transportar-lo al lloc on la fatdica carta rebr
la seva firma.

s migdia, i tota aquesta gran gentada s'espera pacientment. Ha
corregut la remor que Joan _l'Anguila_ s'ha tornat a escapar de la
pressi dels barons i que ha sortit de Duncroft-Hill, seguit dels
seus mercenaris, per un objecte tot diferent, que res no t que
veure amb la firma de la carta que ha de portar la llibertat al
poble.

Per no! La m posada sobre el seu muscle ha estat ara de ferro, i
s intil que provi de refugir-se'n. Fora lluny, all baix, sobre
el cam, s'aixeca un petit nvol de polseguera. El nvol s'acosta i
s'engrandeix; se senten ressonar, a cada instant ms clarament, les
ferradures dels cavalls, i un llut acompanyament de senyors i
cavallers, de brillants vestidures, es desplega al mig dels grups de
gent d'armes. Al davant, a reraguarda i a cada costat cavalquen els
cavallers dels barons. Al mig hi ha el rei Joan.

Es dirigeix el rei vers les galeres que l'estan esperant, i els
grans barons surten dels rengles per anar al seu encontre. El rei
els saluda, els envia somrisos i els diu paraules dolces com la mel.
Diria's que va a un banquet donat en honor seu.

Per, quan est a punt de saltar a terra, llana una llambregada
furtiva als mercenaris francesos, aturats darrera seu, i als braus
homes dels barons que el rodegen.

s que no era hora? Un cop violent a aquest cavaller que est al seu
costat sense desconfiana; una veu de comandament als seus
mercenaris; una crrega desesperada sobre aquestes files sorpreses,
i els barons rebels podrien ben b maleir el dia que intentaren
travessar-se als seus plans! Una m ms agosarada hauria canviat,
potser, en aquest moment, la sort de la partida empresa. Si un
Ricard s all, ben b que el cop alliberador hauria pogut
allunyar-se dels llavis d'Anglaterra, i el sabor de la independncia
desaparixer per cent anys.

Per el cor del rei Joan defall davant les baronils figures dels
soldats anglesos. Abandon els ramals del seu poltre, baix d'aquest
i s'assegu a la primera de les galeres. Els barons el seguiren, amb
les mans enguantades de ferro sobre el puny de llurs espases. La veu
de Deixeu anar! fou donada; les pesants barques, ornades
sumptuosament, deixaren a poc a poc el marge de Runnymede, i,
lluitant penosament contra el rpid corrent, arribaren a tocar,
carrisquejant, la ribera de la petita illa que d'en d'aleshores es
diria Illa de la Carta Magna (Magna Charta Island).

El rei Joan ha desembarcat, i tothom s'espera, contenint-se la
respiraci, amb un profund silenci.

Un clam immens ressona, i sabem que la clau de la volta, la pedra
fonamental de la Llibertat anglesa, acaba d'sser slidament
segellada.

(1) Antiga gurdia particular dels reis d'Anglaterra; tamb una mena
de gurdia municipal.

(2) Punyal usat pels muntanyencs.




CAPTOL XII

Temps dificultosos per a la naci anglesa.--Una nit a la recerca del
lloc pintoresc.--Sense casa i sense sopluig.--Harris preparant-se
per a morir.--Aparici d'un ngel.--Efecte de sobtada joia en
Harris.--Un ressop.--pat.--Preu alat de la mostassa.--Una batalla
salvatge.--Maidenhead.--A la vela.--Tres pescadors.--A punt de
marxa.

Quan les escenes precedents es desenrotllaven nicament davant dels
meus ulls, jo m'estava assegut al marge. I veu's aqu que George em
digu:

-Quan haureu ben reposat, espero que us dignareu pendre part en el
rentat de la vaixella.

D'aquesta manera van fer-me tornar dels dies gloriosos del passat al
prosaic present, ple de misries. Vaig deixar-me portar a la barca,
i vaig rentar la paella amb un tros de fusta i un grapat d'herba. La
camisa mullada de George em serv per eixugar-la.

Tot seguit travessrem la Magna Charta Island, esguardant rpidament
la lpida que hi ha al clos i que diuen si va servir per a la firma
de la gran carta. Se sap del cert, el lloc on fou firmada? Tamb es
pretn que el fet s'esdevingu a l'altre marge, a la part de
Runnymede. Per la meva part no vull desfer aquest nus gordi: segons
el meu humil parer, estic per donar la ra a la versi popular de
l'illa (*13).

Del Picnic Point al Vell Windsor Lock, el riu apareix encisador. Un
cam ombrejat va, entre horts i boscatge i al llarg de la ribera,
fins a _Campanes de Orseley_, hostal d'all ms pintoresc, com ho
sn gaireb tots, tant com va remuntant-se el riu. Altrament s un
indret on es pot beure un bon got de cervesa. Prou que ho sap
Harris!

Vell Windsor s tamb punt clebre. Eduard el Confessor hi tingu un
palau, i fou ac, tamb, on el gran Earl Godwin va sser reconegut
culpable, per la justcia de l'poca, d'haver intervingut en la mort
del germ del rei. El comte Godwin prengu un boc de pa, i,
tenint-lo a la m, digu:

-Si en sc culpable, vull que aquest pa m'ofegui!

Es fic el pa a la boca, se l'empass i mor ofegat.

De Vell Windsor enll, el riu ja no t cap inters, i no esdev
digne d'ell mateix fins a prop de Boveney. George i jo remolcrem la
barca per sota del Home-Park, que s'estn al marge dret, des del
Pont Albert al Pont Victria. En passar per davant de Datchet, va
preguntar-me George si recordava la nostra primera excursi del riu
i el nostre desembarc en aquell lloc, a les deu de la nit, quan tan
gran necessitat tenem d'un llit.

-Prou, que me'n recordo!- li vaig respondre. -I el temps que me'n
recordar!

Era el dissabte anterior al _Bank-Holiday_ d'agost. Tots tres tenem
una gana de no dir; estvem atuts, i en arribar a Datchet
prengurem el cistell de les provisions, els dos sacs, les
flassades, els abrics i altres objectes, i anrem a la recerca d'una
fonda o d'un hostal.

Vam passar per davant d'un bonic hotel. El prtic era tot guarnit de
clemtides i plantes enfiladisses, per no hi havia mare-selva.

-Aqu no hi entrem, si us plau!- vaig dir jo. -Cerquem una mica ms:
Potser trobarem un hotel amb mare-selva.

Reprengurem la marxa i en trobrem un d'agrads aspecte, tot cobert
de mare-selva per un dels costats. Per a Harris no li sembl b: va
dir que li desplaa el posat de l'home que hi havia a la porta.
Certament, no era un home simptic, i duia unes innobles sabates.
Reprengurem el nostre cam, sense trobar altres hotels; per ens
creurem amb un home al qual demanrem que ens informs.

-Van d'esquena als hotels, vosts. Tombin-se, i ja veuran com
arriben al del Crvol.

-Ja hi hem estat, per no ens agrada: no t mare-selva.

-Aix, doncs, vagin a Manor-House: a l'altra banda, justament.
Potser aquest els plaur.

Harris: No, no hem d'anar-hi: l'home que hi ha a la porta t un
posat repulsiu. Tampoc no puc suportar el color dels seus cabells, i
menys encara, les seves horribles sabates.

-Doncs no s pas com s'ho apanyaran. Ja dic: no hi ha sin aquests
dos hotels- afeg el nostre cicerone.

Harris: -Cap ms hotel?

L'home: -Ni pensar-hi.

Harris: -Mil dimonis! I doncs qu farem, ara?

George: -Vosaltres podeu construir, tots dos, un hotel al vostre
grat, amb personal fet a mida. Per la meva part me'n vaig al Crvol.

Mai els ms grans esperits no poden realitzar llurs ideals, de
qualsevol ordre d'idees que siguin. Vam caminar darrera de George,
sospirant qui-sap-lo sobre la vanitat de les coses terrenes. Vam
entrar al Crvol, deixant al vestbul la nostra impedimenta.

L'encarregat (arribant davant nostre): -Bona nit, senyors!

George: -Bona nit. Desitjarem tres llits, si us plau.

L'encarregat: -Em sap molt de greu, per no els podr pas satisfer.

George: -No passeu mal temps: amb dos llits solament, ja sabrem
apanyar-nos. Dos de nosaltres podem dormir al mateix llit: no s
aix?- va interrogar-nos a Harris i a mi.

Harris: -S, s, certament.- (En dir-ho, pensava en George i en mi,
per a ocupar el llit tots dos.)

L'encarregat: -Em sap molt de greu, senyors: en tot casa no tenim ni
un llit disponible. Hi ha llit ocupat per dues i fins per tres
persones.

Aix s que va immutar-nos una mica. Per Harris, vell viatjador que
sap fer el cor fort davant tot contratemps, es pos a riure i digu
a l'encarregat.

-No us hi capfiqueu: ja podrem sortir d'aquest mal pas. Doneu-nos
qualque cosa per estendre a terra, dins la sala de billar.

L'encarregat: -Ja hi ha tres senyors que han de jeure sobre el
billar, i altres dos que jeuen a la sala de fumar. Ja ho veuen: s
impossible d'estatjar-los, aquesta nit.

Agafem altre cop el nostre equipatge, i ens dirigrem a Manor-House.
Era un lloc afalagador, i no puc estar-me de dir que el trobava molt
millor que l'anterior.

Harris: -S, ja va b: sols ens caldr no fixar-nos amb l'home del
cabell roig. Al capdavall, qu se'ns en dna, del pobre diable?-
continu, amb un to de no gaire sinceritat.

A Manor-House ni ens van deixar parlar. L'amo ens reb al peu de la
porta i ens salud aix:

-Amb vosts ja s la colla nmero catorze que ha de tornar-se'n pel
mateix cam, fa una hora i mitja.

Les nostres propostes de servir-nos de l'estable, de la sala de
billar, de la carbonera, etc., van fer-lo esclafir a riure. Tots
aquests adorables recons ja eren presos feia qui sap el temps.

-No sabeu, doncs, cap lloc del poble on puguem passar la nit?

-Si no els fa res d'estar malament, hi ha una petita cantina pel
cami d'Eton, cosa de mitja milla; per no em permeto pas de
recomanar-los-la.

Agafrem el cistell de les provisions, els dos sacs, les flassades,
els abrics i altres petits farcells, i galoprem en la direcci
indicada. La distncia era ben b d'una milla, i, volant, sense
respirar, arribrem al bar que ens havien dit.

Els estadants d'aquest despatx de cervesa ens van rebre
grosserament, i es van mofar de nosaltres. No hi havia sin tres
llits a la casa, i ja hi jeien dos matrimonis i set solters. Un
mariner de riu, que casualment es trobava al taulell, afablement ens
aconsell que anssim a provar sort a casa de l'adroguer ve d'_El
Crvol_.

Hi anrem. La casa era plena a vessar. Una vella ens acompany, amb
molta bondat, un quart de milla per recomanar-nos a una senyora
amiga seva que, segons quan, llogava habitacions. Aquesta vella
caminava molt a poc a poc, i trigrem vint minuts a aplegar-nos amb
la senyora amiga seva; per ens va endolcir la llarga caminada
descrivint-nos els diferents dolors que sentia a les espatlles.

Les habitacions eren totes llogades. Ens recoman el nm. 27. Aquest
nm. 27 era ple de gom a gom, i ens envi al 32. Al 32 no hi cabia
ni una agulla.

Tornrem al cam gran.

Harris (asseient-se damunt el cistell de les provisions): -Ja no
vaig ms lluny. Aquest indret em plau per a morir-hi. A vs, George,
i tamb a vs, us prego que abraceu tots dos la meva mare en nom
meu. Als meus parents els direu que els perdono i que moro feli.

En aquest precs moment se'ns present un ngel en figura de vailet:
mai un ngel s'ha disfressat en ocasi ms oportuna. Duia un pot de
cervesa en una m, i a l'altra m una certa cosa lligada amb fil
d'empalomar. Sobre cada pedra plana que trobava deixava caure
aquesta certa cosa, i encontinent la retirava amb un sobtat
moviment de baix a dalt, produint un so bastant inharmnic, evocant
la idea d'un patiment.(1)

Interrogrem el div missatger (que b mereixia aquest ttol, com
ms tard pogurem veure).

-Sabeu alguna casa solitria els habitants de la qual no siguin
gaire nombrosos i incapaos de defensar-se, preferiblemept dones
velles i homes paraltics, fcilment intimables, que deixessin llurs
llits per una nit a tres individus decidits a tot? Si no coneixeu
res per l'estil, podeu indicar-nos una cort de porcs vacant, un
forn de cal en dess, etc., etc.?

Ens respongu:

-No s res del que diuen; de moment, almenys, no se m'acut. Per, si
veniu amb mi, la meva mare t una cambra on podr disposar aquesta
nit el que els convingui.

L'abrarem i el cobrrem de benediccions, sota la llum afable de la
lluna. L'escena hauria estat bellssima si el miny hagus pogut
resistir les nombroses demostracions del nostre agrament, per el
vailet es va veure tan aturdit que arrenc a crrer, atraient-nos
darrera seu.

Harris fou tan emocionat de la nostra sort, que queia en basca i
hagu de recrrer al pot de cervesa del noi, mig buidant-lo, abans
de refer-se. Desprs agaf el nen, pujant-se'l a coll-i-be, i deix
l'equipatge a crrec nostre.

El vailet i sa mare vivien en una petita habitaci de quatre
departaments. Aquella bona nima (la mare) ens don, per a sopar,
llard calent (el devorrem tot: cinc lliures!), una tarta de
confitures i dos pots de te. I ens en anrem a jeure.

A la cambra hi havia dos llits: l'un, de dos peus i dues polzades,
ens va servir a George i a mi, prenent la precauci de lligar-nos,
tots dos junts, amb un llenol per estar ms segurs; l'altre, el
llit del nen, fou atribut a Harris. L'endem mat el trobrem amb
les cames nues un metre enfora, al capdavall del llit, i ens
vingueren d'all ms b per estendre-hi i eixugar-hi les nostres
tovalloles, en fer-nos la toalette.

Una altra vegada que tornem a Datchet, no anirem pas tan tocats i
posats en aix de triar l'hotel.

Aquesta excursi vam fer-la sense cap contratemps, i anrem fins ms
enll de Monkey-Island, on vam quedar-nos a dinar. En aquest pat
les vam empendre amb la vedella freda, i aleshores ens adonrem que
ens havem ben oblidat de la mostassa. Jo no s que hagi mai
desitjat tan vivament, ni abans ni desprs d'aquest dia, la
presncia del pot de mostassa. En temps ordinari no m'interessa ms
del just (gaireb mai no me'n serveixo), per llavors hauria donat
un mn per tenir-ne.

No s del cert els mons que pot haver-hi a l'Univers, per estic
segur que l'hauria regalat a qualsevol que m'hagus dut una
cullerada de mostassa: fins a tal extrem arribo a sser prdig quan
desitjo una cosa que no puc obtenir.

Harris, en aix, t el mateix tarann, i si all arriba a trobar-se
alg amb un bid de mostassa, fa el gran negoci, servint-se, en
canvi, de mons, fins ms amunt del cap. Mireu el que sn les coses:
us confesso que Harris i jo, afallerats per posseir mostassa,
haurem provat d'allunyar-nos de la ribera.

Val a dir que un hom, en certs moments de xerramenta, fa ofertes
extravagants que desprs, pensant-s'hi una mica, veu com eren
absurdes i desproporcionades amb la vlua de la cosa demanada. He
sentit a contar d'un turista que feia l'ascensi d'una muntanya
sussa tot dient: -Donaria un mn per un got de cervesa!- Doncs b:
quan va aconseguir-la en arribar a una petita cabanya on n'hi havia,
don un espectacle d'all ms ridcul en veure que li demanaven cinc
francs per una ampolla de Bass. -Aix s escandals! Ho escriur
al Times, etc., etc.

L'absncia de la mostassa port certa fredor dins la barca. Menjrem
la vedella silenciosament. La vida ens semblava buida i sense solta,
i sospirrem pensant en els dies felios de la nostra infncia...

Prengurem, altrament, un xic de coratge en arribar la tarta de
pomes, i, quan George tragu del fons del cistell una conserva
d'anans i la pos al bell mig de la barca, vam sentir que la vida,
malgrat tot, valia la pena d'sser viscuda.

Cal dir que tots tres en som ben llaminers, d'anans. Contemplrem
el bonic dibuix de la capsa; pensrem en el xarop que contenia, i
ens donvem mtues llambregades, somrients. Harris tenia una cullera
a punt.

Cercrem el ganivet, per obrir la capsa; remenrem tot el cistell i
els taulells que formen el fons de la barca; transportrem
l'equipatge a la ribera, regirant-ho tot. Impossible de trobar el
ganivet.

Harris prov l'operaci amb un trempaplomes, per el trenc, i es
fer cruelment. Desprs George prov de fer-ho amb unes estisores,
que es van trencar, i per poc no es buida un ull. Mentre l'un i
l'altre es guarien les ferides, jo vaig provar de fer un forat amb
la punta del garfi; per aquest llisc, fent-me caure de peus a
l'aigua fangosa, entre el marge i la barca. La conserva rodol,
tamb, anant a fer bocins una tassa de te.

Els successius fracassos cuidaren enfollir-nos. Prengurem la capsa
i la dugurem a la ribera. Harris agaf, d'un camp, una grossa pedra
punxaguda i jo vaig tomar a la barca per endurme'n el martell.
George aguantava la conserva, Harris sostenia la punta de la pedra
en la part superior de la capsa, i jo, agafant el martell, i fent-lo
brandar amb tota la fora, el deixo caure amb violncia.

Fou al barret de palla, que George degu aquell dia la vida. Amb
tota cura el conserva (almenys el tros que en rest), i durant les,
vetllades d'hivern, quan els companys conten histries, per
distreure's, dels perills que han corregut, George treu el capell i
els el mostra, descrivint el cas, agreujat cada vegada amb noves
exageracions.

Harris no va fer-se sin una simple pelada. Jo vaig agafar la
maleda capsa de conserva i vaig comenar a pegar-li cops de martell
fins a perdre l'al i les forces. Harris em reempla. La vam deixar
plana com una galeta; tot seguit esdevingu quadrada, i
successivament an prenent totes les figures de la geometria, sense
aconseguir de fer-li el ms petit forat. George reempla Harris, i
don a la conserva una forma tan estranya, tan fantstica, tan poc
terrena amb la seva horror salvatge, que ell hi agaf por i llan
el martell qui sap a on.

Ens asseirem damunt l'herbei i la contemplrem. Tenia, a la part de
dalt, una gran abonyegadura que semblava un gest burlesc. Aquesta
visi ens enfurism, i Harris, saltant sobre aquell espantall,
l'agaf, llanant-lo al mig del riu; nosaltres acompanyrem la seva
immersi amb malediccions terribles. Desprs pujrem a la barca i
marxrem a rem sense aturar-nos a Maidenhead.

Maidenhead s massa elegant, perqu pugui sser atractvol. s
l'indret per excellncia freqentat per l'home que viu a la moda,
sempre posat de punta en blanc. s la vila dels hotels fastuosos; s
l'antre embruixat d'on surten aquests dimonis aqutics que en diuen
canots de vapor.

Travessrem rpidament Maidenhead; desprs afluixrem la marxa per
fruir la delcia del gran espai entre les rescloses de Boulter i
Cookham. Els boscos de Cliveden porten encara llur tendre ornament
de primavera i mostren vora l'aigua una gama de mgics matisos
verds. Pel seu encs, s potser, aquest passatge, el ms delicis de
tot el riu. Amb tristesa allunyvem la barca de la profunda pau que
all regna.

Remuntrem el bra derivat, fins a prop de Cookham, on vam pendre el
te. Era al foscant de la nit quan passvem la resclosa. Una forta
brisa ens afavoria. El vent, all, us ve sempre de cara, qualsevol
que sigui la direcci que porteu. Us ve de cara quan empreneu, al
mat, una excursi d'un dia, i us cal remar molt de temps, fent-vos
pensar amb joia en un agrads retorn a la vela. Desprs del berenar,
el vent bufa amb sentit oposat i haveu de remar ferm tot el cam
fins a casa vostra. Oblideu la vela! El vent ha fet el que ha pogut
en les dues direccions. Jo qu us dir, pobre de mi! Aquest mn s
un lloc de proves, i l'home ha nascut per al sofriment, com els
estels per a volar dins l'espai.

Aquesta nit el vent s'havia equivocat, sens dubte, i ens empenyia,
en lloc de fuetejar-nos la cara. Reposrem, drerem la vela a tota
pressa (abans no hagus esment de la nostra equivocaci), i
finalment ens posrem amb actituds meditatives. La vela s'infla i
s'estn, rondina el pal. La barca vola.

Jo sc al governall.

Per mi no hi ha sensaci ms viva que anar a la vela: s el que ms
aproxima els homes al volar dels ocells (llevat del somiar). Les
ales del vent desencadenat sembla que se us emporten vers un punt
inconegut. No sou l'nfima i miserable partcula d'argila feta a
arrossegar-se sobre la terra: sou part de la Natura! El vostre cor
batega sobre el seu cor. Els seus braos gloriosos us enrotllen i us
atreuen vers ella. El vostre esperit i el seu sn un mateix esperit.
Els vostres membres s'alleugeren. La veu del vent canta a les
vostres odes. Veieu al lluny la terra tota petita, i els nvols,
esdevinguts germans vostres, sn tan a prop del vostre cap que
vosaltres els allargueu els braos!

El riu era sols per a nosaltres. Es veia, molt lluny, una barca de
pesca ancorada en ple corrent i ocupada per tres pescadors.
Nosaltres fregvem l'aigua i ens enfilvem entre els marges boscosos
sense dir paraula.

Jo era al governall.

En apropar-nos, veirem que aquells tres pescadors eren tres vells
de posat solemnial. Estaven asseguts, cada un en una cadira, i
vigilaven els senyals de flotaci de llurs aparells amb immensa
atenci.

El sol rogenc deixava una color mstica sobre les aiges, pintava de
foc els boscos, alts com torres, i voltava d'una daurada apoteosi
els nvols amuntegats. Era una hora de profund encantament,
d'esperances i desigs exttics. La petita vela es destacava sobre el
cel purpuri; el crepuscle queia, embolcallant la terra de tints
d'arc de Sant Mart. Darrera nostre s'estenia la nit. Nosaltres
semblvem els cavallers d'una antiga llegenda travessant un llac
misteris, menant envers el reialme inconegut de les ombres el
grandis pas on jeu el sol.

No anrem pas del tot al reialme inconegut de les ombres, sin
rectament a la barca dels tres vells homes respectables que pescaven
amb canya.

Del bell antuvi, no vam saber el que havia passat, perqu la vela
ens privava de veure-ho; per desprs, per la mena de llenguatge que
trenc la pau del vespre, comprengurem que ens trobvem prop d'uns
ssers humans enfurismats de veure's destorbats.

Harris baix la vela, i aleshores veirem el que havia passat. Els
tres vells senyors havien estat llanats de llurs cadires i formaven
un munt al fons de la barca, treballant penosament per desfer-se els
uns dels altres i arreplegar el peix amb que s'havien cobert. Durant
aquesta nova pesca renegaven cosa de no dir, emprant termes (poc
ordinaris, per de bona llargria i ben triats) amb els quals era
impossible confondre's i que encloen tota la nostra vida, fins el
futur ms lluny, no lliurant-se'n pas las nostres famlies ni tot
all que es pogus referir a nosaltres. Unes bones malediccions, amb
tots els ets i uts.

Harris (adreant-se als pescadors): -Haurien d'estar-nos reconeguts
per una semblant distracci que els trenca la monotonia de la llarga
pesca. Estic sorprs i m'escandalitzo de veure homes de l'edat de
vost desfogant aix llur enfurismament.

El seu discurs, per, no apany pas les coses.

George: -Vaig a pendre jo el governall. A un esperit com el vostre
(adreant-se a mi) no li escau de descendir a la conducci d'una
barca. s preferible deixar a un mortal de cervell ms estret el
dirigir l'embarcaci, sots pena d'anar a raure al fons de l'aigua.

Prengu el governall i ens men fins a Marlow. Deixrem la barca
prop del pont i ens installrem per passar la nit a _La Corona_.

(1) Un tros de cuiro rod, unit del mig a un fil d'empalomar. El
cuiro, molt mullat, cau sobre la pedra, i, en retirar-lo
sobtadament, fa un so produt per l'aire comprimit entre ell i la
pedra que tomba.




CAPTOL XIII

Marlow.--Bisham Abbey.--Els monjos de Medmenham.--Montmorency es
disposa a assasinar un gat, per al capdavall resol deixar-lo amb
vida.--Deplorable conducta d'un fox-terrier al Civil Servei Stores.
--La nostra sortida de Marlow.--Imponent process.--Barques a
vapor.--Recepta til per a destorbar-les en llur marxa.--Ens defugim
d'engolir tot el riu.--Un gos pacfic.--Estranya desaparici de
Harris amb un pasts.

Marlow s un dels ms atractius indrets del riu: s una petita vila
animada, inquieta. No s massa pintoresca en son conjunt, per s'hi
troben molts recons i amagatalls de gran originalitat: arcades en
peu (malgrat els anys) que sostenen encara el pont mig enrunat pel
temps; el qual pont fa remuntar sempre la nostra imaginaci a
l'poca en que Marlow Manor tenia per senyor Algar _el Sax_, abans
d'sser conquerit per Guillem i cedit per aquest a la reina Matilde,
abans de passar a mans dels comtes de Warwick i a les de Lord Paget
_el Flexible_ i subtil conseller de quatre sobirans successius.

Les encontrades sn encisadores. El riu ofereix ac el seu ms grat
aspecte: en passar Cookham, prop de les Quarry Woods i d'aquells
prats, llisca en una esplndida extensi. Oh, estimats vells Quarry
Woods! Amb els vostres viaranys estrets i enlairats i els vostres
tortuosos solells, com em sembleu perfumats del record dels estius
plens de sol!

Quines aparicions ms joioses ofereixen, sovint, les vostres
ombrvoles perspectives!  Que dolament sonen, en les vostres
branques parladores, les veus dels temps passats!

Remuntant de Marlow a Sonning, encara potser es frueix de major
bellesa. Justament a mitja milla del port de Marlow es passa per
davant l'antiga i magnifica abadia de Bisham, les muralles de pedra
de la qual (que es drecen sobre el marge de la dreta) es commogueren
sota els clamors dels templaris i han estatjat Anna de Cleves i, ms
en, la reina Isabel.

Aquesta abadia s rica en records melodramtics. Cont un dormitori
guarnit de tapissos i una cambra secreta, en la part alta de les
espaioses muralles. L'esperit de Lady Holy, qui maltract el seu
petit fill fins a la mort, es passeja, les nits, i s'esfora a
rentar les seves mans en una safa imaginria.

Warwick, que tants de reis va fer, reposa ac, sense interessar-se
ara cap mica per coses tan banals com els reis i els reialmes
terrestres. Tamb hi dorm Salisbury, aquell que fu tan bona obra a
Poitiers.

Abans d'arribar a l'abadia, dret sobre la ribera, hi ha l'esglsia
de Bisham, que cont tombes i monuments funeraris dignes de
visitar-los. Flotant el seu vaixell sota els faigs de Bisham,
Shelley, que vivia aleshores a Marlow (pot veure's la seva casa a
West-Street, encara), va compondre _la Revoluci d'Islam_.

Ms amunt, encara, a Hurley-Weir, he pensat sovint que un hom, amb
un mes de viure-hi, no tindria prou temps per anotar totes les
belleses de l'encontrada. La vila de Hurley, a cinc minuts de la
resclosa, s una de les ms antigues que banya el riu: pertany (per
dir-ho amb l'afectada fraseologia prpia d'aquelles llunyanes
poques) als anys en que florien els reis Sebert i Offa.

Un cop passada la resclosa, sempre remuntant el curs del riu, es
troba el _camp dels danesos_, on es diu que van acampar aquests
invasors a la meitat de llur cam sobre Gloucerstershire. Ms enll
hi ha les runes de l'abadia de Medmenham, situades en una deliciosa
recolzada del riu.

Els clebres monjos de Medmenham, o El Club del Foc Etern (com se'n
deia comunment), del qual era membre el massa fams Wilkes, formaven
una confraria que tenia per divisa: Feu tot all que us plagui.
Aquesta temptadora invitaci es llegeix encara sobre l'entrada de
l'abadia en runes. Molts anys abans d'existir aquesta abadia de
contraban i la seva confraria d'irreverends burletes, s'aixecava
sobre el mateix lloc un monestir de ms seris gnere i els monjos
del qual eren de carcter un xic diferent dels alegres compares, els
quals devien succeir-los cinc cents anys ms tard.

Els monjos cisterians, en l'abadia corresponent al segle XIII, no
duien pas vestits de roba, sin grolleres tniques amb caputx. No
menjaven carn, ni peix, ni ous; dormien sobre dur i es llevaven a
mitja nit per a resar l'ofici. Repartien el dia entre el treball, la
lectura i la pregria. Sobre llur vida hi pesava un silenci de mort:
cap d'ells no parlava. Era una ordre austera, els membres de la qual
passaven una existncia no menys austera en un rec de natura
deliciosa que Du havia creat tan encisador. Estranya cosa que les
veus de la naturalesa (el dol murmuri de les aiges, el zumzeig de
les herbes aqutiques, la msica del vent en passar) no els ports
altra idea de la vida. Restaven all, l'oda amatent dies i dies
esperant el so d'una veu celestial, i dies i dies, durant les nits
solemnes, aquesta veu els parlava de mil maneres; per ells, aquesta
veu, no l'entenien pas!

De Medmenham a la graciosa resclosa de Hambledon, el riu resplendeix
amb una plcida bellesa, mentre que prop de Greenlads, i ms enll
de Henley tanmateix, se'l veu nu i contorbat. Hi ha, en efecte, la
vista poc interessant de la propietat del meu venedor de diaris (1).
Vells senyors que es retroben sovint durant l'estiu, remant amb
vigor per distreure's, o xerrant amb un vell guarda de la resclosa
quan travessa el correu.

* * *

Dilluns mat, a Marlow, ens llevrem a una hora raonable, i
prengurem el nostre bany abans del break-fast. Quan ens en
tornvem, Montmorency fu una bestiesa de les de costum.

L'nic motiu que ens separa a Montmorency i a mi, sn els gats. Jo
els estimo, mentre que Montmorency no els pot veure. Quan jo me'n
trobo un, li dic: -Pobre Pussy!- i m'ajupo per gratar-li el cap. El
gat em respon allargant la cua, dreta com un parallamps, arqueja el
llom i frega els seus narius contra els meus pantalons: es respira
bona cordialitat, bona pau. Quan Montmorency t un encontre
semblant, tot el carrer ha de saber-ho, i en deu segons mou un
escndol ms que sobrat per commoure tota la vila.

No puc, amb tot, dir mal del gos (m'acontento amb bufetejar-lo o
apedregar-lo), car s que tot s obra de la seva naturalesa. Els
fox-terriers neixen amb una dosi de pecat original quatre vegades
major que els altres gossos: ens caldrien anys i anys de pacients
esforos, a nosaltres els cristians, per operar una reforma
apreciable en el temperament batallador dels fox-terriers.

Recordo que em trobava un dia al vestbul del Haymarket Stores. Era
ple de gossos que esperaven llurs amos, mentre aquests feien llurs
compres a l'interior. Es veia un mast, un o dos gossos riberencs
escocesos, un sant-bernat, alguns retrievers i terra-noves, un
gos-senglar (*14), un gos d'aigua francs, un bulldog, algunes
d'aquestes petites bsties nascudes a Lowther-Arcade, de la
grandria de les rates, i una parella de _tykes_ de Yorkshire.

Estaven asseguts, pacients, bons i meditatius. Una pau solemnial
semblava regnar; un ambient de tranquilla resignaci, de dola
melangia, envaa la sala.

Aleshores entr una graciosa joveneta portant un fox-terrier, de
posat humil, que ella deix entre el bulldog i el gos d'aigua. Ell
va asseure's i mir entorn seu durant un minut; desprs aixec els
ulls al sostre, amb una expressi que feia suposar si dins del seu
cervell bullien greus pensaments; desprs badall i examin els
altres gossos, tots ells silenciosos, greus i dignes. Vei el
bulldog, a la seva dreta, somiejant peresosament, i a l'esquerra hi
vei el gos d'aigua, tot ravenxinat, orgulls. Llavors, sense
mitjanar paraula ni la ms petita provocaci, mosseg el gos
d'aigua, d'una de les potes de davant, i un bruel de dolor resson a
travs de l'espai.

El resultat d'aquesta primera temptativa sembl divertir-lo bojament
i el determin a fer una atzagaiada. Salt sobre el gos d'aigua i
atac vigorosament un dels gossos escocesos, el qual es despert i
entaul una disputa sorollosa i aferrissada amb el gos d'aigua.
Encontinent, Foxey torn al seu lloc i, agafant el bulldog d'una
orella, prov de llanar-lo enfora. Aquest bulldog (una bstia
imparcial) es precipit sobre tot el que queia vora les seves dents,
incloent-hi el porter i tot. I el fox-terrier, mentrestant, es
donava el plaer d'una lluita coratjosa amb un dels _tykes_, ben
preparat.

Tothom que conegui el tarann dels gossos compendr fcilment que,
durant les anterior escenes, tots els altres gossos es batrien com
si es tracts de resguardar llurs fogars domstics. Els grans es
batien entre ells; els petits liquidaven llurs deutes juntament, i
un moment d'atur que tinguessin l'esmeraven a mossegar els companys
grans.

El vestbul era un veritable infern; el tumult esdevenia espants.
El pblic va aglomerar-se a la porta.

-s una reuni del consell municipal?- demanaven, -Que assessinen
alg? Per qu?-

Acudiren dos homes amb pales i cordes per descompartir els gossos, i
s'an corrents en busca de la policia.

En mig d'aquesta sublevaci reaparegu la graciosa joveneta i agaf
el seu _guac-guac_ estimat, el qual, desprs d'haver deixat el
_tyke_ en situaci de romandre un mes sobre la palla, tenia el posat
d'un anyell. Ella l'acaron ,entre els seus braos, bo i dient:

-No ets mort, pobret? Qu t'han fet, aquestes grans bsties?

Ell, arronant-se i agafant-se fort a ella, se la mirava fixament,
com dient-li:

-Que content estic, de veure com has arribat per a treure'm
d'aquesta vergonyosa escena!

Ella afeg:

-Com es prenen el dret d'admetre ac, als Stores, aquestes grans
bsties salvatges i reunir-les amb gossets de gent com cal? No puc
aguantar les ganes d'anar a fer la meva reclamaci!

Heu's ac la naturalesa dels fox-terriers. Jo no en faig retret a
Montmorency, de la seva antipatia bellicosa vers els gats. Jo estic
que ell hauria preferit probablement no haver seguit aquest mat els
seus procediments acostumats.

Tornvem del bany, com deia abans, i a la meitat de High Street, si
fa o no fa, un gat es llana fora d'una casa, davant nostre, i
comena de trotar. Montmorency fu un crit de joia: el crit d'un
brau guerrer veient caure el seu enemic a merc seva; un crit
semblant al que faria Cromwell quan els escocesos baixaren el tur i
es llanaren damunt llur presa.

La seva futura vctima era un gros dimoni de minet tot negre: jo mai
n'havia vist cap de tan gros ni de tan dolenta qualitat. Havia
perdut mitja cua, una de les orelles i una notable part del morro;
altrament, tenia el posat gil i vigors i l'actitud calmosa (diguem
assegurada).

Montmorency trot vers aquest pobre gat a una marxa de 20 milles per
hora. Per, tanmateix, el gat no es don gens de pressa: no semblava
pas compendre que la seva vida estigus en perill. Continu
tranquillament fins que el seu assass fou a un metre de distncia,
i aleshores es gir, s'assei al bell mig del carrer i clav a
Montmorency una llambregada interrogadora, que semblava dir-li:

-Que potser voleu alguna cosa, de mi?

Montmorency s coratjs, per la mirada del gat hauria glaat el cor
del gos ms valent.

Ni l'un ni l'altre van dir res, i, amb tot, era fcil d'endevinar la
conversa que tenien.

El gat: -Volieu de mi alguna cosa?

Montmorency: -No, no: grcies.

El gat: -No us estigueu de dir-m'ho, si s que voleu res: sigui el
que sigui.

Montmorency (reculant): -Us dic que no: no res, absolutament. No
passeu nsia. Em sembla que m'he equivocat. Em pensava que us
coneixia. Em sap molt de greu d'haver-vos destorbat!

El gat: -No, res d'aix: tant de gust. De deb, que no voleu res?

Montmorency (reculant ms i ms: -No res, no res: us ho asseguro.
Grcies. Su molt amable. Passi-ho b.

El gat: -Passi-ho b, doncs!

I, aixecant-se, continu son cam. Montmorency retorn vers
nosaltres, i prengu, a reraguarda, una posici de les menys
importants.

Durant tot el dia, si teniem la dissort de pronunciar la paraula
_gat_, Montmorency s'esgarrifava visiblement i llanava llambregades
penoses que significaven: No! No! Res d'aix, si us plau!

* * *

Desprs del desdejuni anrem a fer les nostres compres, per poder
proveir la barca per tres dies.

George: -Pensem, sobretot, a comprar llegums. s molt saludable
menjar-ne, i, com que sn fcils de coure, ja me n'encarrego jo.

Vam comprar cinc quilos de patates, una pesada de trenta sis litres
de psols i cols, pasts de vedella, dues tartes a la grosella, una
cuixa de molt (comprada a un hotel), fruites, coques, pa, mantega,
confitures, llard i ous i altres articles que adquirrem per la
vila.

Tinc per un dels nostres xits majors la nostra sortida de Marlow.
Va sser digna, imponent, sense cap defecte.

Havem insistit davant tots els venedors, i vam aconseguir-ho, que
les nostres mercaderies ens fossin portades darrera nostre. No
havem volgut passar per all de S, s senyor: li ho enviar tot
seguit. El mosso arribar abans que vosts. Acostumen a fer-vos
esperar en l'embarcador i us obliguen a tornar a les botigues per
empipar-vos discutint. No: res d'aix. Nosaltres esperrem que les
nostres compres fossin empaquetades i que els mossos vinguessin amb
nosaltres.

Com que havem estat en bon nombre de botigues, i en totes havem
comprat alguna cosa, va resultar que quan acabrem de fer provisions
diem darrera nostre la ms escaient collecci de mossos portadors
de cistells que els nostres cors haguessin pogut desitjar. El nostre
pas pel bell mig del gran carrer que baixa cap al riu, seria un dels
espectacles ms imponents presenciats a Marlow.

Heu's ac l'ordre de la process:

Montmorency, portant un bast.

Dos miserables plagues, amics de Montmorency.

George amb un pardess i unes flassades, i fumant una curta pipa.

Harris, qui s'esfora a fer un caminar desinvolt i gracis, duent en
una m una maleta Gladstone, plena a rebentar, i a l'altra m una
ampolla de xarop de llimona.

Mossos del forner i del fruiter, amb cistells.

Noi de l'hotel, amb un cove de provisions.

Dependents de la pastisseria i de l'adroguer, amb cistells.

Un gos de pel llarg.

Nois de la lleteria duent una panera amb nates.

Un camlic, amb un sac.

Un amic ntim de l'anterior, amb les mans a les butxaques.

Un vailet amb un cistell de fruites.

La meva senyoria portant tres barrets i un parell de sabates, i
caminant amb desembars.

Sis pillets i quatre gossos vagabunds.

En arribar a l'embarcador, va preguntar-nos el guarda:
-Diguin, senyors: s un vapor o un transatlntic, llur embarcaci?

En respondre que una canoa de dos rems, sembl sorpendre's.

Les barques de vapor ens van ocupar fora aquell mat. La setmana de
Henley s'aproximava, i remuntaven el riu nombroses barques d'aquella
mena; unes que anaven soles, i d'altres que remolcaven cases
flotants. De mi puc dir que tinc veritable horror per aquestes
barques, com penso que n'hi sentiran tots els bons aficionats al
rem. Sempre que veig un d'aquests invents, em vnen ganes de
posar-los una urpa a sobre i escanyar-los en un rec desert del riu.

La barca de vapor t un posat d'insolncia que t la virtut de
despertar-me els instints ms dolents, i voldria tenir, com en els
temps antics, una destral, l'arc i les sagetes, per poder expressar
el concepte que en tinc. L'actitud de l'individu que veiem tot
repapat, amb les mans a les butxaques i fumant el seu cigar, s
suficient per justificar el principi de les hostilitats; altrament,
l'aristocrtic xiulet amb que sembla manar-vos que li deixeu el cam
franc, ja s prou per obtenir d'un jurat de remers un veredicte
d'inculpabilitat en cas d'homicidi, considerant-lo (n'estic ben
cert) com de legtima defensa.

Xiulaven, per avisar-nos que havem de deixar-los el pas lliure;
per, si se'm permet parlar sense por d'aparixer fatu, em penso
poder dir honradament que la nostra petita barca els caus, durant
la setmana, ms retardaments, angnies, enrabiades i entrebancs que
totes les altres embarcacions del riu aplegades.

-Un vapor que arriba!- cridava un de nosaltres, en veure'l al lluny.
I, amb un moment, tot era disposat per a rebre'l. Jo agafava el
governall, Harris i George seien al meu costat i la barca seguia
lliscant pel bell mig del corrent.

El xiulet comenava a fer-se sentir, i nosaltres romaniem
impassibles. A un centenar de metres prop de nosaltres el xiulet del
vapor rabiava, i els passatgers es tombaven per adjectivar-nos, per
mai no en fiem cas. Harris ens contava una ancdota de la seva
mare, i ni per tot un imperi no haurem perdut una paraula.

Del vapor sort aleshores una darrera xiulada. Fou un xiulet
desesperat: com si la caldera estingus a punt de rebentar-se. Fent
mquina enrera, el vapor espeternegava, fent giravoltes i reculant.
Els passatgers bramaven, girant-se vers nosaltres; els que es
passejaven pel ribatge s'aturaven i ens atiaven; les altres
embarcacions que passaven, feien el chor. El riu, a i lla, en un
espai d'algunes milles, era dominat de frenes.

Harris feia punt, en sec, al moment ms interessant de la seva
histria, mirava entorn seu amb dola sorpresa i deia a George :

-Mare de Du! George: no s pas un vapor, aix?

George: -B em sembla haver sentit alguna cosa.

Llavors esdevenem nerviosos, confosos: no sabem com fer-ho per
posar la nostra barca fora del cam del vapor. La gent d'aquest
s'ajuntava i ens donava consells:

-Ms endavant, el de la dreta! Vs, vs, ximplet! Enrera, el de
l'esquerra! No, vs no! L'altre! Deixeu estar les cordes del
governall! Tots dos alhora! Ara! No! D'aquesta banda no!

Agafaven una llanxa i venien a ajudar-nos. Al cap d'un quart d'hora
d'esforos, reeixien a fer-nos apartar de llur cam, i avanvem.
Nosaltres els donvem les grcies, de tot cor, i els demanvem que
ens remolquessin. Per mai no ho volien fer.

Un altre sistema, descobert per nosaltres, per fer exasperar
l'aristocrtic vapor: fer veure que us equivoqueu i que preneu els
ocupants del vapor per una colla que viatja a preu redut. Se'ls
pregunta si sn, per casualitat, del cos d'empleats dels senyors
Cubit, o els bons templaris del Bermondsey, i finalment se'ls
demana: -Voldrieu prestar-nos una cassola, si us plau?

Les dames velles, gens avesades a anar pel riu, sn sempre
esparverades per les barques de vapor. Recordo un trajecte de
Staines a Windsor (un passatge del riu molt freqentat per aquestes
horribles mquines) fet amb tres senyores d'edat, entre altres
persones. Oh, quina excursi de plaer! A la primera silueta de vapor
afigurada en l'horitz, ja volien desembarcar: s'asseien al ribatge
i no retornaven a la barca fins que l'objecte de llur astorament
havia desaparegut del tot.

-Nosaltres ho sentim molt- deien elles, -per ens ve de famlia, no
tenir un temperament de tromba.

* * *

Prop de Hambledon Lock ens trobrem amb escassesa d'aigua, i anrem,
amb el nostre cntir, a demanar-ne al guarda de la resclosa. George
fou el nostre intrpret, i, somrient i amb un amable gest, va
dir-li:

-Tindreu una mica d'aigua per a nosaltres, si us plau?

-Evidentment- respongu el vell. -Prenguin-ne tanta com vulguin, i
deixin la que els sobri.

George: -Tantes grcies! On la teniu? (I mirava entorn seu.)

El guarda de la resclosa: -Sempre s al mateix lloc, jove. Darrera
de V., justament.

George (girant-se): -No la veig pas.

El guarda de la resclosa: -Santa Llcia li servi la vista, doncs! On
t els ulls? (I l'home, unint l'acci al comentari, l'asenyala a
George el riu.) -Tanmateix n'hi ha prou, per a fer-se ben visible:
em sembla.

George (comprenent-ho): -Per no ens hem pas de beure el riu: dic
jo!

El guarda de la resclosa: -Segurament que no. Se'n poden beure una
part, com jo vinc fent de quinze anys en.

George: -La vostra opini sobre aquest rgim no em sembla pas
suficient reclam per a la marca. Jo prefereixo l'aigua de bomba.

En un camp prxim en trobrem... i era tamb aigua del riu. Si ho
hagussim sabut! Per, com que no ho sabem, la vam trobar ben bona.
El que els ulls no veuen, l'estmac no se'n dol.

En altra ocasi vam provar l'aigua del riu, per no fou pas amb
xit.

Havem menat la barca a un angle del riu, prop de Windsor, per a
pendre el te. El nostre cntir era buit: es tractava, per tant,
d'anar-nos-en sense pendre el te o utilitzar l'aigua del Tmesis.
Harris era de parer que no havem de refugiar-nos de l'aventura.

-Tot anir b, si podem fer bullir l'aigua, car l'ebullici matar
els diferents grmens de peix que contingui.

Omplrem, doncs, la tetera amb aigua del riu i la frem bullir,
vigilant b l'operaci. Fet el te, anvem a assaborir-lo
confortablement, quan d'un plegat George s'atur amb la tassa prop
dels llavis i exclam:

-Qu s aix?

-El qu?- preguntrem Harris i jo. George, mirant cap a l'Oest,
digu:

-All.

Segurem la direcci dels seus ulls i veirem un gos que venia cap a
nosaltres, arrossegat pel corrent mandrs. Era un dels ms tranquils
i pacfics gossos que mai he vist. Mai no he trobat una bestiola ms
satisfeta de la seva sort, ms lliure de temences. Surava de panxa
en l'aire amb les quatre potes dreades envers el cel, i tot
pensatiu; deixava el pit descobert i tenia un ventre gros. Arrib,
ple d'una dignitat calmosa i serena, fins a la nostra borda; s'atur
en un canyer i tri son lloc per a passar-hi la nit.

-No tinc ganes de pendre te- digu George, buidant la seva tassa
sobre el riu. Harris tampoc no tenia gaire set, i segu el seu
exemple. Jo m'havia begut ja la meitat del meu, i de tot cor hauria
volgut no haver-ho fet. Vaig demanar a George:

-Creieu que agafar les febres tfiques?

George: -No ho crec. Penso que teniu moltes probabilitats
d'evitar-les. En tot cas, amb quinze dies en sortireu.

Remuntrem el bra derivat fins a Wargrave: s una petita drecera,
anant, per la part dreta, fins a una mitja milla prop de Marsh Lock.
Val la pena de seguir-la, car s un bonic indret, ombrejat i que fa
estalviar cam.

La seva entrada s guarnida d'estaques i cadenes amb nombrosos
cartells de prohibicions que amenacen amb diverses tortures,
empresonament i mort a qui gosi ficar els rems sobre les seves
aiges. Jo sc astorat que alguns d'aquests salvatges riberencs no
reclamin l'aire del riu com una cosa de llur propietat, i als
desgraciats que el respiren no se'ls imposi una multa de 40 xelins.

Amb una mica de traa es triomfa fcilment de les estaques i de les
cadenes. Quant als avisos, podeu (si teniu cinc minuts i no sou
vistos de ning) tirar-ne a terra un o dos i abandonar-los a dintre
el riu.

A mig cam desembarcrem per a fer l'pat, durant el qual George i
jo vam sentir una de les emocions ms doloroses. Harris tamb va
passar la seva, per no com la que passrem nosaltres. Heus ac la
histria.

Ens rem asseguts en un prat, a cosa de deu metres vora l'aigua, i
acabvem d'installar-nos cmodament per a pasturar. Harris tenia el
pasts de vedella entre les cames i el trossejava. George i jo
espervem la fi de l'operaci, amb els nostres plats a punt. Llavors
Harris ens digu:

-Ja teniu la cullera que necessito per a servir el suc?

El cove de provisions estava justament darrera nostre. George i jo
vam girar-nos sobre els nostres seients, per treure una cullera de
dintre. Aquest moviment no dur pas cinc segons. Doncs, quan
reprengurem la posici d'abans, Harris i el pasts... havien
desaparegut!

El prat era espais, obert, sense cap arbre ni esbarzer en molts
centenars de metres entorn nostre. No podia haver caigut al riu,
perqu nosaltres ens trobvem entre aquest i ell, i, per a caure-hi,
Harris havia d'haver botat per damunt de nosaltres dos.

Inspeccionrem pel voltant; desprs ens mirrem l'un a l'altre.

-Ha estat pujat al cel!- vaig exclamar.

-No s gaire probable que hagin fet pujar-hi tamb el pasts-
object George. I aquesta observaci ens sembl tan lgica, que
descartrem la intervenci divina.

George (trobant una explicaci ms prctica i ms acceptable):
-Sabeu qu haur passat? Que hi ha hagut un terratrmol.

Desprs afeg amb un cert to de tristesa: -Em sabria greu que hagus
agafat el pasts.

Girrem els ulls, sospirant, vers el lloc on Harris i el pasts
havien estat vistos per darrera vegada sobre aquest mn, i
aleshores, mentre la sang se'ns glaava i els cabells se'ns
eriaven, tot de sobte veirem el cap de Harris (el cap noms) recte
al mig de l'herbei. La seva cara, molt vermella, manifestava una
gran indignaci.

George fou el primer a recobrar la seva sang freda.

-Parla!- crid. -Parla i digues si ets viu o mort!

El cap de Harris: -No feu el ximple: Estic segur que ho haveu fet
amb premeditaci.

-Qu s, el que hem fet?- exclamrem nosaltres.

El cap de Harris: -Aix de fer-me seure ac. s una broma ben
estpida, ben idiota. Apa, preneu el pasts.

I de les entranyes de la terra va sortir el pasts, tot fet malb,
brut. Rera el pasts, sort Harris, de quatre grapes, mullat,
arrugat, ple de terra. S'havia assegut, sense saber-ho, a la mateixa
vora d'un claveguer amagat en mig de l'herbei, i s'havia fet
enrera, i havien caigut ell i el pasts alhora.

Harris: -Mai no he estat tan sorprs sentint que me n'anava sense
donar-me compte de res. He pensat en la fi del mn.

Harris encara es creu que nosaltres havem preparat aquesta sorpresa
per endavant: una suposici ben injusta i de les ms innocents.

Ja ho va dir el poeta: Qui pot lliurar-se'n, de la calmnia?

Quina veritat ms gran!

(1) Dit en sentit ample, l'autor vol significar les petites torres
dels petits comerciants, fetes sense originalitat i sense traa.




CAPTOL XIV

Wargrave.--Museu de figures de cera.--Sonning.--La nostra salsa.--
Montmorency, sarcstic.--El seu duel amb la tetera.--George estudia
el banjo i troba que se l'encoratja poc.--Dificultats que
entrebanquen l'aficionat a la msica.--Estudi de la gaita.--Harris
se sent melangis desprs de sopar.--George i jo fem una passejada.-
-El nostre retorn, mullats i amb gana.--Harris es mostra tot
estranyat.--Harris i els cignes.--Histria notable.--Harris passant
una nit intranquilla.

Desprs de dinar vam aprofitar-nos del ventijol, que ens dugu ms
enll de Wargrave i de Shiplake.

Embolcallat amb la llum boirosa d'una tarda estival, Wargrave, en
una de les sinuositats del riu, t l'aparincia d'un adorable quadro
antic que es mostra als ulls i roman gravat molt de temps a la
memria.

_Jordi i el Drac_, de Wargrave, porta un pen pintat per Leslie (de
la Reial Acadmia), d'una banda, i per Hodgson, de l'altra. Leslie
ha descrit el combat; Hodgson ha imaginat l'escena desprs del
combat: Jordi, acomplida la seva feina, assaboreix un bock de
cervesa.

Day, l'autor de _Sandford and Merton_, visqu i (cosa que fa ms
memorable encara el lloc) fou mort a Wargrave.

A l'esglsia, una lpida commemorativa recorda que Mrs. Sarah Hill
fu la deixa d'una lliura anual per a repartir-la el dia de Pasqua
entre dos nois i dues noies que mai-hagin desobet llurs pares, i
no hagin estat atrapats en mentida, ni renegant, ni en furt, ni fent
malb els ferros de les finestres. Imagineu-vos una mica que cal
renunciar a tot aix per cinc xelins a l'any! No s pas ben pagat.
Una vegada (ja fa molt de temps) va presentar-se a la vila un vailet
que mai no havia coms les entremaliadures susdites, o, almenys, que
no havia estat reconegut culpable d'haver-les comeses (tal com es
demanava o podia desitjar-se) i que va emportar-se el premi. Durant
tres setmanes fou exhibit el miny a Casa la Vila, dintre una
vitrina.

Qu se'n fa, dels diners, d'aleshores en? Ning no pot dir-ho.
Diuen si es dediquen sempre a la ms propera exposici de figures de
cera.

Shiplake s un bonic poblet no massa visible des del riu, perqu es
troba situat a una altura de terreny. Tennyson celebr les seves
noces a l'esglsia d'aquest poble.

El riu, seguint cap a Sonning, serpenteja entorn de nombroses illes.
s un lloc plcid, i dorm abandonat. Gaireb ning es passeja per
les seves riberes.

'Arry i Lord Fitznoodle (plebeus i nobles, indians i grans senyors
alhora) han estat deixats a Henley molt enrera. La trista i bruta
Reading s al lluny, encara. Vet ac un indret del Tmesis ben
escaient per a somiar en els dies que passaren, en les formes i
figures esvaides, en les coses que han pogut sser i que no sn.
Anatema per a tot aix!

* * *

Desembarcrem a Sonning i anrem a fer un volt pel poblet. s el
rec ms mgic del riu. Ms aviat sembla una decoraci de teatre,
que no un efectiu conjunt de cases de rajoles i morter de deb. Cada
casa desapareix sota els grans rosers, i ara, a primers de juny a i
lla es veuen esclatar les roses amb llur delicada sumptuositat: Si
mai aneu a Sonning, baixeu al _Bull_, que es troba darrera
l'esglsia: s el veritable hostal antic de camp, amb el seu pati
quadrat, amb tot de verdor la faana.

Els vells vnen a seure, les tardes, per beure _l'ale_ i fer la
xerrada sobre els poltics de la vila. Les habitacions sn baixes,
els ferros de les finestres verticals, les escales estretes i els
passadissos giragonsejants.

Desprs d'haver voltat durant una hora per aquest delicis Sonning,
ja s tard per a remar ms enll, fins a Reading, i a la fi ens
determinem a retornar a una de les illes de Shiplake i
installar-nos-hi per a passar-hi la nit. Fet l'emplaament, ens
digu George:

-Com que encara s d'hora i ens queda prou temps, ens cal aprofitar
l'ocasi per a preparar un bon sopar i fer gaudir l'estmac. Vaig a
ensenyar-vos el que pot fer-se, cuinant b, en una excursi. Us
proposo de confeccionar una salsa irlandesa (*15) amb llegums, la
resta de vedella freda i tots els desperdicis i menudncies que
tinguem a m.

Era un genial acudit. George tall la llenya del bosc i encengu el
foc mentre nosaltres comenvem a pelar les patates. Quina cosa,
aix de pelar patates! Jo mai no hauria cregut que aquesta ocupaci
prengus tan inconegudes proporcions als ulls del vostre humil
servidor. Emprengurem la feina amb entusiasme, per el nostre
coratge desaparegu en havent preparat la primera patata. Com ms
pelvem, ms pela hi havia, i, un cop tretes les taques i rascats
els ulls, gaireb no restava patata. George vingu a veure-la: era
de la dimensi d'una nou.

-No ho feu, no, aix!- ens digu. -Ho malmeteu tot. Raspalleu-les
noms.

Les raspallrem, per aix era ms fatigs que pelar-les. Cal dir
que tenien formes ben extraordinries: bonys, clots, berrugues!
Treballrem sense descans durant trenta cinc minuts i preparrem
quatre patates; aleshores vam declarar-nos en vaga i reclamrem la
resta del temps per a rentar-nos.

Mai no havia vist semblant cosa per embrutar un home. Gaireb no es
podia creure que el treball al qual havem estat sotmesos Harris i
jo produs solament quatre patates! Aix demostra els resultats que
s'obtenen amb el seny i l'economia.

George: -Quatre patates, noms, a la salsa! Quina estupidesa!

En rentrem cap a mitja dotzena ms i les ficrem a l'olla sense
pelar-les; desprs hi afegrem una col i un mig-peck (1) de psols.
George remen la mescla, fent observar que hi havia lloc encara per
a molta cosa ms.

Explorrem els cistells i aplegrem tots els desperdicis possibles i
imaginables, donant a George mig pasts de porc, una mica de llard i
mitja capsa de conserva de salm, i ho fic tot a la salsa,
dient-nos:

-s l'aventatge que t la salsa irlandesa: que es poden aprofitar
totes les romanalles.

Dos ous que vaig trobar mig trepitjats, seguiren el mateix cam.

-Aix confortar la salsa- digu George.

M'he oblidat d'altres ingredients que utilitzrem, per s que res
no fou perdut. Recordo que Montmorency (que havia seguit amb molt
d'inters totes les operacions) es retir, una mica abans de
terminar-se l'obra, amb posat greu i reflexiu. Uns minuts desprs va
reaparixer amb una rata d'aigua, morta, a la boca, que
indubtablement volia presentar com una contribuci d'ell a la salsa.
Era un sarcasme, o era el desig natural d'ajudar-nos? No gosaria
dir-ho.

Vam discutir si hi ficarem tamb la rata o la deixarem estar.

Harris: -S, s: hem de posar-la-hi! Barrejada amb el que hi ha,
anir de primera i contribuir a fer reeixir la salsa.

George: -Mai ho he sentit a dir, que es posin rates d'aigua a la
salsa irlandesa! Em sembla preferible seguir la norma ordinria, i
no fer noves provatures. No hem de crear un precedent.

Harris: -Si mai no feu la prova, com podeu afirmar el que conv fer?
Les persones com vs sn les que aturen el progrs de la humanitat.
Penseu una mica en el primer home que tast la salsitxa alemanya...

Aquesta salsa assol un xit immens. Mai me n'he llepat tant els
dits. Hi havia quelcom de picant, d'indit per als nostres paladars
fastiguejats dels mateixos plats de cada dia. Aquell menjar tenia un
baf nou i una sabor com cap altra. Era ben nutritiu i compost de
bons elements, com deia George. Els psols i les patates haurien
pogut estar ms tendres; per tant se'ns en donava, tenint tots bons
queixals. Quant a la salsa... un poema! Potser una mica forta per a
un estmac capricis, pero com a nutritiva...

Acabrem el sopar amb una tassa de te i una tarta de cireres.

Durant aquest temps Montmorency emprengu un duel amb la tetera i
fou venut vergonyosament. La tetera havia estimulat la seva
curiositat tot el viatge. S'asseia per ullar-la fit a fit, mentre
bullia, amb una enigmtica expressi. De vegades s'esforava a
excitar-la i grunyia furiosament. Quan la tetera cantava i treia
fum, ell considerava aquestes manifestacions com una provocaci, i
frisava per empendre la baralla; per algun de nosaltres l'agafava,
en aquell moment greu, i se l'enduia lluny de la seva presa.

Aquest dia havia determinat avanar-se. A la primera remor que
produ la tetera s'aixec rondinant i s'hi atans amb gest
amenaador. La tetera era petita, per coratjosa, i li escupiny el
nas.

Montmorency (mostrant les dents i grunyint): -Ah, molt b! Ara us
ensenyar a burlar-vos d'un gos treballador i respectable! Miserable
del nas llargarut! Persona bruta! Veniu ara!

Salt sobre la desgraciada petita tetera i va agafar-la pel bc.

Un alarit s'aixec, en la calma de la nit, capa de glaar la sang a
les venes, i Montmorency, fugint de la barca, es dedic a una
higinica carrera de tres voltes entorn de l'illa, a una marxa de 35
milles per hora, aturant-se a i lla per a enfonsar el seu nas
dintre els tolls frescos de fang.

Des d'aquell dia, Montmorency esguarda la tetera amb una mescla de
veneraci, de desconfiana i d'odi. Aix que la veu, tomba a bon
pas, amb la cua baixa; quan la posem sobre el foc, ell salta fora de
la barca i roman assegut al marge fins que l'operaci s finida.

En havent sopat, George va treure el seu banjo per fer-lo sonar.

Harris: -Tinc molt mal de cap i no em sento prou fort per restar en
companyia vostra.

George: -La msica far posar-vos b: sovint adorm els nervis i
lleva la migranya.- I don dues o tres notes, per ensenyar a Harris
com anava.

Harris: -Prefereixo el meu mal de cap.

George mai no ha aprs a tocar el banjo fins ara; mai no ha trobat a
prop seu gaire encoratjament. Dues o tres vegades prov l'aventura
durant la nostra excursi, i sempre sense xit. El llenguatge de
Harris, en aquelles ocasions, hauria fet desmaiar qualsevol; i
encara Montmorency s'asseia i grinyolava tant de temps com durava la
msica.

-Per qu han de venir-li ganes de lladrar, quan jo toco?- deia
George indignat, tirant-li una sabata per fer-lo fugir.

Harris (atrapant el projectil al vol): -Per qu us vnen ganes de
tocar, quan ell lladra? Deixeu-lo tranquil. Ell no pot estar-se de
lladrar, car t l'oda filharmnica, i s la vostra msica que li
inspira els lladrucs.

George fu el determini de tocar el seu instrument quan fos a casa
seva, per tampoc no va trobar moment propici. Mrs. Poppets
s'exclam tot seguit: -V. sap com de tot cor desitjo escoltar-lo,
per la senyora de damunt la seva habitaci s molt nerviosa, i el
metge es tem que la msica de V. la posi malalta.

George, a la fi, an cent passes ms cap a la plaa. Els vens
presentaren una denncia, s'establ vigilncia i George fou sorprs
_in fraganti_: la seva culpabilitat era manifesta, i se li notific
que havia de deixar en pau els seus vens durant sis mesos.

Al cap d'aquest temps semblava haver perdut tota la seva afici.
Fu, encara, una o dues temptatives per a rependre el seu estudi,
per es trob amb la mateixa fredor, amb la mateixa indiferncia
universal, fins al punt que, completament desesperanat, fu posar
als diaris un anunci de venda, concebut aix: El propietari, no
podent servir-se ms d'aquest instrument, el cedir a baix preu. I
aprengu de jugar a cartes, en canvi.

Quin horrible treball deu sser, l'apendre de tocar un instrument
de msica! S'hauria de fer que la societat, en inters propi, veis
de quina manera pot ajudar un hom amb aquest difcil treball. Doncs
res d'aix.

En altres temps vaig conixer un home que estudiava la gaita, i us
hauria sorprs de veure l'oposici que trobava; no rebia, ni de la
seva famlia, el que se'n diu _clids encoratjaments_. De bon
principi el seu pare refus el propsit amb termes de veritable
antipatia.

El meu amic es llevava molt de mat, per a tocar; per hagu de
deixar-ho crrer per la seva germaneta, una persona molt devota que
trobava fora irreverent comenar la diada d'aquella manera. Llavors
es llev a la nit, per assajar, mentre era al llit la seva famlia;
per la casa va agafar tan mala reputaci, que tamb va haver-ne de
desistir. Els que retiraven tard, s'aturaven a escoltar, i l'endem
contaven a tothom:

-No sabeu? La nit passada s'ha coms un assassinat esferedor a
casa del senyor Jefferson!- I descrivien els crits de la vctima,
els renecs esgarrifosos de l'assass, seguits dels precs de perd i
els darrers sospirs de l'interfecte.

A la fi se li deix practicar el seu art de dia, al darrera de la
cuina, amb totes les portes tancades; per, malgrat les precaucions
preses, encara els millors passatges arribaven a la sala, i
corprenien la mare, fent-li vessar llgrimes. Deia la dona que all
li recordava son pobre pare, engolit, el dissortat, per un tibur,
mentre prenia el bany a la costa de Guinea. Quina relaci hi havia?
No podia dir-ho, la dona.

Se li fu un petit lloc al fons del jard, a cosa de mitja milla
distant de la casa, on el msic anava amb el seu instrument quan
sentia acudir-li la inspiraci. De vegades s'esdevenia que un
visitant de la casa, desconeixedor de les disposicions que s'havien
pres i que s'havien distret de ressenyar-li, anava a passejar pel
jard, on la gaita li feria sobtadament les odes, sense estar
preparat ni saber entendre de que es tractava. Si el visitant era
home vigors, queia en basca; si no, es tornava boig.

Val a dir que un aficionat que aprn de tocar la gaita fa uns
esforos desmesurats i commovedors. Una tal impressi jo vaig
experimentar-la en escoltar el meu jove amic. Deu sser un
instrument molt difcil de fer-lo anar. Cal emmagatzemar molt d'al,
per a tota la tocada, abans de comenar: almenys aix ho vaig
compendre mirant-me Jefferson. Comenava superbament, amb una nota
brbara, plena de coratge, arravatadora, i continuava _apianant_ ms
i ms, finint ordinriament amb farfolleig barrejat de xiulets.

Cal sser molt bona persona, per a tocar la gaita. El jove Jefferson
havia aprs un aire, un noms; per mai no he sentit cap queixa
sobre la migradesa del seu repertori. L'aire en qesti era _Els
Campbells arriben! hooray-hooray!_, segons deia. (El seu pare fins
sostenia que es tractava de _Les campanes blaves d'Esccia_.) Ning
no semblava absolutament segur del veritable nom del fragment, per
tothom, amb unanimitat, li trobaven un caient escocs. Sovint, els
forasters a qui s'havia preguntat si ho endevinaven, havien donat
noms de fragments diferents.

* * *

Harris es trob displicent, desprs de sopar. Jo estic que la causa
d'aix era la salsa que paa. Aquest noi no est gaire fet als bons
aliments. El deixrem a la barca per a sortir a donar un tomb per
Henley. Ens digu que fumaria una pipa, que beuria un got de whisky
i ho disposaria tot per a passar la nit; en tornar, nosaltres li
farem un crit i ell vindria, per a embarcar-nos tots.

-Sobretot no us adormiu, company!

-No hi ha perill, mentre aquesta salsa em faci estar malament- digu
Harris, retornant a l'illa.

Henley feia els seus preparatius per a les regates, i era ple de
gent. Trobrem molts amics, i el temps ens pass rpidament estant
en llur companyia, fins al punt que eren prop de les onze quan
tornvem a casa nostra (com solem dir-ne de la nostra barca),
quatre milles lluny.

La nit era fosca i freda: queia una pluja fina, mentre caminvem en
mig de l'obscuritat tranquilla del camp, i amb veu baixa ens
demanvem si anvem b de cam, tot somiant amb l'interior
confortable de casa nostra, amb la clara llum travessant l'envelat
protector. Desitjvem intensament d'arribar-hi i evocvem, fatigats
i amb gana, l'aspecte del riu ennegrit, el contorn indecs dels
arbres, i sota els arbres (talment sota una gran lluerna) la nostra
barca, tan alegre, tan clida, tan confortable. Ens representvem el
ressop que farem: res de vianda freda, amb tot de molles de pa pel
damunt de la taula. Ja ens semblava sentir la msica afalagadora
dels nostres ganivets i l'alegre xerradissa aixecant-se al mig de la
nit, travessant l'espai. I desitjvem, cada vegada ms, la
realitzaci d'aquest somni.

Aconsegurem, a la fi, el caminet de remolc, vora riu, i ens
sentrem felios; car, abans, no sabem del cert si caminvem vers
el riu o si ens n'allunyvem. Quan un hom est fatigat i voldria
jeure, aquestes incertituds sn flagelladores. Passvem per
Shiplake quan un rellotge sonava tres quarts de dotze. George em
pregunt:

-Per un atzar no sabreu vs quina illa s?

-Oh, no! No ho s pas. Quantes n'hi ha? Jo estava somiant.

-No n'hi ha sin quatre. Tot anir b si aquell s despert.

-I si no ho fos?- vaig exclamar. Per tot seguit deixrem de banda
aquest pensament.

Encarats a la primera illa, frem uns crits que no assoliren
resposta; anrem a la segona, i cridrem igualment, amb el mateix
resultat.

George: -Ara me'n recordo b. s a la tercera illa.

Plens d'esperana corregurem a la tercera illa i cridrem tant com
pogurem. Cap resposta.

El cas esdevenia seris. Era ms de mitja nit, els hotels de
Shiplake i de Henley devien sser plens a vessar, i a mitja nit no
podem pas anar a trucar a les cases venes per saber si llogaven
habitacions.

George: -Tornem a Henley. Escometrem un policia i tindrem
allotjament a la delegaci. Per... i si s'acontenta amb
apallissar-nos i no ens vol engarjolar?

No era cosa de passar la nit barallant-nos amb la policia: majorment
quan no desitjvem sser gratificats amb sis mesos de pres per fer
les coses massa b.

Provrem de reconixer la quarta illa, en mig de la fosca i la
desesperana que ens aclaparava; per sense l'xit ms petit. La
pluja queia espessa i contnua, mullant-nos els ossos i tot.
Aleshores ens demanvem si no eren ms de quatre, les illes que
tenem al davant; si positivament estvem a prop d'elles o a una
milla de l'indret on pensvem estar, etctera, etc. Fins ens
preguntrem si rem a la dreta o a l'esquerra del riu. Sembla tot
tan estrany, tan diferent, a la nit!. Comenrem de compendre els
sofriments dels _Bebs al bosc_.

Al moment que haviem abandonat tota esperana (B prou em consta que
s sempre en aquest moment que es produeixen els esdeveniments, en
les novelles i els contes; per no hi puc fer res. He determinat,
al comenament d'aquest llibre, d'sser estrictament verdic, i vull
ser-ho, malgrat l's obligat de les locucions convencionals
necessries per al meu desig de no moure'm de la veritat.)

Al moment que havem abandonat tota esperana -deia,- de cop i volta
vam distingir, al lluny un llum tot estrany, ultranatural,
bellugads, sobre la ribera oposada, a travs dels arbres. Vaig
pensar, un instant, si es tractaria d'esperits! El llum llua tan
feble, tan misteris! Sobtadament m'acud la idea de si la nostra
barca seria all; i, dominat per la idea, vaig fer un crit tan fort
que la nit sembl esgarrifar-se'n.

Durant un minut no alenrem; desprs... oh msica divina!,
sentrem, com en resposta, el lladruc de Montmorency. Tornrem a
cridar, i vam fer-ho prou fort perqu arribessin a despertar-se set
dorments (per cert que mai no he comprs per qu cal fer ms soroll
per a despertar set dorments que un), i, desprs d'un instant que va
semblar-nos una hora i que serien cinc minuts, veirem la barca
illuminada lliscar dolament en la nit. Desprs la veu adormida de
Harris es deixava sentir demanant on rem nosaltres.

El comportament de Harris fou inexplicable: era ms que l'ordinari
cansament. Men la barca a un lloc del marge on ens era impossible
baixar, i encontinent es qued adormit.

Ens calgu cridar i sermonejar-lo sense miraments per aconseguir
despertar-lo i tornar-li una mica de seny. A la fi assolrem aquest
feli resultat i pujrem a la barca sense ms entrebancs.

Harris tenia una fesomia innoble, que remarcrem en entrar a la
barca. S'hauria dit que estava profundament trastornat. En
preguntar-li si s'havia esdevingut alguna cosa, ens respongu:
-Cignes.-

Segons semblava, haviem ancorat molt a prop d'un niu de cignes, i,
poc desprs de la nostra marxa, la femella, tornant al seu cau,
havia mogut un gran aldarull en descobrir la nostra installaci.
Harris va espantar-la, i ella se n'an a cercar el seu mascle.
Harris afeg:

-He hagut de lliurar un veritable combat amb els dos cignes.

El coratge i la intelligncia prevalgueren, i a la fi venc; per,
mitja hora desprs, havien tornat amb altres divuit cignes! Harris
ens segu contant que havia sostingut una batalla terrible; els
cignes feien els possibles per a llanar Montmorency i el nostre
dissortat company fora de la barca i fer-los ofegar. Va defensar-se
durant quatre hores com un heroi i va destroar la banda, la qual,
a fora de rems, an a rebentar lluny.

George: -Quants cignes dieu?

Harris (adormit): -Trenta dos!

George: -Acabeu de dir divuit!

Harris :-No, no: no s aix. He dit dotze: jo s comptar, em sembla.

Qu hi havia de veritat, amb aquesta histria dels cignes? No ho hem
sabut mai. L'endem mat, altre cop vam demanar-ho a Harris, i ens
digu: -Quins cignes?- convenut que nosaltres havem somiat.

* * *

Oh! Quin plaer, el trobar-se a bord desprs dels neguits passats!
El ressop fou devorat, ms que menjat, i amb gust haurem ajuntat
uns grogs calents si hagussim pogut trobar el whisky; per fou
impossible. Harris, interrogat sobre el que en podia haver fet,
sembl, tractant-se del whisky, que no sabia de que li parlvem.
Montmorency semblava entendre-hi alguna cosa, per no va dir ni una
paraula.

Aquella nit vaig dormir segur, per ms tranquil hauria tingut el
son si no s per Harris. Tinc el record imprecs d'haver estat
desvetllat una dotzena de vegades per ell, que cercava la seva roba
per tota la barca amb una llanterna, i estigu molt capficat tota la
nit. Frem sacsejats dues vegades per veure si jiem sobre els seus
pantalons. A la segona vegada esclat George:

-Mil dimonis! Qu en voleu fer, dels pantalons, ara, al mig de la
nit? Jeieu i dormiu, si us plau!

En tornar-me a despertar, vaig veure Harris molt inquiet per la sort
dels seus mitjons. Encara tinc el record boirs d'haver estat
rodolat sobre mi mateix quan vaig sentir Harris com rondinava:

-Qu caratsus puc haver fet del meu paraigua?

(1) 9 litres de cabuda.




CAPTOL XV

Els quefers de la casa.--Amor al treball.--El vell mariner del riu.
El que en realitat fa, i el que conta.--Escepticisme de la nova
generaci.--Records dels primers assaigs.--El raig.--George practica
clssicament.--El vell barquer. El seu mtode, tot reposat i
tranquil.--El debutant.--A la perxa.--Un trist accident.--Plaers de
companyonia.--A la vela. La meva primera prova.--Ra que explica
perqu no ens vam negar.

L'endem frem matinada, i, per tal de poder satisfer un vivssim
desig de Harris, vam fer un desdejuni senzill, sense dolos. Tot
seguit rentrem i endrerem les nostres coses. (Treball continu
mitjanant el qual comen a presentar-se'm clar un assumpte en que
sempre havia jo dubtat: aix la dona a qui plau d'esmerar el temps,
malgrat no tenir sin una casa per a cuidar.) (*16) A les deu ens
posrem en cam per a la gran etapa que havem determinat de crrer.

El nostre parer era de remar per a variar del remolc. I digu
Harris:

-La millor combinaci ser que vosaltres prengueu tots dos el rem, i
jo m'encarregui del tim.

Confesso que vaig equivocar-me. Harris -deia jo- hauria palesat
millor carcter proposant que treballs George mentre jo reposaria
un xic: a mi em sembla que faig ms del que em pertoca, i s,
aquest, un afer que comena de preocupar-me seriosament.

Sempre em sembla que treballo ms del que em correspon. No s pas
que rondini per la feina: entenguem-nos b. Jo estimo el treball,
m'encisa: fins i tot, pensant en el treball, puc estar-me assegut
durant llargues hores. Em plau moltssim tenir-lo a prop i
m'entristeix separar-me'n. No tingueu por de donar-me'n massa:
amuntonar feina ha estat sempre per a mi una passi. El meu despatx
s ple de treball fins a dalt de tot, de tal manera que difcilment
es trobaria una polzada de lloc disponible. Aviat no tindr altre
remei que eixamplar la casa.

He de dir que cuido amorosament el meu treball. Ara mateix, a casa
meva, tinc assumptes que em foren encarregats fa qui sap els anys.
Doncs b: no hi trobareu ni el senyal d'un sol dit. Els tinc en
molt alta consideraci: alguna vegada trec els papers, per a
espolsar-los. No es trobaria cap home que els conservi ms b. I, si
de vegades reclamo feina, em plau que se'm tracti amb justcia: mai
no en demano ms de la que em pertoca; i no puc suportar que me'n
donin si no l'he desitjada.

George: -Us aconsello de no capficar-vos per aquesta qesti. El
vostre natural, massa tocat i posat, us fa creure que se us carrega
de feina, quan en realitat no en teniu ni la meitat de la que us
pertoca.

Estic persuadit que ho deia per encoratjar-me.

Anant en barca, he observat molt sovint una cosa: cada un t
constantment la idea que ell tot sol s'ho fa tot. Per aix Harris
sostenia que havia treballat noms ell, i que nosaltres havem estat
sempre amb els braos plegats. George va fer-hi broma, entorn
d'aquesta pretensi. Pel que ell deia, semblava que Harris no havia
fet sin menjar i dormir. Havia estat ell, George en persona, qui
havia fet tota la feina digna d'aquest nom, i mai de la seva vida
havia anat d'excursi amb dos plagues com nosaltres.

All va fer riure Harris, el qual digu:

-Em distreu sentir George com parla de treball! (Harris reia a tot
riure.) Si a la mitja hora de comenar es mor de fatiga! Vs l'heu
vist treballar mai!- va fer girant-se vers mi.

Vaig haver de convenir amb Harris que no havia vist treballar
George: almenys des del comenament del nostre viatge.

George: -Jo no s veure, amic Harris, com podeu tenir una opini.
Que em pengin si vs no haveu dormit la meitat del temps. Haveu vist
Harris- em digu a mi -ben despert, fora de les hores de menjar?
Digueu.

La veritat va obligar-me a opinar com George. Harris de ben poca
cosa ens havia ajudat, des del comenament de l'excursi. I Harris
respongu:

-B, suposem que aix s cert; per, de totes maneres, sempre he fet
ms que aquest altre- digu, indicant-me a mi.

George: -Fer menys feina de la que fu, ja no s possible.

Harris: -Aquest s'ha cregut que ve de passatger: em sembla.

Heu's aqu tot l'agrament que em tingueren per haver-los menat, a
ells i la vella barca miserable, un tan llarg tros de cam, des de
Kingston; per haver-los fet de despenser i administrador constant;
per haver-los vetllat amorosament, reduint-me a l'esclavatge. Aix
s el mn.

Aplanrem la dificultat decidint que George i Harris remarien fins a
la travessia de Reading, i que desprs jo remolcaria la barca. No em
plau gaire, ara com ara, remar una barca pesant a contracorrent; i,
si un temps fou en que reclamava, cridant fort, els treballs ms
carregosos, avui per avui m'estimo ms deixar-los a la gent jove.

He observat que gaireb tots els vells mariners es fan enrera quan
es presenta el cas de posar el coll a la feina. Els reconeixereu amb
la manera com seuen a popa i encoratgen els remers contant-los els
meravellosos fets que ells han realitzat, la darrera temporada.

-De qualsevol cosa en dieu treball- diu, entre dos sospirs de
satisfacci, als dos novicis que suen com uns carreters i lluiten a
mort contra el corrent ja fa una hora. -Mireu: Jim Biffies, Jaume i
jo vam fer el passatge de Marlow a Goring, la darrera temporada, en
una sola tarda, sense aturar-nos un minut! Us en recordeu, vs,
Jaume?

El Jaume, que s'ha fet un llit a proa amb tots els cobertors i
abrics que ha pogut trobar, i que durant dues hores hi ha dormit a
sobre, es mig deixondeix, en escoltar que es demana el seu parer, i
detalla tota la qesti, recordant que els calgu treballar contra
un corrent de mil dimonis i un violent hurac.

El primer interlocutor: -Pot ben calcular-se, aquella marxa, a ra
de 34 milles, segurament. (Agafa un altre coix i se'l posa sota el
cap.)

Jaume (rondinant amb to de retret): -No, no: exagereu, Tom. A unes
33 milles.

Desprs tots dos, fatigats per l'esfor de la conversa, ronquen de
bella manera. Els dos ximplets que van als rems, plens d'ufana per
tenir l'honor de carregar uns professionals com Jaume i Tom,
multipliquen els esforos.

Rondalles per l'estil d'aquesta recollia jo amb avidesa, en la meva
joventut, de llavis dels meus primognits, i me les empassava totes
al peu de la lletra, i sempre desitjava apendre'n de noves. L'actual
generaci sembla haver perdut la fe en els temps passats. A un
aprenent que havem tingut nosaltres tres la darrera temporada, li
vam servir tots els contes possibles sobre les nostres herocitats
d'altres temps. De primer foren les histries clssiques (mentides
seculars en honor dels remers); desprs altres set histries,
enterament originals de la nostra invenci, una de les quals,
perfectament versemblant, era treta d'una aventura que realment
s'havia esdevingut, anys abans, als amics d'uns amics nostres: s a
dir, una histria que tot miny de fe podia ben creure sense
desprestigiar-se gens ni mica.

Doncs mireu aquell jove beneit de quina manera es mof de nosaltres.
Ens preg de repetir alguns dels nostres episodis ms colpidors, i
aix ho vam fer. En acabat, volgu jugar deu contra u que de tot
all no n'havem executat res.

* * *

Aquell mat vam conversar sobre les nostres aventures martimes, i
vam sortir a parlar del nostre debut en l'art nutic. (*17) Per la
meva part, el record ms antic que en guardo s el d'una multa d'un
ral imposada a cada un, la qual fou pagada entre cinc companys, per
haver menat, de dia, al llac Regent.Park un raig (una barca de molt
curiosa construcci) i per haver-nos retardat un xic a comparixer a
la casa del guarda del parc per eixugar-nos. Aix va fer que
adquirs el gust de l'aigua, i folgadament vaig practicar-m'hi en
els diferents camps de les fbriques de teules, als afores: exercici
ms interessant i emocionant del que podeu creure, sobretot quan un
es troba al bell mig del raig i el propietari dels materials usats
en la fabricaci de les teules compareix sobtadament amb una estaca.

Bon punt us adoneu del bon senyor, la primera cosa que se us acut s
de no perdre el temps amb paraules, i, si pogussiu excusar-vos, amb
tota polidesa, d'ajuntar-vos amb ell, ho fareu de bona gana. El
vostre objectiu s la fugida, per la part oposada a l'indret on ell
es troba, i eclipsar-vos tot tranquillament i amb rapidesa, com si
no l'hagussiu vist. Ell, ben al contrari, manifesta un viu desig
d'estrnyer la vostra m i enraonar amb vosaltres: ni que conegus
el vostre pare i fos un dels vostres ntims amics. Per, malgrat
aquests detalls, no se us acut la idea d'acostar-vos-hi. Desitja
dir-vos que us ensenyar d'agafar les seves planxes per a fer una
canoa, per a vosaltres us sembla que no cal que es prengui tanta
molstia, car penseu que la vostra cincia s suficient per
agenciar-vos l'aparell, i no voleu de cap manera molestar-lo ni
accepteu la seva proposta.

A despit de la vostra falta d'inters, segueix freturs per
aplegar-se amb vosaltres, i ja se us fa empipadora l'nsia amb que
recorre els costats del raig per a rebre-us en el vostre desembarc.

Quan es tracta d'un senyor gros, de curt al, vosaltres podeu
escapolir-vos-en amb facilitat; per, si s jove i de bones cames,
es fa inevitable l'encontre. L'_interviu_ s extremadament breu; ell
s m en la conversa, i les vostres observacions sn gaireb totes
d'ordre monosillbic i exclamatiu. Us esmunyiu tan aviat com podeu.

Durant tres mesos vaig dedicar-me a aquest esport, i, havent
aconseguit dominar aquesta branca de l'art, vaig decidir-me pel rem,
i em vaig fer soci d'un dels clubs nutics de la La. Freqentant
aquest riu, sobretot els dissabtes a la tarda, aviat su bons per a
menar una barca, apreneu d'evitar els abordatges i l'enfonsament per
part dels altres parroquians. De seguida s'adquireix la manera
curiosa de posar-se al fons de la barca i salvar-se, aix, de les
cordes de remolc que vnen a recollir-vos per a llanar-vos a
l'aigua. Per tanmateix aix no s gaire elegant. Fou al Tmesis, on
vaig assolir aquesta qualitat, i la superioritat del meu art s avui
molt admirada, principalment per la seva originalitat.

George no va aficionar-se a l'aigua fins als setze anys. Eren vuit
amics (tots de la seva edat, si fa o no fa) que per aquell temps
anaren tots plegats a Kew, un dissabte, amb el projecte de fer en
barca el viatge a Richmond i retornar. Un dels vuit, nomenat
Joskins, provet d'un cap desmesurat, els digu que l'embarcar-se
era cosa d'all ms distreta. (Havia anat en barca un cop o dos a la
Serpentina, a l'Hyde-Park.)

En arribar a l'embarcador, la marea es retirava un bon tros,
acompanyada d'un vent fort, per no van impressionar-se, i
comenaren a triar una barca. A l'embarcador hi havia una canoa de
regates, de vuit rems, que els fascinava els ulls, i declararen que
cabalment era all el que ells volien. El patr all no hi era; i
l'encarregat de representar-lo s'esfor a calmar-los l'entusiasme
per la canoa, mostrant-los dues o tres barques escaients, de les que
s'acostuma a pendre per a excursions. Per aquestes no els feien
felios: era la canoa de regates la que ells volien.

L'encarregat va deixar-la a punt, i els xicots, traient-se les
americanes, es prepararen a pendre lloc. Aquell home va fixar-se en
George (que aleshores era, com avui, el de ms pes de la colla) i el
propos per al nmero 4. George respongu que aniria de bon grat en
el 4, i salt dins l'embarcaci, posant-se d'esquena al governall, a
la part davantera. Amb prou feines van poder-l'hi fer cabre, i,
reeixint en l'obra, pujaren els altres companys.

L'escollit per a fer de patr era un xicot excesivament nervis, al
qual Joskins explic les regles del governall, i tot seguit va
posar-se al seu lloc com a capit de la nau, prevenint als companys
que l'nica cosa que havien de fer era, senzillament, imitar-lo.

Quan tots estigueren a punt, l'encarregat de la canoa agaf un garfi
i els llan al mig del corrent. Del que pass desprs, George no
pot donar-ne detalls. T la sospita d'haver rebut, al moment mateix
de la marxa, un violent cop a l'esquena, provinent del puny del rem
del nm. 5, per al mateix temps, com per art de bruixeria, va
fugir-li el seient, quedant assegut al fons de l'embarcaci. Tamb
observ un incident curis: el nm. 2 caigu de clatell a la cova,
amb les cames en l'aire, vctima d'un atac, probablement.

Passaren el pont de Kew a una marxa de vuit milles per hora i amb la
barca de travs.

Joskins era l'nic que remava. George, havent retrobat el seu
seient, prov d'ajudar-lo; per, aix que fica a l'aigua el rem, el
veu desaparixer sota la barca, amb gran sorpresa seva. El timoner
deixa anar les cordes del governall sobre la borda i esclata en
sanglots.

George no sap tampoc explicar com van fer-s'ho per al retorn: noms
li consta que hi van estar quaranta minuts. Una gran gentada els
seguia, amb l'esguard, sobre el pont de Kew, interessant-se en llurs
esforos i prodigant-los diversos consells sobre el que havien de
fer. Tres vegades volgueren passar a l'altra banda de l'arc, i totes
tres foren llanats enrera; i, sempre que el timoner aixecava el cap
i veia l'arc a sobre, tornava a obrir les seves catarates.

George afeg: -Aquell dia vaig creure que mai no hi tindria afici,
a embarcar-me.

Pel que toca a Harris, aquest t ms costum de remar en aigua de mar
que en aigua dola, i diu que, com a exercici, prefereix el primer.
No pas jo! Recordo que l'altre estiu vaig pendre un petit vaixell a
Eastbourne; un temps havia practicat el rem al mar, i ara em creia
que ho faria b, per vaig veure que m'havia oblidat absolutament de
tot. Mentre un dels meus rems era ben endintre de l'aigua, l'altre
passejava en l'aire, i, per poder agafar igual quantitat d'aigua de
l'un i l'altre costat havia de posar-me dret. Aleshores abundaven en
aquell lloc les persones elegants i distingides, i em calgu passar
pel mig en tal positura. Bon punt vaig sser al mig de la platja,
vaig llogar un vell barquer per a la tornada.

Com em plau, veure remar els vells barquers, sobretot aquests que
sn llogats per hores! Llur mtode s tan majestus, tan reposat,
tan tranquil, tan sense precipitacions, tan sense esforos
desordenats, que sn, cada dia ms, l'herncia de la vida en el
segle XIX! Mai no se'ls veu estirar els muscles per passar al davant
d'altres barques, i no s'enfurismen si la llur queda enrera. Aquesta
calma la trobareu sempre, almenys tractant-se de barques que duen la
mateixa direcci. Aix de quedar-se enrera, que tant contorba i fa
enquimerar tothom, els barquers ho suporten amb una sublim igualtat
d'nima, donant-nos, aix, una bella lli contra l'ambici i el
menyspreu.

Remar purament i simple, ben lliure la barca, no direm que sigui un
art molt difcil d'assolir; per el mateix exercici exigeix una
prctica molt llarga a l'home que vulgui aparixer d'un posat
natural i elegant davant els espectadors. El comps sol sser el que
entrebanca el novell remador.

-s ben estrany- diu, tot desencaixant els seus rems dels vostres,
la vigsima vegada, en cinc minuts. -Quan sc tot sol, vaig d'all
ms b!

Veure dos novicis assajar de pendre el comps tots junts, s la cosa
ms divertida. Bow no pot anar a comps de Stroke (1), el qual,
segons diu el primer, t una manera de remar, impossible. Stroke
s'indigna i diu que fa tot el que pot per adaptar-se a la curta
capacitat de Bow. Bow s picat, i prega a Stroke de no capficar-se
per ell i aplicar els grans ressorts del seu cervell a donar el
comps posible. -Fora que canviem de lloc...- afegeix amb la idea
que el canvi establir la bona harmonia.

Durant un centenar de metres van passablement; desprs Stroke
endevina de sobte el motiu de llur dificultat.

-Jo us dir el que s- fa dirigint;se a Bow. -s que vs teniu els
meus rems! Doneu-me'ls, si us plau.

Bow: -Ja estranyava jo que no me'n pogus servir! Ara s quan anirem
b- afegeix somrient i prestant-se de bon grat al canvi.

Per ara tampoc no van gaire b. Stroke ha d'estendre forosament
els braos, a riscos de desarticular-los, per menar aquests rems,
mentre el parell de Bow colpegen fort el pit d'aquest a cada
braada. Fan un altre canvi, i finalment treuen la conclusi que el
patr els ha donat uns rems dolents, i tots dos omplen de
malediccions el patr, la qual coincidncia els disposa cordialment
l'un vers l'altre.

* * *

George: -Fa temps que penso manejar la perxa per canviar d'exercici.

No s pas tan senzilla cosa com sembla. Remant, un hom aprn
fcilment a fer anar la barca, per cal molt temps de prctica,
abans de maniobrar amb precisi i sense fer passar el riu per les
vostres mnegues.

Havia conegut un jove que tingu un greu accident el dia del seu
debut. Havia comenat b, i havia assolit un aplom meravells. Anava
de cap a cap de la barca manejant la perxa amb tanta ardidesa com
traa, plantant-la al davant i corrent fins a l'extrem de popa, com
si fos vell en l'ofici. All era magnfic, i ms ho hauria estat si,
per dissort, no hagus donat un pas ms, distret tot admirant el
paisatge, i no hagus sortit sobtadament de la barca. La perxa
s'havia ben enfonsat al fons del riu, i el jove hi rest agafat
mentre la barca s'allunyava. Val a dir que la posici no era gaire
digne. Un bordegs que anava per la ribera crid a un petit company
endarrerit: -Corre, que veurs un simi sobre un pal.- Jo no podia
ajudar-lo, car ens havem oblidat (la dissort se'ns posava pel mig)
de proveir-nos d'una perxa de recanvi. No podia fer altra cosa que
seure i mirar el pacient. Mai no oblidar la seva expressi mentre
la perxa de mica en mica anava enfonsant-se. Deia mil coses...

El vaig veure com descendia a l'aigua gentilment, xapotejar i
mullar-se fins als ossos, i em vaig tenir el riure davant la cara de
llstima que feia. Desprs s, que vaig riure durant una estona,
fins que vaig donar-me compte que no n'hi havia per tant. Jo mateix
no estava dins una barca, tot sol i sense perxa, sense esperana,
al caprici del corrent i potser prop d'un entrebanc?

Vaig comenar a indignar-me contra el meu company, que havia
desembarcat d'aquella manera, deixant-me anar. En tot cas, no hauria
d'haver-se emportat la perxa.

Va endur-se'm el corrent, com un quart de milla, fins que vaig
veure, ancorada al mig del riu, una barca de pesca amb dos vells
pescadors asseguts. Aquests observaren que anava dret vers ells, i
em cridaren que em fes a un costat.

-No puc pas!

-Per si no ho proveu!

Quan vaig sser prop d'ells, vaig explicar-los la meva situaci, i
m'abastaren al vol i em deixaren una perxa. I ben content podia
estar de trobar-los all, car cinquanta metres ms avall hauria
encallat.

La primera vegada de manejar la perxa, fou amb tres companys que
havien d'ensenyar-me'n. Com que no marxrem plegats, vaig avisar-los
que arribaria primer, per a treure la barca remant mentre els
esperava.

No em fou possible llogar cap perxa, aquella tarda: eren totes
compromeses, i vaig haver-me d'acontentar seient en un marge mirant
l'aigua com lliscava. Al cap d'una mica, la meva atenci era atreta
per un home que, amb un vestit i una gorra exactament iguals a la
gorra i al vestit que portava jo, manejava la perxa dins una barca.
Era novici en l'art, ben segur, i la seva manera d'obrar era molt
interessant. No se sabia el que anava a esdevenir cada vegada que
ficava la perxa a l'aigua: ni ell tampoc, no ho sabia. Ads
impulsava cap endavant, ads cap enrera, i sovint voltava entorn de
la perxa. Ell semblava ms aviat sorprs, que no indignat, a cada
resultat assolit per aquelles maniobres.

No trig gaire a tenir miradors: fins van fer-se apostes a veure un
altre cop de perxa quina sorpresa cmica tindria.

Al cap d'una estona, per l'altra vora de riu, apareixen els meus
companys, i es queden mirant-se tamb aquell jove. No el veien sin
d'esquena, i pel vestit i la gorra van figurar-se que era jo, llur
benvolgut company, que estava exhibint el meu talent. No vulgueu
saber el xivarri que van moure, ni la broma despietada que van fer.

De moment no vaig compendre llur equivocaci, i vaig pensar: -En
fan un gra massa, de pendre's semblants llibertats amb un estrany!-
Per encara no havia tingut temps d'avisar-los i sermonejar-los que
m'adonava clarament de llur malents, i em vaig amagar darrera un
arbre.

Du meu, i com ridiculitzaren aquell pobre jove! Durant cinc minuts
li etzibaren tota mena de bromes, escarnis, burles sense nom; totes
les conegudes i les que inventaren de noves. Li bramaren els acudits
exclusius de la nostra penya. i que, per tant, li devien sser
perfectament inintelligibles. Per aleshores, incapa de suportar
per ms temps llurs bromes grolleres, es gir i els meus amics li
pogueren veure la cara. Vaig notar, complagut, que encara els hi
quedava prou decncia per semblar avergonyits. Li digueren que
l'havien pres per un conegut, i esperaven que no els creuria tan
insolents que poguessin fer tals bromes a una persona que no fos un
de llurs amics. I amb aquestes explicacions l'assumpte qued resolt.

Recordo que Harris em cont una aventura de la qual havia estat
l'heroi, prenent el bany a Bolonya. Anava nedant prop del riu quan
sent que l'agafaven pel coll i l'enfonsaven, vulgues o no, dintre
l'aigua. Va lluitar amb violncia, per el seu adversari era d'una
vigoria herculiana i tots els seus esforos per fugir foren intils.
Quan s'havia ja cansat de donar puntades de peu i cops de puny i
aixecava son pensament vers solemnes horitzons, fou alliberat.

Quan pogu aixecar-se va esguardar el seu martiritzador que romania
al seu costat rient a tot riure i que, en veure Harris, recul
consternat. -Oh, dispensi, dispensi!- murmurava, tot confs. -El
prenia per un amic.

Harris es tingu per molt feli de no haver estat pres per un parent
d'aquest amable bromista: probablement hauria estat ofegat sense
misericrdia.

Navegar a la vela exigeix cincia i prctica. Quan era petit no me'n
donava compte i fins pensava que aquest exercici era tan instintiu
com el joc de pilota o el marro.

Tenia un company que compartia les mateixes idees meves, i, un dia
que el vent bufava fort, ens determinrem d'assajar aquest esport.
La nostra idea era de remuntar des de Yarmouth (on residem) fins a
Yare. Llogrem, doncs, un veler prop del pont i marxrem.

Al moment de desamarrar, l'home que ens llogava el vaixell ens
digu:

-s mal dia, per fer aix! Farien b de seguir un _rull_ i _orar_
ms endavant, encara que arribin a tombar (*18).

-Farem el que ens semblar ms b- li respongurem acomiadant-nos
amb un jois bon dia, tot pensant el que voldria dir orar i el que
haviem de fer en trobar un rull.

Vam remar fins a perdre de vista la vila, i desprs, trobant al
davant nostre una llarga extensi d'aigua sobre la qual bufava un
vent de tempesta, pensvem que havia arribat el moment de comenar
les nostres operacions.

Hector (crec que aquest era el seu nom) continu remant, mentre jo
desembolicava la vela: cosa molt complicada, amb la qual vaig
reeixir, a la llarga. Per, on era el capdamunt de la vela?
Instintivament prengurem la part baixa per la part alta i
procedrem a collocar-la tal com ens vingu, trigant molt de temps
a fer-la onejar. La vela s'havia ficat al cap que es tractava d'un
funeral: que jo era el cadver i ella el sudari. Desprs, comprenent
que anava equivocada, em colpej el cap amb sa part baixa i refus
de servir.

Hector: -Mulleu-la: esteneu-la sobre la borda i remulleu-la b. Els
mariners mullen sempre les veles, abans d'hissar-les.

Vaig seguir el seu consell, i encara s'agreuj ms la situaci; car,
si no s gens agrads estar embolicat del cap o de les cames dintre
els plecs d'una vela eixuta, s desplaent, en absolut, sofrir aquest
suplici dintre una vela mullada.

A la fi pogurem aixecar-la aplegant totes les nostres forces, i la
collocrem, no del tot com s'esqueia, sin de travs, i la lligrem
al pal amb la corda d'amarratge, que a tal objecte vam tallar.

Que el vaixell no es submerg, ho garantitzo com un fet; per sc
incapa d'explicar la ra de la seva clemncia. Sovint ho he pensat
desprs i mai no he trobat una explicaci satisfactria d'aquest
fenomen. Potser el resultat fou degut a l'obstinaci prpia de tota
cosa d'aquest mn. Potser el vaixell dedua, judicant lleugerament
la nostra conducta, que havem sortit a bona hora per sucidar-nos,
i volgu contrariar el nostre projecte. s l'nica suposici que puc
fer.

Vam esforar-nos desesperadament a mantenir-nos sobre el vaixell, al
preu d'una lluita enervadora, agafant-nos a la borda talment com la
mort agafa sa presa.

Hector: -Els pirates i altres gents de mar, durant la marea, lliguen
el governall i amarren la vela triangular de gran cofa. No podrem
nosaltres fer el mateix?

Jo era de parer d'alleugerir l'extrem de la crugia (*19).

Com que la meva opini era ms fcil de seguir, vam adoptar-la, i,
tornant a agafar les vores de la barca, li donrem tota la latitud.
La barca remunt el corrent, una milla, a una marxa que mai no he
retrobat i que mai ms no tornaria a sostenir. En una recolzada don
tal cop de banda que la vela es mig colg d'aigua; desprs es
redre, per miracle, i an a parar contra un llarg banc de tarquim.

Aquest banc de tarquim fou la nostra salvaci: el vaixell va fer un
solc com si fos una rella, i s'atur. Nosaltres comprovrem, amb
estranyesa, que podem encara bellugar-nos com volem, que no havem
estat sacsejats i projectats mateix que psols dins una bufeta
inflada. Aprofitrem l'ocasi per arrossegar-nos fins a la drissa
que sost la vela i tallar-la.

Ja en tenem ben b prou, d'aquest esport de navegar a la vela, i no
ens vingueren pas ganes de continuar un joc del qual ens havem
saciat. L'excursi havia estat bona, interessant, agitada, i rem
del parer de pendre ara el rem, sols fos per variar.

Amb els esforos que frem per sortir del tarquim, vam trencar un
rem, vam servir-nos de l'altre amb grans precaucions; per era vell
i dolent, i es trenc amb ms facilitat, encara, que el primer,
deixant-nos sense esperana.

Al davant nostre el tarquim s'estenia cosa de cent metres; al
darrera, hi havia l'aigua. No tenem altre recurs que restar
asseguts esperant el primer que passs.

No era pas un dia escaient per atreure els passejadors. Al cap de
tres llargues hores se'ns present una nima sota la forma d'un vell
pescador, el qual amb grans dificultats va salvar-nos, i ens remolc
feliment fins a la duana de la vila.

La propina per aquest home, la trenca dels rems i la nostra excursi
de quatre hores i mitja, ens costaren els dinerets que anvem posant
dins la guardiola un grapat de setmanes. Per havem adquirit
experincia, i diuen que, a qualsevol preu que es pagui, s sempre
barata.

(1) Bow i Stroke sn els noms donats generalment als barquers; Bow,
el que rema al davant; Stroke, el de ms enrera. L'autor ac els
considera com a personatges de la seva narraci.




CAPTOL XVI

Reading.--Una barca de vapor ens remolca.--Les embarcacions petites
sn ben empipadores: sempre es fiquen pel mig i fan nosa als
vapors.--George i Harris tornen a fer una escapada de llur feina.--
Streatley i Goring.

A quarts d'onze som a les envistes de Reading. El riu, ac, s brut
i trist, i no s cosa d'entretenir-se massa per aquests indrets. El
poble s antic i clebre: data dels temps llunyans del rei Ethelred,
quan els danesos ancoraren llurs vaixells de guerra a Kennet i es
llanaren de Reading per destruir Wessex. s on Ethelred i el seu
germ Alfred lliuraren batalla amb els pagans, vencent-los. Ethelred
pregava i Alfred combatia.

Molt ms tard, Reading sembla haver estat escollit com un indret a
propsit per arrecerar-s'hi quan els assumptes no presenten a
Londres gaire bon caient. Sempre que una calamitat flagella
Westminster, el Parlament es replega rpidament a Reading. El 1625
els tribunals de justcia van seguir-lo i tota la cria hi sojorn.
Heu's ac perqu fra bo que de tant en tant caigus a Londres algun
petit flagell, per a desembarassar la ciutat dels homes de lleis i
del Parlament.

Reading estigu sitiat pel comte d'Essex durant la Lluita
Parlamentria, i al cap d'un quart de segle el princep d'Orange
derrot ac les tropes del rei Jaume. Enric I s enterrat a l'abadia
dels Benedictins, fundada per ell; les runes mereixen sser
visitades. El fams Joan de Gant fou casat amb Lady Blanca en la
mateixa abadia.

A la resclosa de Reading vam trobar una barca de vapor d'uns amics,
la qual ens remolc fins a cosa d'una milla de Streatley. Aquesta
manera de navegar s, evidentment, fora agradosa: jo, almenys,
m'estimo molt ms navegar aix que no amb rem. El viatge, per,
hauria estat encara molt ms plaent si no s per unes quantes
petites embarcacions menyspreables que seguit seguit es posaven
davant nostre, obligant-nos, per a no abordar-les, a donar
contramarxa o haver d'aturar-nos a cada moment. Veritablement s una
cosa empipadora, i caldria pendre una decisi encaminada a fer
moderar la marxa de tals embarcacions, que tanmateix sn molt
impertinents. Xiula que xiula, a perill de rebentar la caldera, i ni
aix amb prou feines podeu aconseguir que us deixin el pas lliure.
De bona gana hauria jo enfonsat, si m'ho haguessin deixat fer, un
parell d'aquelles petites barques, per a donar-los una lli.

El riu esdev encisador, un poc ms enll de Reading. El cam de
ferro descompon el paisatge pels voltants de Tilehurst, per des de
Mapledurham a Streatley s admirable.

Ms enll de la resclosa de Mapledurham es passa per davant de
Hardwick-House, on Carles I jugava a bols. Les proximitats de
Pangbourne, on s'aixeca l'original i petit hostal _del Cigne_, deuen
sser tan conegudes dels aficionats a les exposicions de pintures
com ho sn dels propis estadants.

El vapor ens deix dalt la gruta, i aleshores digu Harris que havia
arribat el meu torn de remar. Aix era ben fora de ra. Havia estat
convingut, aquell mat mateix, que jo menaria la barca fins tres
milles ms amunt de Reading i n'rem encara deu milles avall (*20).
No hi havia dubte que eren ells, els que havien de remar. Per no em
fou possible de convncer Harris ni George, i, per estalviar
discussions, vaig pendre els rems (*21).

Goring, al marge esquerre, i Streatley, al de la dreta, sn (cada un
en son aspecte) uns encisadors indrets. La immensa extensi d'aigua
que forma el Tmesis a Pangbourne fa venir ganes de servir-se de la
vela durant el dia, i dels rems amb claror de lluna. Els panorames
de que gaudiu sn bonics a tot ser-ho.

Nosaltes tenem el projecte d'arribar-nos aquell dia fins a
Wallingford, per l'aspecte afalagador i rioler del riu fu
aturar-nos una estona. Deixrem la barca al pont per visitar
Streatley, i dinrem a _El Bou_, amb la ms gran satisfacci de
Montmorency.

Diu que, les muntanyes que s'aixequen a l'una part i l'altra del
riu, s'unien antigament i formaven una barrera al mateix indret per
on avui passa el Tmesis, el qual finia en un llac immens ms enll
de Goring. Jo no puc afirmar ni contradir aquesta versi, i he
d'acontentar-me amb fer-ne esment.

Streatley s una antiga plaa originria, com quasi totes les viles
riberenques del Tmesis, de l'poca anglo-saxona.

Goring no s tan agrads com Streatley, per s bonic, a la seva
manera, i sap fer-se apreciar del visitant. Es troba ms a prop del
ferrocarril...

Ho dic per si se us acut la idea d'anar-vos-en de l'hotel sense
pagar el compte.




CAPTOL XVII

Dia de bugada.--Peixos i pescadors.--De l'art de pescar amb canya.--
Un consciencis pescador amb esquer.--Una histria de pesca.

Ens aturrem dos dies a Streatley i donrem la nostra roba a rentar.
Prou havem provat de fer-nos-ho nosaltres a la mateixa aigua del
Tmesis, sota l'alta direcci de George, per el resultat havia
estat menys que satisfactori. Va sser contraproduent, car els
nostres vestits es trobaren en ms dolent estat desprs d'haver
volgut rentar-los nosaltres. Eren bruts, molt bruts, abans de
l'operaci, (s'ha de dir amb justcia), per encara podien
portar-se. Desprs de la nostra rentada, era tot al revs. El riu,
entre Reading i Henley, va quedar molt ms net, per la senzilla ra
que totes les impureses que entre aquestes dues viles encloa, foren
curosament recollides i guardades per la nostra roba.

La bugadera de Streatley va dir-nos que no tenia altre remei que
fer-nos pagar el triple del preu ordinari, explicant-nos que la
feinada que havia tingut era ms pel fang que havia hagut de treure
que per altra cosa. El compte fou pagat sense badar boca.

Les encontrades de Streatley i de Goring sn un centre important de
pesca. Un hom pot dedicar-s'hi en les millors condicions. El riu s
abunds en sollos, gobis, anguiles i alguns altres peixos d'aigua
dola. Res tan fcil com asseure's i provar-ne la captura.

Les persones que es dediquen a aquest exercici, mai no poden haver
res. Que jo spiga, mai no s'ha pescat a l'alt Tmesis altra cosa
que peixets sense profit, els quals res no tenen que veure amb all
que s'entn per pesca. La Guia local dels pescadors del Tmesis no
diu si es pot agafar res: s'acontenta amb dir que aquell indret s
un bon lloc per a pescar-hi. Pel que jo he vist all mateix, puc
confirmar la seva opini. No hi ha al mn un rec en el qual hi hagi
ms quantitat de peixos, ni on s'hagi vist pescar ms. Hi ha
aficionats que ho practiquen un dia, i d'altres que ho practiquen un
mes. Podeu posar-hi un any, si voleu: el mateix t.

La Guia dels pescadors del Tdmesis diu que es troba en aquests
indrets el sollo i la perca, per la Guia cau en errada. El sollo i
la perca poden, efectivament, passejar-se per aquests llocs:
evidentment n'hi ha. Dels marges estant, se'ls pot veure en colles,
que s'acosten amb la boca oberta i mig cos enfora de l'aigua,
reclamant una molla de pa; que us volten i entrebanquen els vostres
moviments mentre preneu el bany, fins a fer-vos enfurismar. Per
s'erra de mig a mig el que cregui que se'ls pot agafar amb una cuca,
amb un ham o amb tota altra mena d'esquer. No. Aix, tanmateix, no
s pas cert.

Jo no sc bon pescador. Hi va haver una poca en que em vaig aplicar
particularment a aquest passatemps, i vaig fer, al meu entendre,
sensibles progressos; per els vells pescadors em deien que mai no
faria res de bo, i m'aconsellaren que plegus. Jo aguantava b la
canya, tenia aplom i peresa natural a bastament, per ells afirmaven
que mai de la vida no seria all que se'n diu un pescador: no tenia
la imaginaci prou desenrotllada. Afegien que com a poeta, autor de
novelles a pesseta, etc., etc., podia haver estat a l'altura de la
meva tasca, per que el titol de veritable pescador del Tmesis
exigeix una imaginaci ms subtil i una fora inventiva de ms
empenta que la meva.

Hi ha persona persuadida que la sola cosa que es requereix per sser
un bon pescador s saber contar amb naturalitat, i sense
enrojolar-se, moltes mentides. Van equivocats. La mentida vulgar,
ordinria, no s cosa que valgui la pena: s bona per als
principiants. Els pescadors experimentats se'ls reconeix pels
detalls circumstancials, per la manera com saben adornar els fets,
per l'aire que saben donar-hi de minuciosa i pretensiosa veritat.

No t cap importncia el dir: Ahir a la tarda vaig agafar quinze
dotzenes de perques, o b: El dilluns darrer vaig pescar un gobi
que feia tres peus, del cap a la cua, i pesava divuit lliures. Sn
confidncies sense habilitat, sense traa, que demostren coratge i
res ms. Un pescador com cal, s'avergonyiria d'emprar semblant
sistema; el seu tarann s tot un estudi.

Arriba tranquil, el barret al cap, agafa la millor cadira, encn la
pipa i reposa en silenci. Deixa que els joves venguin llurs
histries abracadabrants, i, en un moment de silenci, es treu la
pipa de la boca, llana la cendra lluny del taulell del bar, i diu:

-Dimarts a la tarda s que vaig fer bona pesca! Per ms val que no
en parli.

-Oh! Per qu?

-Perqu m'exposo que ning no em cregui- segueix dient el gatamoixa,
amb calma. Torna a pipar, i demana un ral de _scotch_.

Es produeix un silenci, car ning no se sent prou segur de si mateix
per a contradir el vell. Aquest continua amb accent pla i natural, i
amb posat reflexiu :

-No. Jo mateix que us parlo no m'ho creuria si un altre m'ho conts.
Per, qu us dir, pobre de mi? s un fet. Havia roms tota la tarda
assegut, i no havia pescat sin unes miserables dotzenes de peixets
i una vintena de sollos. Estava per abandonar aquell exercici, quan
heu's ac que sento, tot d'un plegat, una estirada forta del fil de
la canya. "Deu sser una altra cosa raqutica" vaig pensar, i vaig
voler-ho aixecar. Per, nois, impossible moure la canya. Fins al cap
de mitja hora no em fou possible agafar aquell diable de peix. A
cada moment em creia que anava a fer-se trossos. A la fi vaig
enganxar-lo, i... qu direu que era? un esturi: un esturi de
quaranta lliures pescat amb canya, nois. S, s; ho era. Se us far
molt estrany, per ho era. Amo: un altre ralet de _scotch_, si us
plau.

I comena a descriure la sorpresa dels que foren espectadors del fet
meravells, el que va dir la seva muller en tornar a casa, i
l'opini que meresqu a John Buggles.

Un dia vaig demanar a un hostaler riberenc si alguna vegada no
l'enutjaven, els pescadors, amb llurs contes.

-No, no,: paraula que no. I menys ara! Al principi s, que arribaven
a esglaiar-me; per avui me'ls escolto tot el dia tranquillament.
Tot s l'acostumar-s'hi.

He conegut un jove molt meticuls que havia decidit no exagerar les
seves agafades de peix en ms d'un vint per cent, quan va posar-se a
pescar amb esquer.

-Quan he agafat quaranta peixos, dic que cinquanta, i aix amb
aquesta proporci. No vull mentir ms, pequ la mentida s un pecat-
deia.

El seu vint per cent no era gaire fructus: mai no pogu
servir-se'n. La ms grossa quantitat de peix que arrib a pescar en
un sol dia va pujar a tres, i de cap manera no pogu afegir a tal
nombre un vint per cent, tractant-se de peixos. Fu pujar la
proporci a un trenta tres i un ter per cent, que tampoc no era
gaire soluci per aplicar a un o dos peixos. Per facilitar
l'operaci resolgu doblar la quantitat justa.

Durant dos mesos va seguir aquesta regla: desprs se'n fastiguej.
Ning no se'l creia, en dir que noms havia doblat el nombre; cap
consideraci no va assolir, car la seva moderaci el deixava amb
molt desaventatge vers els altres pescadors. Quan havia agafat tres
peixos i n'anunciava sis, el vieu posar-se tot gels en sentir un
altre pescador com proclamava: -Doncs jo n'he agafat dues dotzenes.-
Les quals dues dotzenes ja sabia perfectament que es reduen a un
sol exemplar.

A la fi arranj amb si mateix un pacte definitiu, que d'en
d'aleshores ha observat sempre religiosament. El tal pacte
consisteix a comptar cada peix per deu i comenar la pesca amb el
mateix nombre de deu. Si no havia agafat res, anunciava deu peixos.
Impossible, amb el seu sistema, agafar-ne menys de deu: aquesta era
la clau del seu secret. Si, per una d'aquelles sorts, arribava a
pescar-ne un, en comptava vint: dos en valien trenta; tres,
quaranta; i aix successivament.

Fou un mtode tan senzill com ben imaginat, que va fer-se fams
desprs, quan es tract d'aplicar-lo en general a tota la corporaci
de pescadors. El comit de l'Associaci de Pescadors del Tmesis en
recoman la prctica, fa cosa de dos anys; per alguns dels seus ms
antics membres s'hi oposaren.

-Pendrem- digueren -en consideraci la idea, a condici que el
nombre proposat fos doble i que cada peix es compts per vint.

Si mai teniu una tarda per perdre vora l'aigua, us aconsello
d'entrar a un petit hostal riberenc i asseure-us al volt del
taulell. Per endavant podeu estar segurs de trobar un parell
d'herois de la canya que, paladejant llurs grogs calents, us
contaran en mitja hora prou histries de pesca per fer-vos patir una
indigesti tot un mes.

* * *

George i jo--no s pas que s'ha fet, aquest Harris. Ha sortit ben
dinat per fer-se afaitar, ha tornat per passar quaranta minuts
netejant-se les sabates, i ha desaparegut desprs.--George i jo, amb
el gos, abandonats a la nostra sort, anvem la segona tarda a donar
un tomb per Wallingford, i, en tornar, ens aturrem a un petit
hostal, ve del riu, per a refer-nos i pendre un refresc. Entrrem a
seure al reservat, on hi havia un vell, un bon home, fumant una
llarga pipa de terra cuita, i vam agafar-hi conversa.

El vell: -Avui ha fet un bon dia: no els sembla?

Nosaltres: -I ahir va fer un bon dia, tamb.

Tots plegats: -I dem, probablement, far tamb un bon dia.

George: -Les collites es presenten b: em sembla.

Desprs, per una o altra ra, el vell sap que som forasters al pas
i que havem de marxar l'endem. Mentrestant, els nostres ulls
tafanegen l'habitaci i es fixen en una antiga vitrina polsosa,
collocada dalt la repisa de l'escalfapanxes, dintre la qual hi ha
una truita. Per quina truita! Em fascin, de tan monstruosa com
era. De primer antuvi vaig creure que no fos un bacall.

-Ah!- fa el vell, seguint la direcci del meu esguard. -s una bona
pea: oi? Qu li sembla?

-Ben extraordinria: paraula.- vaig murmurar jo.

-Quant creu V. que pesa?- demana George. I el vell respon:

-Divuit lliures i sis unces. (Llevant-se i ficant-se l'abric.) S.
Far setze anys el dia 3 del mes vinent, la vaig pescar prop del
pont. M'havien dit que era al riu. Jo que s, vaig proposar-me
agafar-la i vaig sortir amb la meva. Em sembla que de peixos
d'aquesta mida no se'n veuen gaires. Bon dia, senyors.

I sort, deixant-nos sols. Desprs del que va dir-nos, ens fou
impossible allunyar els ulls d'aquell peix. Quina bstia tan
notable. No li triem els ulls de sobre, quan el cotxer de la
cantonada, que s'havia aturat a l'hostal, entr amb un bock de
cervesa a la m i tamb clav la vista en el peix.

George: -Una truita de bona mida, tanmateix: oi?

El cotxer: -I tal, si ho s, senyor!- I, desprs d'un dileg amb son
xop, afeg: -No hi eren, vosts, all, quan fou pescada aquesta
pea?

-No- digurem nosaltres. -Som forasters.

-All havien d'sser, doncs! Aviat far cinc anys que la vaig
pescar, aquesta truita.

-De deb?- pregunto jo. -Su vs qui la va pescar?

-S, senyor- respon l'home illustre. -La vaig pescar prop la
resclosa, o all que en deien llavors la resclosa, un divendres a la
tarda, amb un ham. Havia sortit a pescar sollos, i era ben lluny de
pensar amb cap truita, quan vaig sentir aquest monstre al cap del
fil. Que em tallin el cap si no em fu anar de quatre grapes en
l'aire. Motius hi havia, tanmateix! Feia vint-i-sis lliures! Vaja,
senyors: adu-siau.

Al cap de cinc minuts entr un tercer home i ens explic com havia
agafat aquell peix de bon de mat. Tot seguit marx i fou reemplaat
per un individu que era en el ple de l'edat slida i solemnial, el
qual va asseure's davant la finestra. Ning no badava boca. George
es gir vers el nou vingut i li digu:

-Li prego que dispensi la llibertat que nosaltres, forasters a la
localitat, gosem a pendre'ns. Per li serem molt agrats si tingus
la bondat de dir-nos com va pescar V. aquella truita d'all.

-Qui els ho ha dit, que he pescat jo aquesta truita?- fu tot
sorprs.

-Ning, per sospitem per instint que V. s l'autor de l'herocitat.

-Oh! s veritablement extraordinari! s increble!- exclam el molt
garneu en mig de fortes riallades. -El cas s que tenen ra vosts!
Vaig sser jo, en efecte, qui la va pescar. Per la seva suposici
s molt singular. s una cosa molt extraordinria!

I ens cont que li calgu mitja hora per agafar-la, que li havia
trencat la canya, que l'havia duta amb molt de compte fins a casa
seva i que pesava trenta quatre lliures.

Sort de la sala, i aleshores entr l'amo de l'hostal, al qual
referrem les nombroses histries que haviem sentit contar sobre la
truita. L'home es rebentava de riure, i nosaltes tamb riem.

-s molt divertit s a dir que Jim Bates, Joe Muggles, M. Jones i
el vell Billy Maunders els han contat que tots ells havien agafat
aquest peix? s bona, aquesta!- feia el bon home tot enriallat. -Ves
si haurien volgut donar-me-la per a posar-la al meu sal, si ells
l'haguessin pescada! Com hi ha mn!

I ens cont la veritable histria del peix.

L'havia pescada ell, quan ell era miny, sense cincia ni
experincia, mercs a la inexplicable bona sort que acompanya sempre
els nois quan fugen d'estudi i pesquen una estona amb un tros de
cordill lligat a l'extrem d'una branca. Aquesta truita li havia
estalviat una bona pallissa en tornar a casa, i meresqu que el
mestre el castigus fent-li copiar moltes vegades una regla de tres,
i amb uns exercicis gramaticals.

En aquest moment el cridaren. Nosaltres restrem sols,
contemplant-nos encara l'admirable peix. George va interessar-s'hi
de tal manera, que s'enfil dalt d'una cadira per examinar-lo ms
b. La cadira rellisc, i, per a no caure, s'agaf desesperadament a
la vitrina. Aquesta i George i la cadira vingueren a terra amb gran
soroll.

-No heu fet pas malb el peix!- vaig cridar esparverat, corrent vers
George.

-Em penso que no- respongu aixecant-se amb precauci i mirant
entorn seu.

Per s, que l'havia fet malb. Era a terra en mil bocins. (I dic
mil quan potser no n'hi havia sin noucents. No vaig comptar-los.)

Ens va semblar molt estrany, inexplicable, que una truita
embalsamada es trenqus aix a petits bocins.

I, realment, hauria fet estrany tractant-se d'una truita
embalsamada. Per no ho era.

Aquella truita era de guix.




CAPTOL XVIII

Rescloses.--George i jo som fotografiats.--Wallingford.--
Dorchester.--Abingdon.--Un cap de famlia.--Bon lloc per a
negar-s'hi.--Un dificults passatge del Tmesis.--Efecte
desmoralitzant de l'aire de riu.

L'endem, de bon mat, vam sortir de Streatley i remuntrem a rem
fins a Culham, on dormrem sota la nostra teulada.

Entre Streatley i Wallingford el riu no ofereix gaire inters. A
partir de Cleve hi ha una extensi de sis milles i mitja sense cap
resclosa: la ms llarga que existeix passat Teddington. L'Oxford
Club aprofita aquest espai per entrenar els seus remers.

Aquesta manca de rescloses els aficionats al rem la veuen com una
bona condici, per les persones que cerquen atractius i
distraccions se n'enyoren. De mi puc dir que em plauen, les
rescloses: trenquen la monotonia del vogar. M'agrada de deb anar
assegut a la barca i sentir-me remolcat lentament, fora de les
fresques profunditats, per anar a raure a noves sinuositats del riu,
de torbs riolers, o, ben altrament, desaparixer del mn i esperar,
mentre grinyolen les negres portes, que la llum passi en febles
raigs per llurs escletxes fins que el riu apareix bell i somrient en
tota la seva amplria. Als meus ulls llisca la barca, llavors, fora
de sa estreta pres, per tornar encara a trobar l'acollida de les
aiges plena de benvolena.

Les rescloses sn indrets molt pintorescos. El guarda vigors, sa
muller joiosa i llur fill sn simptiques persones amb les quals us
plau d'enraonar.(1)

Dems, es troben altres barques i s'entaula xerramenta. El Tmesis
no fra tan delicis com s, sense les rescloses mig cobertes de
branques i flors que fan de dol envelat.

En parlar de rescloses, em ve a la memria un incident esdevingut a
George i a mi, no fa gaire, un mat d'estiu, a Hampton-Court.

Feia un dia esplndid, i la resclosa era plena de pblic. Segons s
costum en el riu, un fotgraf professional anava a treure una vista
de tots nosaltres, durant la nostra ascensi per les aiges. Jo, en
un principi, no me'n vaig adonar, i em va sorpendre molt veure
George ordenant amb rapidesa els plecs del seu pantal, allisant els
seus cabells i posant-se la gorra enrera de fais corprenedora; tot
seguit prengu una expressi de bondat i tristesa alhora, va
asseure's amb posat gentil i fu tots els possibles per amagar els
peus.

De moment vaig pensar que no hagus vist alguna noia coneguda i que
es preparava per a un encontre. Tothom, a la resclosa, semblava
esculturat: els uns drets, els altres asseguts, presentaven unes
actituds tan originals, tan curioses, que nicament recordava
haver-les vistes en els ventalls japonesos. Totes les noies
somreien. Quina dolor que irradiaven llurs fesomies! Els homes
plegaven les celles i apareixien nobles i majestuosos.

De cop i volta vaig compendre tot all el que significava, i vaig
tenir por de no ser-hi a temps. La nostra barca era en primer terme,
i hauria estat poc delicat deslluir la fotografia per culpa meva.
Vaig posar-me de cara a l'aparell, a la part davantera de la barca,
sostenint-me en un garfi, amb una actitud que feia endevinar
agilitat i vigoria. Tamb vaig arreglar-me els cabells, deixant-me
caure un rull sobre el front, i vaig adoptar una expressi graciosa
i un gest decidit, el qual, segons m'han dit sempre, m'escau d'all
ms.

Quan espervem el moment solemnial, vaig sentir una veu que cridava
darrera nostre:

-Teniu compte amb el nas!

Jo no podia girar-me, per a veure de que se les havien ni de quin
nas es tractava; per vaig dirigir una llambregada obliqua al
apendix nasal de George, qui el tenia en son lloc i no podia
modificar-se'l gens ni mica. Llavors, fent el borni, vaig
inspeccionar, el meu; comprovant que no podia oferir res ms del que
oferia.

-Teniu compte amb el vostre nas, vosaltres, els de davant, els del
gos! Aparteu el nas!- repet la mateixa veu, ms fort.

No gosvem a girar-nos. El fotgraf posava la m sobre el tap de
l'objectiu i la placa podia sser impressionada instantniament.

Anaven per nosaltres, aquelles veus? Qu significaven els nostres
nasos, en aquella ocasi, i per qu calia separar-los? Aleshores
tota la resclosa fu un crit i una veu estentria fu sentir-se
darrera nostre:

-Teniu compte amb la vostra barca, senyors! Vosaltres, els de la
gorra vermella i negra! Si no cuiteu, seran els vostres cadvers el
que retrataran!

Amb una ullada comprovrem que la nostra barca s'havia enganxat amb
un tros de fusta que l'aigua de la resclosa, passant-hi per sobre,
feia penjar. Va venir d'un segon que no fssim engolits.

Rpids com el pensament, agafrem un rem cada un i deslliurrem la
barca amb un vigors cop sobre el mur de la resclosa. No cal dir que
tots dos caigurem de clatell.

El nostre retrat no tingu pas l'xit que es podia esperar. La
nostra sort volgu que el fotgraf poss sa infernal mquina en
moviment a l'instant precs en que nosaltres estvem tombats
d'esquena, amb un gest que venia a dir: On sc? Qu passa?, i els
nostres peus es bellugaven follament en l'aire.

Els nostres quatre peus, en la fotografia, tanmateix hi feien de
gurdia: no es veia gran cosa ms. Aquells peus ornaven completament
el primer terme, i darrera els peus s'endevinava confusament la
silueta d'altres barques i alguns detalls del paisatge. Totes les
coses i els individus semblaven mesquins i insignificants, al costat
dels nostres peus. Tot el pblic se sent avergonyit d'sser aix
reprodut, i no volia comprar cap cpia. El propietari d'un vapor
que havia encarregat sis fotografies, va desdir-se de la comanda en
veure el clix, fora que pogus mostrar-se-li on era el seu vapor.
All que ning no pogu indicar-li, es trobava darrera el peu dret
de George.

Hi hagu discussions desplaents, car l'operador era d'opini que
nosaltres havem de pendre cada un una dotzena de fotografies, des
del moment que ocupvem nou dcimes parts de la placa. Per vam
declinar l'oferiment, dient-li:

-No refusem, de cap 'manera, sser fotografiats un dia o altre, per
preferim ser-ho en la nostra posici normal.

* * *

Wallingford, a deu milles sota Streatley, s un poble molt antic,
que ha concorregut de fais activssima a la histria d'Anglaterra.
Era tot de fang a l'poca dels bretons, els quals s'hi atrinxeraren
fins al moment de ser-ne llanats pels romans. Els murs de terra
deixaren lloc aleshores a resistents fortificacions, de les quals el
pas del temps no ha pogut esborrar encara els senyals: heu's ac com
aquells vells constructors del mn coneixien l'art d'edificar.

A l'indret mateix on els romans esdevingueren vencedors, combateren
ms tard els salvatges saxons i els gegantins danesos, fins a
l'arribada dels normands. Pels temps de la Lluita Parlamentria,
Wallingford, plaa fortificada, sofr un llarg i pens setge de
Fairfax. Acab per rendir-se i vei arrasar les seves muralles.

De Wallingford a Dorchester les proximitats del riu sn ms
muntanyoses, ms variades i pintoresques. Dorchester s a mitja
milla del Tmesis: s'hi pot arribar pel riu mateix amb llanxa, per
la millor combinaci s deixar l'aigua a Days Lock i fer una
passejada en ple camp. La vila s antiga i embolcallada de pau i
d'un silenci tot soporfic. Com Wallingford, s'havia fet important a
l'poca primitiva de la Gran Bretanya, i aleshores s'anomenava
_Caer-Doren_ (la ciutat de l'aigua). Un temps ms prxim a
nosaltres, els romans hi fundaren un camp atrinxerat, i les seves
fortificacions, avui tan poca cosa, eren aleshores mateix que
muntanyes. A l'poca saxona fou la capital del comtat de Wessex: fou
gran, forta, i avui viu eternament ensopida, lluny de l'agitaci del
mn.

Els marges del riu sn bellssims i fecunds a Clifton Hampden,
petita vila tot a l'antiga, plena d'encisadora tranquillitat i
enjoiada de flors. Si desembarqueu a Clifton per dormir-hi, el
millor que podeu fer s anar a estatjar-vos al _Barley Mow_, que s,
indubtablement, el ms original dels antics hostals que existeixen
sobre l'alt Tmesis. s a la dreta del pont i fora del poblat. Les
seves teulades baixes, recobertes de palla, i les finestres amb creu
li donen el caient d'una casa de conte de fades. A l'interior,
aquesta semblana s encara ms remarcable.

L'indret fra ben adequat per estatjar l'herona d'una novella
moderna, la qual herona s sempre divinament gran i passa el
temps redreant-se en tota la seva alta figura. Al _Barley Mow_,
cada vegada que aix volgus redrear-se, tocaria de cap al sostre.

Per a un embriags, en canvi, aquest lloc no fra gaire escaient,
perqu hi ha unes quantes sorpreses, com escales inesperades que cal
pujar o baixar per anar d'una habitaci a l'altra. Trobar la seva
cambra i, un cop dintre, saber trobar el llit, serien per a ell dues
feines absolutament impossibles.

L'endem, voolent sser a Oxford a la tarda, ens llevrem ben de
mat.

s cosa que sorprn, com un hom matineja quan va d'excursi!
Embolicats com esteu amb un senzill cobertor sobre el fons de la
barca, i amb una maleta Gladstone per coix, mai no sentireu
aquelles spliques que a casa s costum de fer amb un accent tot
humil: -Deixeu-m'hi tombar sols sigui per cinc minuts!

A dos quarts de nou ens havem desdejunat i passvem Clifton Lock.

De Clifton a Culham la ribera s plana i montona, sense cap
inters; per, en passar la resclosa de Culham (la ms freda i
profunda del Tmesis), el paisatge s'embelleix.

El riu travessa pels carrers d'Abingdon, tipus de poble provinci
modest, tranquil, mereixedor de tota estima, per horriblement
trist. El poble s'enorgulleix del seu antic origen, malgrat no
pugui, en aquest aspecte, comparar-se amb Wallingford. En altres
temps s'aixecava per aquests indrets una famosa abadia; avui, en les
seves runes santes, es despatxa cervesa forta. A l'esglsia de Sant
Nicolau s'admira la tomba de John Blackwall i de Joana sa muller,
els quals moriren el mateix dia 21 d'agost de 1625, desprs d'una
vida de feli matrimoni. En una altra esglsia, la de Santa Elena,
es diu si W. Lee, que mor el 1637, don a llum dues centes
persones, fora tres. Si sabeu desxifrar aquest problema, trobareu
que la famlia de W. Lee l'havien formada 197 persones. W. Lee, cinc
vegades batlle d'Abingdon, va sser, indubtablement, un benfactor
per a la seva generaci, i estic segur que com ell no en trobarem
gaires en el populs segle dinou.

D'Abingdon a Nuneham Courtney el riu s veritablement agrads.
Nuneham Park mereix una visita en dies fixats: dimarts i dijous. Hi
ha una bona collecci de quadros i curiositats. L'estany que hi ha
sota el desembarcador de Sandford, justament darrera la resclosa, s
un lloc magnfic per a negar-s'hi. El corrent s d'una
extraordinria violncia, i el que hi caigui no es faci pas la
illusi de tornar a sortir-ne. Un obelisc assenyala l'indret on dos
homes van negar-se prenent el bany. Els esglaons que hi ha al peu de
l'obelisc serveixen generalment de trmpol als joves banyistes que
volen fer-se crrec del veritable perill del lloc.

Iffley Lock i el seu mol, una milla abans d'arribar a Oxford, sn
el motiu predilecte dels de la _Confraria del pinzell_ que
freqenten el Tmesis. Quan ja s'han vist els quadros, sol passar
que l'original no plau tant.

A dos quarts d'una de la tarda passvem per Iffley Lock, i, en
tenir-ho tot a punt per al nostre desembarc, comenrem la nostra
darrera milla.

El passatge ms difcil que conec del riu s aquest d'Iffley a
Oxford. Penso que nicament els que hi foren nats poden seguir
endavant. Jo hi he passat qui sap les vegades i mai no he sabut
trobar la bona direcci. Aquell que pugui remar d'Oxford a Iffley
sense aturar-se ja podria viure, sota un mateix sostre, en bona
intelligncia amb sa muller, sa sogra, sa germana gran i la vella
minyona del temps de sa infantesa.

El corrent se us emporta, ads a la dreta, ads a l'esquerra; us fa
anar al bell mig del riu, us fa fer tres voltes seguides i us torna
a xuclar, posant-vos a risc, a cada operaci, de quedar-vos fets una
coca, xocant amb una altra barca.

Pel que acabo d'explicar compendreu que estigurem a punt d'abordar
moltes barques durant aquesta milla, com d'sser abordats per moltes
d'altres. Resultat: una salsa de paraules... verdes.

No s pas per qu, per el cert s que, mentre un hom s al riu, t
sempre l'humor d'all ms irritable. Petiteses que en terra
passarien sense concedir-hi la menor importncia, us fan enfurismar
bojament quan sou per sobre l'aigua. Quan Harris i George estaven
fent beneiteries amb les vaques, jo somreia amb indulgncia; per,
quan feien el tarambana estant dintre el riu, jo utilitzava un
vocabulari que faria glaar a les venes la sang de qualsevol. Si una
barca se'ns posa entremig en la nostra ruta, em cal fer grans
esforos per contenir les ganes d'agafar un rem i matar tot el
passatge.

El carcter ms dol es torna violent i bevedor de sang en trobar-se
sobre una barca. Una vegada va escaure's de navegar jo uns instants
amb una noia: en terra tenia un gnit encisador, i a sobre l'aigua
feia fredat escoltar-la:

-Aix el dimoni se l'emports!- cridava quan un dissortat remer
se'ns posava al mig del pas. -No podria mirar on va, aquest
imbcil?- O b: -Quina poca solta d'aparell! Quina cosa ms
ridcula!- quan la vela no s'enrotllava com calia. I la noia s'hi
feia brutalment a cops de puny.

Per en terra era, com he dit, adorable.

L'aire de riu t un efecte desmoralitzador sobre el carcter. D'aqu
ve aquesta grosseria dels mariners, entre ells, quan sn dintre
l'aigua, i que usin un llenguatge que ells mateixos condemnen en
llurs moments de tranquillitat.

(1) Un temps eren simptiques persones, etc. La _Conservancy_ sembla
haver-se constitut en societat per a la collocaci d'imbcils. Una
part de nous guardes, principalment als indrets ms freqentats del
riu, sn vells rondinaires, irritables, veritablement inadequats a
llurs funcions.   (Nota de l'autor).




CAPTOL XIX

Oxford.--Montmorency es creu que s al cel.--La barca llogada en
l'Alt Tmesis: bondats i aventatges.--L'orgull del Tmesis.--Canvi
de temps.--El riu sota diferents aspectes.--Vetlla poc divertida.--
Sospirs vers l'Intangible.--Conversa animada.--George executa
variacions amb el banjo.--Una lgubre melodia.--Un altre dia de
pluja.--Fugida.--Un ressop i un brindis.

Vam passar dos dies, molt agradables, a Oxford; per hi ha massa
gossos, ac. Montmorency va tenir onze duels el primer dia i catorze
el segon. Es creuria que era al cel, segurament.

Les persones de feble constituci o de no gaires ganes de treballar
tenen el costum de llogar una barca a Oxford i deixar-se lliscar a
flor d'aigua; per les persones d'energies han de donar-se aquesta
diada de lluita a contraorrent, experimentant la positiva
satisfacci de caure d'esquena i d'esgargamellar-se cridant, uns i
altres. Jo vaig provar aquestes sensacions quan Harris i George
remaven i jo duia el governall.

Als que fan la sortida des d'Oxford, jo els aconsellaria de pendre
llur prpia barca (fora que puguin pendre la d'un altre, procurant
no sser descoberts). Les barques de lloguer que es troben al
Tmesis ms enll de Marlow, generalment sn bones barques,
suficientment calafatejades i resistents al naufragi, mentre siguin
ben menades: tenen llocs reservats per a seure i van provedes de
tot el material necessari de rems i governall.

Val a dir que de boniques no ho sn gaire: sn d'aquella mena
d'embarcacions amb les quals un hom no pot ufanar-se i donar-se
importncia. El barquer que les mena s modest, reservat: prefereix
anar per la banda de riu ombrejada pels arbres i fer la major part
possible del trajecte de bon de mat o a les primeres hores del
vespre, quan creu que ning el pot veure. Quan veu, de la barca
estant, una persona coneguda, s'arramba rpidament al marge i
s'amaga darrera un arbre.

Un estiu vaig anar amb una colla que havia llogat una d'aquestes
barques per alguns dies d'excursi. Cap de nosaltres no sabia qu
era aix que se'n diu _barca de lloguer:_ ni quan ens la vam veure
al davant vam saber-la distingir. Per endavant havem escrit
demanant un doble esquif.(1) En arribar amb els nostres sacs de
viatge, donrem els nostres noms, i l'home ens digu:

-S, s, perfectament: vosts sn la colla que ha escrit per a un
doble esquif. Molt b. Jim: porteu _L'orgull del Tmesis_.

El noi marx, i cinc minuts desprs tornava amb una pea de fusta
antidiluviana, desenterrada d'algun cau, d'on l'haurien treta amb el
menor perjudici possible. La meva idea, al primer cop d'ull, fou que
es tractava d'una relquia romana qualsevol. Relquia de qu? No ho
sabia. Potser d'un bagul de mort. Les encontrades de l'alt Tmesis
sn riques en relquies romanes, i per aix vaig creure versemblant
la meva idea. Per l'home ms seris de la nostra colla, no gaire
geleg, menyspre la meva _relquia romana_ i proclam que per a la
ms migrada intelligncia (i semblava apenat de no poder
considerar-me de tal categoria) la cosa portada pel miny era
evidentment una balena fssil. I ens fu remarcar una pila de
senyals per a provar que aquell cetaci devia haver pertangut al
perode preglacial.

Per a resoldre les dues opinions demanrem al miny (recomanant-li
que no tems de dir tota la veritat) si era una balena fssil
preadamtica o un fretre rom de les primeres edats. I el miny
respongu:

-s _L'Orgull del Tmesis_.

Aquesta resposta ens sembl escaient i vam donar-li dos penics com a
recompensa pel seu acudit. Per, en veure que persistia a prolongar
la broma, ja massa llarga per al nostre gust, acabrem per
empipar-nos.

-Apa, noi, apa- digu, amb veu grossa, el nostre capit. -Ja n'hi ha
prou, de contar coses absurdes. Emporteu-vos-en a casa aquest
bugader de la vostra senyora mare, i torneu amb una barca.

El propietari en persona vingu, mentrestant, i ens assegur, sota
la seva paraula d'home competent en la matria que all era una
barca de deb: el doble esquif triat expressament per a la nostra
excursi.

Rondinrem tant com pogurem. Almenys l'hagus emblanquinada amb
cal, o l'hagus enquitranada, o hi hagus fet quelcom per a
distingir-la d'un malendre. Ens digu que _L'orgull del Tmesis_
servia tal com estava; que ning, en quaranta anys, n'havia tingut
la ms petita queixa i que no veia per quin motiu havem d'sser
nosaltres els primers.

No vam dir res ms. Reforrem la barca(?) relligant-la amb
cordills, i als indrets d'on ms atrotinada es veia vam enganxar-hi
paper pintat. Desprs resrem les nostres oracions, i embarcrem.

Trenta cinc xelins va costar-nos el lloguer, per sis dies, d'aquell
invlid, que haurem pogut comprar per quatre xelins i sis penics a
qualsevol mercat d'encants.

El temps canvi al tercer dia (parlo del nostre viatge actual). El
retorn des d'Oxford el comenrem que plovia a bots i a barrals.

El riu sembla un raig d'or fos a la llum del sol, reflectida pels
remolins de les ones, que daura les soques gris-verdes dels faigs i
s'entafora pels senders ombrvols i frescals. Aquest sol va pertot:
baixa a encastar diamants a les rodes dels molins, petoneja les
liles, juga amb l'aigua nevosa de les barreres i argenta els murs i
els ponts endomassats de molsa. Illumina els ms humils poblats i
fa enciser cada viarany, cada prat; s'amaga pels canyars, mostra sa
cara riallera a totes les rieretes tributries del riu, llisca
joiosament, all a l'horitz, per sobre una muni de veles, i omple
l'aire d'un dol esplendor.

Ben altrament, quan la pluja cau, seguit seguit, sobre l'aigua lassa
i gelada del riu, direu que aquest pertany aleshores al reialme de
l'Enyorana. Direu que se senten els sords gemecs d'una dona
adolorida, mentre els arbres negres i silenciosos, coberts de boira,
s'aixequen mateix que fantasmes als ulls contristats: mateix que
fantasmes diablics.

La llum del sol s la sang vivent de la naturalesa. La nostra mare
la Terra sembla tota trista i sense energia quan aquesta llum
benfactora deixa d'escalfar-la. Ens encomana sa tristesa i sembla
que ens deixi, com la vdua que ha perdut l'objecte de sa tendresa:
els fillets es complauen a agafar-li la m, per no la veuen pas
somriure.

Tot el dia el passem remant sota la pluja. Qu melangis, aquest
treball! Nosaltres ja ens ho agafem rient. s una mudana de temps!
Val la pena de conixer el riu sota els seus diferents caients: no
podem pretendre de tenir sempre sol, ni hauria estat tampoc gaire
distret. La naturalesa s bella, fins i tot quan plora...

Harris i jo vam sentir un veritable entusiasme durant les primeres
hores, i entonrem una can que glossava els gaudis de la vida
bohmia, lliure en la tempesta com en el bon temps, al grat de tots
els vents i joiosa amb la pluja tan benfactora. Aquesta can
ridiculitzava les persones que no saben estimar aquesta manera de
viure. George, menys entusiasmat, obr el seu paraigua.

A l'hora de dinar muntrem el nostre sopluig, i el mantingurem tota
la tarda, deixant lliure, al davant, un petit espai per a poder
remar i mirar cap enfora. Aix frem nou milles, i en sser nit
arribrem Day's Lock.

Honradament no podria dir que la vetlla fos alegre. La pluja queia
persistent i regular; la barca, amb tot el que encloa, era ben
remullada. El dinar no ens havia deixat gaire satisfets: el pasts
de vedella freda embafa molt aviat quan no es t molta gana. A mi
m'hauria vingut de gust una costella. Harris ponderava el mrit del
llenguado i de la salsa blanca. El sobrant del seu pasts va
donar-lo a Montmorency, que el refus (picat, tal vegada, per
l'oferiment), anant a asseure's a l'altre extrem de la barca.
George, sentint-nos enraonar d'aquells plats, exclam:

-Deixeu-me acabar de menjar la meva vedella freda sense mostassa!

Desprs de dinar, frem una partida de _nap_, a deu cntims la
jugada, durant hora i mitja. George guany vint cntims. Sempre hi
t sort, en el joc. Harris i jo vam perdre, just just, deu cntims
cada un. Aleshores pensrem plegar de jugar.

Harris: -El joc engendra una excitaci perjudicial, quan es prolonga
massa.

George: -Us invito a la revenja.

Per Harris i jo vam determinar no seguir lluitant contra el dest.
Ens obsequirem amb una mixtura de _toddy_ i garlrem una estona.

George: -Fa dos anys, en una excursi al Tmesis, vaig conixer un
miny que va dormir, dins la barca, mullat per una nit com aquesta,
i li sobrevingueren unes febres reumtiques de les quals no pogu
curar. Mor deu dies desprs, i tingu una llarga agonia. Era ben
jove i estava a punt de casar-se.

Aquesta histria record a Harris que un amic seu, que marx formant
part dels Voluntaris, dorm sota sa tenda, a Aldershot, en una nit
de pluja molt semblant a la nostra i l'endem es despert coix per
tota la resta de la seva vida. -Us hi presentar quan siguem a
Londres, i el vostre cor plorar sang- afeg.

Aquests records ens portaren a una afalagadora conversa, sobre la
citica, febres, reumes, malalties dels pulmons, bronquitis, etc.
Harris fu observar la terrible situaci que passarem si un de
nosaltres caigus seriosament malalt durant la nit, allunyats com
rem de metges i d'auxilis.

Una distracci, qualsevol, esdevenia necessria, desprs d'aquesta
conversa. Vaig proposar a George que tragus son banjo i executs
una can cmica. No cuit pas gaire a fer-ho; per, com que no
podia argir les absurditats acostumades en semblants casos, (M'he
deixat els papers de msica a casa, etc., etc.), agaf l'instrument
i comen: _Dos ulls fets malb..._

Jo sempre havia considerat aquesta can com una veritable
ximpleria, per George sab extreure'n una tristesa tan corprenedora
que tot me'n vaig admirar. A mesura que les fnebres estrofes se
succeen, Harris i jo ens sentem impulsats a caure l'un en braos
de l'altre, desfets tots dos en llgrimes; per reprimrem l'emoci
per escoltar en silenci aquesta rstica i planyvola melodia.

En arribar a la tornada, frem un desesperat esfor per semblar
joiosos; tornrem a omplir els gots i comenrem a cantar. Harris
feia de _leader_, mentre George i jo seguem a certa distncia.

Dos ulls negres fets malb.
Oh, Du! Mireu quina cosa
Tan sols per dir a un hom les seves culpes.
Dos...

Ens aturrem, impotents per a continuar. No podem suportar
l'inenarrable acompanyament de George quan subratllava aquest _Dos_,
donat l'estat de lassament en que ens trobvem. Harris es pos a
gemir com un nen, i Montmorency lladrava fins a fer creure que el
cor li dolia o que tenia mal de queixal.

George volgu passar al couplet segent. Creia que, un cop entrenat,
traduiria ms b el sentit de la msica, la qual semblaria llavors
menys trista. La majoria va oposar-se a aquesta temptativa.

No sabent que ms fer, anrem a jeure: s a dir, que ens despullrem
per a fer com si dormssim al fons de la barca, durant tres o quatre
hores. Amb all ens procurrem una mica de son agitat, fins a les
cinc del mat. Aleshores ens vam llevar i ens desdejunrem.

El segon dia fou tot igual al primer. Plovia a tot ploure, i,
embolicats amb els nostres mackintoshes, ens deixrem lliscar
dolament al llarg del riu, sota el nostre envelat protector.

Un de nosaltres (no s pas qui: potser jo) fu grans esforos,
durant el trajecte del mat, per ressuscitar la vella can bohmia:

Som fills de la natura
La pluja ens alegra el cor...

Per no vaig tenir xit. El fams

Tant se me'n dna, de la pluja: ja us ho dir.

expressava tan b els sentiments de tots, que era intil cantar-ho.

Malgrat tot, estvem d'acord en un punt: que calia seguir la broma,
fos com fos. Havem sortit a fer una excursi de quinze dies sobre
el riu, i haviem de frur completament el nostre viatge de plaer. Si
en aquest viatge hi morim, fra ben trista cosa per als nostres
amics i coneguts, per qu hi podem fer? Tornar-nos-en, per la
pluja, en un clima com el nostre, era crear un precedent desastrs.

Harris: -No ens queden sin dos dies, i nosaltres som joves i forts.
Hem d'arribar al capdavall.

Cap a les quatre comenrem a discutir projectes per a la vetlla.
Ens trobvem aleshores una mica ms enll de Goring. Determinrem
anar fins a Pangbourne i aturar-nos-hi per a fer-hi nit.

-Una altra vetlla agradosa!- digu George.

I restrem tots tres asseguts i capficats amb aquesta perspectiva. A
les cinc serem a Pangbourne; a dos quarts de sis ja haurem sopat.
Llavors serem lliures per anar a passejar-nos pel poblat, sota les
ruixades de la pluja, fins a l'hora d'anar a jeure, o b estar-nos
al sal d'un restaurant delitant-nos amb la lectura de l'almanac a
la llum pllida d'una llntia.

Harris: -L'Alhambra ser ms animat, potser...- I tragu el cap per
inspeccionar el cel.

-Amb un ressop a X... (2)- vaig afegir jo inconscientment.

Harris: -Evident! s ben trist haver decidit romandre enganxats a
aquesta barca.

I el silenci s'establ per uns instants. Desprs digu George:

-Si no hagussim jurat crrer a una mort segura dins aquest vell
fretre movent... (i llan una llambregada d'indefinible malvolena
a la barca), fra important fer l'observaci que hi ha un tren que
surt de Pangbourne a les cinc i minuts, el qual tren ens deixaria a
Londres a temps per a menjar una costella i encaminar-nos a l'indret
de qu haveu parlat.

Ning no va respondre. Ens mirvem els uns als altres: cada un
considerava sa prpia feblesa, i les cares reflectien culpables
pensaments...

Agafrem la maleta Gladstone i desembarcrem silenciosament.
Inspeccionrem el riu amunt i avall. Ning no ens veia!

Vint minuts desprs s'hauria pogut veure tres persones seguides d'un
gos, amb llastims posat, pujant furtivament de l'hotel _del Cigne_
cap a l'estaci d'el cam de ferro. Anaven vestides de la segent
manera, ni elegant ni adequada: sabates negres de cuiro, brutes;
roba de franella, prpia per a remar, molt bruta; barrets de feltre
marr, excessivament tacats; abrics mullats; paraiges.

Enganyrem el barquer de Pangbourne. No havem tingut la gosadia de
dir-li que la pluja ens feia fugir. No. Li confirem la barca i son
contingut, amb l'ordre de tenir-la disposada per a l'endem a les
nou del mat; si ens passava res de nou, li farem saber el nostre
retorn per carta.

A les set rem a Paddington. Prengurem un cotxe per anar
directament al petit restaurant en qesti, on frem un lleuger
pat. Encomanrem un sopar per a dos quarts d'onze, i, deixant all
Montmorency, continurem el nostre cam vers Leicester Square.

A l'Alhambra cridrem l'atenci ben de deb. En arribar a la
finestreta del despatx de localitats, se'ns va invitar, sense gaire
polidesa, a entrar per la porta del carrer de Castle (porta dels
artistes), fent-nos saber que fiem mitja hora tard. Amb prou feines
pogurem convncer l'empleat que nosaltres no rem pas _els
equilibristes universalment clebres de les muntanyes Himalaya_, i a
l'ltim ens agaf els diners i ens deix passar.

A l'interior del teatre l'xit fou encara ms gros. Les nostres
cares bronzejades i els nostres pintorescos vestits foren objecte de
l'admiraci de tota la concurrncia. En una paraula: vam atraure
tots els esguards. Quin moment d'orgull per a nosaltres!

Marxrem desprs del primer ball i tornrem al restaurant, on el
sopar ja ens esperava. He de confessar que aquell sopar ens ompl de
joia, car eren deu dies els que havem viscut alimentant-nos quasi
nicament de vianda freda, pastissos, pa i confitures: com si
digussim un rgim de dieta simple i nodridora, per sense res
veritablement excitant per a la gana. Aquella nit, l'olor del
borgonya, el baf de les salses franceses, les estovalles escaients i
els pans llargs, trucaven, com un visitant estimat, a les portes de
les nostres ntimes conscincies.

Durant una estona frem treballar els queixals i begurem de ferm;
desprs, deixant d'abocar-nos als plats i d'agafar-nos als ganivets
i forquilles, ens aplomrem ben b a la cadira i ens ho prengurem
amb ms calma. Les nostres cames s'allargaven sota la taula, els
tovallons ens anaven caient a terra. Ens arrib el moment d'examinar
el sostre de l'habitaci, i d'agafar, d'un tros lluny, allargant el
bra, els gots de la taula. Ens sentem bons, misericordiosos, plens
d'idees.

Harris, que seia prop de la finestra, apart la cortina i mir al
carrer. Era mig a les fosques; els llums pampelluguejants flamejaven
a cada bufada de vent; plovia a ruixats i un torrent d'aigua baixava
pel mig del carrer. Alguns transents, mullats fins als ossos,
corrien arronats sota llurs paraiges, que semblaven fonts. Les
dones caminaven amb la punta dels peus.

-Doncs b- digu Harris, prenent el got. -Hem tingut un viatge
agrads, i endreo el meu agrament al vell Pare Tmesis. Penso,
per, que havem fet b de deixar-lo. Bec a la salut de tres homes
sortits de llur barca amb felicitat!

Montmorency es dre davant la finestra, i, esguardant la nit, fu
un curt lladruc d'adhesi al brindis.

(1) Segons l'autor, una llanxa amb dos remers i quatre rems.

(2) Es tracta d'un restaurant poc conegut pel veinat de X, on per
tres amb sis pot fer-se un ressop amb una bona ampolla. No ser pas
tan ingenu que ho descobreixi als llegidors. (Nota de l'autor).




FI DEL TEXT




NOTES DE LA TRANSCRIPCI

--Aquesta edici en catal de "Tres homes dins una barca" data de
1921. Les omissions de certs passatges, aix com alguna
imprecissi en el text tradut, fan aconsellable afegir els segents
aclariments, referenciats dins el text amb (*).

(*1) Hauria de dir: "tot el sistema".

(*2) Hauria de dir: "mai no m'he marejat".

(*3) Aqu la traducci canvia el sentit. Hauria de dir: "Foren els
pickles, sabeu. Eren els pickles ms dolents que mai he tastat en un
vaixell. No en vau menjar gens, vs?"

(*4) No est clar el sentit de "escombrejar". En l'original,
Montmorency diu: "i jo no fumo."

(*5) El sentit s confs. Vol dir: "cada avantatge t el seus
inconvenients."

(*6) Per "llard" hem d'entendre cansalada viada, o "bacon".

(*7) El segent pargraf fou oms en aquest punt:

Llavors hi ha les noies amb pretendents. Les que en tenen mai no
els volen. Diuen que s'estimarien ms no tenir-ne, que les molesten,
i que per qu no van a enamorar a Miss Smith i a Miss Brown, que sn
grans i no gaire maques, i no tenen cap pretendent? Elles mateixes
no en volen, d'enamorats. No es volen casar mai.

(*8) Hauria de dir: "No, pensant-ho b, no repetir el que Harris va
dir."

(*9) En aquest punt, tot el segent passatge fou oms en la edici
transcrita:

Les noies, tampoc queden gens malament en una barca, si van
vestides de forma bonica. No hi res ms escaient, penso, que un
vestit de navegar de bon gust. Per un vestit de navegar, ho haurien
d'entendre totes les senyores, ha de ser un vestit que es pugui
portar en una barca, i no solament dins una capsa de vidre. Espatlla
del tot una excursi el tenir gent a la barca que tota l'estona
estan pensant molt ms en el seu vestit que en el viatge. Vaig tenir
la dissort una vegada d'anar a un picnic aqutic amb dues senyores
d'aquesta mena. S que vam tenir un dia entretingut!

Totes dues anaven fora mudades--tot puntes i seda, i flors, i
cintes, i sabates de sal, i guants fins. Per anaven vestides com
per un estudi fotogrfic, no pas per un picnic al riu. Eren els
"vestits de navegar" d'una illustraci de moda francesa. Era
ridcul, estar voltant amb ells prop de terra de veritat, i aire, i
aigua.

La primera cosa fou que van pensar que la barca no era neta. Vam
treure la pols a tots els seients, i els assegurrem que ja ho era,
per elles no ens creien. Una d'elles freg el coix amb el dit
enguantat, i mostr el resultat a l'altre, i ambdues sospiraren, i
s'assegueren, amb el posat dels primitius mrtirs cristians provant
de posar-se cmodes contra l'estaca. De vegades, mentre ests
remant, pots esquitxar una mica, i sembla ser que una gota d'aigua
feia malb aquells vestits. La marca mai se'n anava, i al vestit li
quedava una taca per sempre ms.

Jo portava els rems del darrera. Ho vaig fer el millor que sabia.
Els aixecava dos peus enlaire, i feia una pausa desprs de cada
remada per deixar caure les gotes abans de tirar-los enrere, i
escollia cada cop un punt d'aigua quieta per enfonsar-los novament.
(El de proa digu, desprs d'una estona, que no es sentia un remer
prou qualificat per a remar amb mi, per que es quedaria quiet, si
jo li permetia, i estudiaria la meva voga. Digu que li
interessava.) Per, malgrat tot aix, per ms que jo ho intentava,
no podia evitar que un esquitx ocasional ans a parar sobre aquells
vestits.

Les noies no es queixaven, per s'arraulien ben a prop una de
l'altra, i cloen fort els llavis, i cada cop que una gota les
tocava, s'encongien visiblement amb una esgarrifana. Era una noble
visi, el veure-les sofrir aix en silenci, per em fu perdre els
nervis del tot. Sc massa sensible. La meva voga es torn boja i
espasmdica, i esquitxava ms com ms m'esforava a no fer-ho.

A la fi vaig deixar-ho crrer; vaig dir que em posaria a proa. El
de proa tamb pens que l'arranjament aniria millor, i canvirem
llocs. Les senyores feren un sospir involuntari d'alleujament quan
em veieren marxar, i s'animaren momentniament. Pobres noies! Els
hauria anat millor amb mi. L'home que tenien ara era un tipus
alegre, bon jan, esps de cap, amb tanta sensibilitat com la que
podria tenir un cadell de Terranova. Podies estar-lo mirant amb
mirades assassines durant una hora i no se'n adonaria, i si ho fes,
tampoc se'n amonaria gota. Engeg una voga ben viva, rtmica i
intensa, que envi els esquitxos voleiant per tota la barca com un
sortidor, i va fer aixecar a tothom ben drets en un sant moment.
Quan escampava un bon mig litre d'aigua sobre un d'aquells vestits,
feia un rialleta cordial i deia:

-Perdoneu, em sap greu;- i els hi oferia el mocador perqu
s'eixuguessin.

-Oh, no t importncia- mormolaven les pobres noies, i
dissimuladament es cobrien amb mantells i estores, i intentaven
protegir-se amb els seus para-sols de puntes.

A l'hora de dinar hi passaren una mala estona. Les volien fer seure
sobre l'herba, i l'herba tenia pols; i els troncs d'arbre en els que
les invitaven a repenjar-se, semblaven no haver estat netejats feia
setmanes; o sigui que desplegaren llurs mocadors a terra i s'hi
assegueren, ben rgides. Alg, caminant amb un plat de pasts de
vedella, s'entrebanc amb una rel i envi el pasts volant. No els
en hi caigu gens a sobre, per sort, per l'accident els hi sugger
un nou perill, i les pos nervioses; i sempre que alg es movia,
desprs d'all, amb quelcom a les mans que pogus caure i fer un
merder, se'l miraven amb ansietat creixent fins que s'asseia altre
cop.

-B, doncs, noies- els digu el nostre amic de proa, alegrement,
quan tot fou acabat, -apa vinga, que heu de fregar!-

De primer no l'entenien. Quan colliren la idea, digueren que els hi
semblava que no sabien pas com fer-ho.

-Oi, ja us en ensenyar,- exclam ell; -s d'all ms divertit! Us
estireu sobre la vostra--vull dir, us inclineu a la riba, sabeu, i
esbandiu les coses dins de l'aigua.

La germana gran digu que temia que no portaven els vestits adients
per a la feina.

-Oh, aniran prou b,- digu ell, tot xiroi; -arremangueu-vos-els.

I els hi fu fer. Els hi digu que tot all era la meitat de la
grcia en un picnic. Elles digueren que era molt interessant.

Ara que ho penso amb calma, era aquell jove tan obts com ens
pensvem? O potser...--no, impossible! Tenia una expressi tan
senzilla, tan infantil!
.........

(*10) Sentit imprecs. Hauria de dir quelcom aix: Al final
engeguen a crrer, tivant la barca a una marxa ben perillosa.

(*11) "Espanyar" vol dir trencar el pany. Evidentment no s aix el
que va fer George: Va treure la balda i va obrir el pany.

(*12) Es refereix als seus pantalons.

(*13) En aquest punt, tot el segent passatge fou oms en la edici
transcrita:

Certament, si jo hagus estat un dels Barons en aquell temps,
hauria insistit als meus companys la convenincia de portar un
client tan esmunyeds com el rei Joan a la illa, on hi havia menys
oportunitats per a sorpreses i trucs.

Hi ha les runes d'un vell priorat en els terrenys de Ankerwycke
House, prop de Picnic Point, i fou pels voltants d'aquest vell
priorat que es diu que Enric VIII esperava i es trobava amb Anna
Bolena. Tamb es trobaven a Hever Castle, a Kent, i tamb en algun
lloc prop de St. Albans. Deu haver sigut difcil per la gent
d'Anglaterra en aquells dies el trobar un lloc on aquells jovenets
sense cap _no_ estesin festejant.

Heu estat mai en una casa on hi ha una parella festejant? s d'all
ms carregs. Penseu que anireu a seure al sal, i us hi dirigiu. Al
obrir la porta, sentiu un soroll com si alg tot d'una hagus
recordat quelcom, i, quan entreu, Emily s all a la finestra, tota
interessada en el que passa a l'altra banda del carrer, i el vostre
amic, John Edward, s a l'altra punta de l'habitaci amb tota la seva
nima corpresa per les fotografies dels parents d'altres persones.

-Oh!- dieu, parant-vos a la porta, -No sabia que ning fos aqu.

-Ah, no?- diu Emily, amb fredor, com si no us cregus.

Us quedeu per all un moment, i llavors dieu:

-s fora fosc. Per qu no enceneu el gas?

John Edwards diu, ai, no me'n havia adonat; i Emily diu que al pare
no li agrada que s'encengui el gas a la tarda.

Els hi expliqueu una o dues novetats, i els hi doneu la vostra
opini sobre la qesti irlandesa; per no sembla que els hi
interessi massa. Tot el que comenten sobre qualsevol tema s Oh!,
Ah, s?, De veritat?, S, i Ai caram!. I, desprs de deu minuts
d'una tal conversa, llisqueu cap a la porta, sortiu, i quedeu sorprs
de veure com la porta es tanca immediatament al darrera vostre,
sense que l'hgiu tocada.

Mitja hora ms tard, decidiu fer una pipa en el conservatori. La
nica cadira del lloc l'ocupa l'Emily; i John Edward, si ens podem
refiar del llenguatge de la roba, estava seient a terra. No parlen,
per us fan una mirada que diu tot el que es pot dir en una comunitat
civilitzada; i reculeu ben aviat i tanqueu la porta al darrera
vostre.

Ara ja teniu por de ficar el nas en qualsevol habitaci de la casa;
o sigui que, desprs de pujar i baixar les escales una estona, aneu a
seure al vostre dormitori. Aix, tanmateix, es fa pesat al cap d'un
temps, de manera que us poseu el barret i sortiu a passejar pel
jard. Baixeu el caminet, i, al passar l'hivernacle mireu a dins, i
all sn aquell parell de joves idiotes, tots junts en un rac; i
ells tamb us veuen, i evidentment pensen que els esteu seguint per
tot arreu.

Per qu no tenen una estana especial per fer aquesta mena de coses,
i els obliguen a quedar-s'hi? murmureu; i us apresseu cap al
rebedor, agafeu el vostre paraigua i sortiu al carrer.

Devia ser fora igual que tot aix quan aquell noi eixelebrat
d'Enric VIII estava empaitant la seva petita Anna. La gent de
Buckinghamshire els sorprendrien de sobte mentre ells estaven a la
lluna per Windsor i Wraysbury, i exclamarien, Ah, reu aqu! i Enric
s'hauria enrojolat i hauria dit, S, he vingut per a veure un home;
i Anna diria M'alegro de veure-us! No s gracis? M'acabo de trobar
el senyor Enric VIII al passeig, i va en la mateixa direcci que jo.

Llavors aquella gent marxaria tot dient-se, s millor que ens
escapolim mentre tot aquest galindejar vagi durant. Anirem cap a
Kent.

I anirien a Kent, i la primera cosa que veurien a Kent en arribar,
seria a Enric i Anna fent el beneit per Hever Castle.

Oh, malet sia! haurien dit. Apa, anem-nos-en. Ja no ho puc
aguantar. Anem a St. Albans--un lloc tranquil i bonic, St. Albans.

I quan arribarien a St. Albans, all estaria aquella miserable
parella, besant-se sota els murs de l'Abadia. Llavors aquella gent
marxarien i es convertirien en pirates fins que s'hagus fet el
casament.
..........

(*14) Vol dir un tipus de gos dels emprats en la caa del senglar.

(*15) "Salsa irlandesa": es refereix a l'Irish stew, un plat
tradicional que es fa bullint diverses carns i verdures en un mateix
recipient. El nostre equivalent seria la escudella barrejada. No s,
doncs, propiament una salsa.

(*16) La frase fa de mal comprendre. Hauria de ser, ms o menys:
"com sho fa una dona per passar el temps, si tan sols t per fer la
feina d'una sola casa."

(*17) Aquest fragment cont algunes imprecissions de traducci que
en fan difcil la comprensi. Es transcriu a continuaci el passatge
sencer, amb unes mnimes correccions que el fan ms entenedor:

Per la meva part, el record ms antic que en guardo s el d'haver
contribut entre cinc companys tres penics cada un per fer una
sortida al llac del Regent Park amb un navili de molt curiosa
construcci, i anar desprs a casa del guarda del parc per tal
d'eixugar-nos. Aix va fer que adquirs el gust de l'aigua, i
folgadament vaig practicar-m'hi amb rais en diferents bbiles, als
afores: exercici ms interessant i emocionant del que podeu creure,
sobretot quan un es troba al bell mig de la bassa i el propietari
dels materials usats en la fabricaci del rai compareix sobtadament
amb una estaca.

Bon punt us adoneu del bon senyor, la primera cosa que se us acut
s de no perdre el temps amb paraules, i, si pogussiu excusar-vos,
amb tota polidesa, d'ajuntar-vos amb ell, ho fareu de bona gana. El
vostre objectiu s sortir, per la part oposada de la bassa d'on ell
es troba, i eclipsar-vos cap a casa tot tranquillament i amb
rapidesa, com si no l'hagussiu vist. Ell, ben al contrari,
manifesta un viu desig d'estrnyer la vostra m i enraonar amb
vosaltres.

Sembla ser que coneix el vostre pare i s un dels vostres ntims
amics. Per, malgrat aquests detalls, no se us acut la idea
d'acostar-vos-hi. Desitja dir-vos que us ensenyar d'agafar els seus
taulons per a fer-ne un rai, per a vosaltres us sembla que no cal
que es prengui tanta molstia, car penseu que la vostra cincia s
suficient per agenciar-vos l'aparell, i no voleu de cap manera
molestar-lo ni accepteu la seva proposta.

A despit de la vostra falta d'inters, segueix freturs per a
aplegar-se amb vosaltres, i s ben afalagadora l'nsia amb que
recorre les vores de la bassa per a rebre-us en el vostre
desembarc.
........

(*18) El termes mariners volen dir: recollir parcialment la vela i
posar-la de travs perqu faci menys resistncia.

(*19) Hauria de dir: "posar-la a favor del vent."

(*20) L'error s evident; hauria de dir: Ja rem deu milles ms
amunt.

(*21) En aquest punt, tot el segent passatge fou oms en la edici
transcrita:

No havia remat ms d'un minut, quan George advert quelcom negre
surant sobre l'aigua, i ens hi acostrem. George s'aboc, al ser-hi
a prop, i ho agaf. I llavors recul fent un crit, amb la cara
pllida.

Era el cos mort d'una dona. Surava amb molta lleugeresa sobre
l'aigua, i la cara era dola i tranquilla. No era una cara bonica;
era massa envellida prematurament, massa prima i cansada, per a
ser-ho; per era una cara amable i gentil, malgrat les marques de
pobresa i necessitat, i tenia en ella aquell aspecte de pau que
arriba a les cares dels malalts algunes vegades quan finalment el
dolor els ha deixat.

Venturosament per a nosaltres--que no tenem cap ganes d'estar
vagarejant pels jutjats forenses--uns homes de la riba havien tamb
vist el cos, i se'n feren crrec ells.

Vrem conixer la histria de la dona desprs. Per descomptat, era
la vella, vella tragdia de sempre. Havia estimat, l'havien
enganyat--o ella havia enganyat. Fos com fos, havia pecat--alguns de
nosaltres ho fem, de tant en tant--i la seva famlia i amics,
naturalment ofesos i indignats, li havien tancat les portes.

Deixada sola per lluitar contra el mn, amb la llosa de la seva
vergonya penjada al coll, s'havia enfonsat ms i ms. Durant un
temps, s'havia mantingut, ella i la criatura, amb els dotze xlings
a la setmana que guanyava amb una pesada feina de dotze hores al
dia, tot pagant sis xlings per a la criatura i mantenint el seus
propis cos i nima plegats amb la resta.

Sis xlings setmanals no mantenen gaire units el cos i l'nima.
Volen separar-se l'un de l'altre quan hi ha noms aquest lligam tan
prim entre ells; i un dia, suposo, la pena i la trista monotonia de
tot plegat li havien vingut davant els ulls ms clarament que mai, i
l'espectre burleta l'havia espantat. Havia fet un ltim prec als
amics, per contra la gelada paret de la seva respectabilitat, la
veu de la errant foragitada no fou escoltada; i llavors ella havia
anat a veure son fill--l'havia alat en els seus braos i l'havia
besat, amb un posat de cansament com absent, sense trair cap mena
d'emoci, i l'havia deixat, desprs de posar-li a la m una xocolata
d'un penic que li havia comprat, i desprs, amb els seus darrers
xlings, havia comprat un bitllet i vingut a Goring.

Potser els pensaments ms amargs de la seva vida havien voltat pels
trams boscosos i els prats de verd brillant envoltant Goring; per
les dones s'agafen de forma estranya al ganivet que les apunyala, i,
qui sap, entre la tristor, poden haver-s'hi barrejat tamb els
records d'hores ms dolces, passades en aquells racons ombrvols
sobre els que els grans arbres dobleguen les seves branques fins tan
avall.

Havia vagarejat pels boscos al costat del riu tot el dia, i
llavors, quan caigu la tarda i la llum grisa del capvespre estengu
el seu fosc mantell sobre les aiges, ella obr els braos cap al
riu silencis que havia vist les seves penes i alegries. I el vell
riu l'havia acollida en els seus braos, i havia recolzat el seu cap
cansat sobre el seu pit, i havia allunyat tot el dolor.

Aix havia ella pecat en totes les coses--pecat en la vida i en la
mort. Que Du l'ajudi! I a tots els altres pecadors, si n'hi ha
algun ms.
.............






End of Project Gutenberg's Tres Homes Dins D'una Barca, by Jerome K. Jerome

*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK TRES HOMES DINS D'UNA BARCA ***

***** This file should be named 29944-8.txt or 29944-8.zip *****
This and all associated files of various formats will be found in:
        http://www.gutenberg.org/2/9/9/4/29944/



Updated editions will replace the previous one--the old editions
will be renamed.

Creating the works from public domain print editions means that no
one owns a United States copyright in these works, so the Foundation
(and you!) can copy and distribute it in the United States without
permission and without paying copyright royalties.  Special rules,
set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to
copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to
protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark.  Project
Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you
charge for the eBooks, unless you receive specific permission.  If you
do not charge anything for copies of this eBook, complying with the
rules is very easy.  You may use this eBook for nearly any purpose
such as creation of derivative works, reports, performances and
research.  They may be modified and printed and given away--you may do
practically ANYTHING with public domain eBooks.  Redistribution is
subject to the trademark license, especially commercial
redistribution.



*** START: FULL LICENSE ***

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase "Project
Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project
Gutenberg-tm License (available with this file or online at
http://gutenberg.org/license).


Section 1.  General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm
electronic works

1.A.  By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement.  If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy
all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession.
If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project
Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the
terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or
entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B.  "Project Gutenberg" is a registered trademark.  It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement.  There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works
even without complying with the full terms of this agreement.  See
paragraph 1.C below.  There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement
and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic
works.  See paragraph 1.E below.

1.C.  The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation"
or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project
Gutenberg-tm electronic works.  Nearly all the individual works in the
collection are in the public domain in the United States.  If an
individual work is in the public domain in the United States and you are
located in the United States, we do not claim a right to prevent you from
copying, distributing, performing, displaying or creating derivative
works based on the work as long as all references to Project Gutenberg
are removed.  Of course, we hope that you will support the Project
Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by
freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of
this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with
the work.  You can easily comply with the terms of this agreement by
keeping this work in the same format with its attached full Project
Gutenberg-tm License when you share it without charge with others.

1.D.  The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work.  Copyright laws in most countries are in
a constant state of change.  If you are outside the United States, check
the laws of your country in addition to the terms of this agreement
before downloading, copying, displaying, performing, distributing or
creating derivative works based on this work or any other Project
Gutenberg-tm work.  The Foundation makes no representations concerning
the copyright status of any work in any country outside the United
States.

1.E.  Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1.  The following sentence, with active links to, or other immediate
access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently
whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the
phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project
Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed,
copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org

1.E.2.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived
from the public domain (does not contain a notice indicating that it is
posted with permission of the copyright holder), the work can be copied
and distributed to anyone in the United States without paying any fees
or charges.  If you are redistributing or providing access to a work
with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the
work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1
through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the
Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or
1.E.9.

1.E.3.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional
terms imposed by the copyright holder.  Additional terms will be linked
to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the
permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4.  Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg-tm.

1.E.5.  Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg-tm License.

1.E.6.  You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any
word processing or hypertext form.  However, if you provide access to or
distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than
"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version
posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org),
you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a
copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon
request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other
form.  Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm
License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7.  Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8.  You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided
that

- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
     the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method
     you already use to calculate your applicable taxes.  The fee is
     owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he
     has agreed to donate royalties under this paragraph to the
     Project Gutenberg Literary Archive Foundation.  Royalty payments
     must be paid within 60 days following each date on which you
     prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax
     returns.  Royalty payments should be clearly marked as such and
     sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the
     address specified in Section 4, "Information about donations to
     the Project Gutenberg Literary Archive Foundation."

- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
     you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
     does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm
     License.  You must require such a user to return or
     destroy all copies of the works possessed in a physical medium
     and discontinue all use of and all access to other copies of
     Project Gutenberg-tm works.

- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any
     money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
     electronic work is discovered and reported to you within 90 days
     of receipt of the work.

- You comply with all other terms of this agreement for free
     distribution of Project Gutenberg-tm works.

1.E.9.  If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm
electronic work or group of works on different terms than are set
forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael
Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark.  Contact the
Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1.  Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
public domain works in creating the Project Gutenberg-tm
collection.  Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic
works, and the medium on which they may be stored, may contain
"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or
corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual
property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a
computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by
your equipment.

1.F.2.  LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right
of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees.  YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH F3.  YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3.  LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from.  If you
received the work on a physical medium, you must return the medium with
your written explanation.  The person or entity that provided you with
the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a
refund.  If you received the work electronically, the person or entity
providing it to you may choose to give you a second opportunity to
receive the work electronically in lieu of a refund.  If the second copy
is also defective, you may demand a refund in writing without further
opportunities to fix the problem.

1.F.4.  Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS' WITH NO OTHER
WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO
WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5.  Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by
the applicable state law.  The invalidity or unenforceability of any
provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6.  INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance
with this agreement, and any volunteers associated with the production,
promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works,
harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees,
that arise directly or indirectly from any of the following which you do
or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm
work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any
Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause.


Section  2.  Information about the Mission of Project Gutenberg-tm

Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of computers
including obsolete, old, middle-aged and new computers.  It exists
because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from
people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need, are critical to reaching Project Gutenberg-tm's
goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will
remain freely available for generations to come.  In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations.
To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4
and the Foundation web page at http://www.pglaf.org.


Section 3.  Information about the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service.  The Foundation's EIN or federal tax identification
number is 64-6221541.  Its 501(c)(3) letter is posted at
http://pglaf.org/fundraising.  Contributions to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
permitted by U.S. federal laws and your state's laws.

The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S.
Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered
throughout numerous locations.  Its business office is located at
809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email
business@pglaf.org.  Email contact links and up to date contact
information can be found at the Foundation's web site and official
page at http://pglaf.org

For additional contact information:
     Dr. Gregory B. Newby
     Chief Executive and Director
     gbnewby@pglaf.org


Section 4.  Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide
spread public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment.  Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States.  Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements.  We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance.  To
SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any
particular state visit http://pglaf.org

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States.  U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation
methods and addresses.  Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations.
To donate, please visit: http://pglaf.org/donate


Section 5.  General Information About Project Gutenberg-tm electronic
works.

Professor Michael S. Hart is the originator of the Project Gutenberg-tm
concept of a library of electronic works that could be freely shared
with anyone.  For thirty years, he produced and distributed Project
Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support.


Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S.
unless a copyright notice is included.  Thus, we do not necessarily
keep eBooks in compliance with any particular paper edition.


Most people start at our Web site which has the main PG search facility:

     http://www.gutenberg.org

This Web site includes information about Project Gutenberg-tm,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
